Allons enfants de la Patrie.
   Le jour de gloire est arrivé!

   El conflictes armats i les guerres sempre han estat presents en la nostra història. Només en el període conegut com la Pax Romana, compres entre el regnats d’Octavi August i Marc Aureli, uns dos-cents anys, n’hi hagueren poques i de baixa intensitat. Fou un cas excepcional.

   La guerra sempre l’han feta la casta militar associada amb el poder polític i els soldats reclutats entre els més desafavorits de la societat. Els soldats són la matèria primera per fer la guerra. Històricament, el homes han estat obligats a fer-la per causes molt variades.

   Devem a Napoleó la creació del servei militar obligatori que a la Guerra Civil Espanyola fou aplicat de manera intensa i extensa.

   Aquests textos, que han dormit bastants anys a les nostres carpetes, són testimonis molt fiables perquè els qui ens els donaren ho feren de manera sincera, expressant la seva opinió personal. Sovint manifestaven que algunes de les coses que llavors havien fet, avui no les farien, però també deixaven clar que no en tenien cap penediment, perquè creien que era el que pertocava.

   Quan ho vam passar a paper, vam pensar que encara hi havia massa gent que podien sentir-se ofesos o afectats i ho van guardar. Ara, majorment, hem après que tots estàvem al bàndol dels perdedors i que ja no hi ha res que no es pugui explicar. La tolerància i la comprensió han crescut i la llibertat d’expressió forma part del nostre codi ètic i social.

   A finals del segle XIX i principis del XX, al poble hi havia dos bàndols, com a tot arreu. Els considerats rics, que tenien terres per no passar gana, i els  pobres, els que ho eren de veritat; o si voleu, els d’església i els descreguts, o millor encara, els qui  es consideraven gent d’ordre i aquells a qui les normes no els servien per a res.

   Hem intentat saber què es votava a principis del segle XX fins al moment de la guerra i només hem pogut constatar que hi havia dos partits: els de cal Xep, coneguts també com els de La Societat, gent d’ordre, i els més revolucionaris, que eren pocs, però feien molt soroll i tingueren molts domicilis socials. La majoria no tenien consciència política  i, quan convenia, venien el seu vot per un got de vi, i també ens han arribat històries molt truculentes que relaten com s’aconseguia posar una papereta canviada dins l'urna quan la cosa depenia d’un vot.

   Ja poc abans de la guerra, hi hagué un episodi que ens fa pensar que més que de dretes o esquerres eren catalanistes. Quan la mort d’en Macià, es va organitzar un òmnibus per anar a l’enterrament, i el van omplir gent de tota mena, amb molts que no eren precisament d’esquerres i que recordaven emocionats l’esdeveniment. 

   Pel que fa al tema dels que anaven a missa i els que no, la cosa encara és més complicada. N'hi havia que tenien cadira a lloc preferent dins l’església i eren molt religiosos; d’aquestes famílies en van sortir alguns del POUM. Altres renegaven dels capellans obertament, però de fet, la majoria eren descreguts que anaven a missa perquè si no hi anaves eres malt vist. Quan els capellans organitzaven esdeveniments en què es comminava tothom per anar a confessar i combregar, no era estrany que alguns desapareguessin del poble discretament. Com a tot arreu, les dones eren de missa i els homes del Café. Recordo haver sentit un home considerat enraonat, argumentar que no et podies fiar d’aquells que a l’església resaven en veu alta. 

   Tot i que els dos bàndols eren clarament oposats, sembla que mai passà res greu fins a l’esclat de la guerra.

   Majorment, hem parlat a Quaderns de Capafonts de la Guerra Civil com un esdeveniment relacionat amb la Lleva del Biberó, i més aviat poc dels qui estaven fent el servei militar en aquell moment i de les altres lleves d’homes grans que tornaren a ser mobilitzats.  Quan hem buscat informació, hem preguntat principalment als joves i, fins i tot, als qui feren el servei militar durant els llargs anys de  la postguerra; i hem oblidat, per exemple, els qui lluitaren al front de Madrid, que de Capafonts foren uns quants. Molts homes passaren la guerra en altres fronts diferents del de la batalla de l'Ebre i no en tenim quasi cap informació. Per sort tenim un relat que el Joaquim Cerdà va escriure quan ja era gran, a finals del segle XX; i, a més, el testimoni del Victorino Gravat, que va viure la batalla de Terol; i també un petit relat del Pep Batistö que va ser al front de Madrid; i ja més personal, el que em va explicar el meu padrí, el Joan Llarg, que junt amb el seu germà Baptista també visqueren la guerra de trinxeres a la capital.

   Després de la guerra tinguérem un falangista de veritat –el Joaquim Quico–, uns quants jovenets que durant uns mesos lluïren aquest uniforme, i uns quants del POUM amb el Salvador Balanyà com a cap indiscutible, que hagueren d’exiliar-se o patiren presó franquista; i al mig una majoria, més aviat gent preocupada per la seva feina i sense filiació partidista. Val a dir que des del 1936 al 1960 aproximadament, tots els alcaldes  foren etiquetats políticament de manera indeguda, uns com d’esquerres i altres com franquistes; tots foren alcaldes i prou. 

   La primera vegada que algú em va parlar de la guerra, jo tenia quinze anys i feia el batxiller. Un cambrer que treballava per al meu oncle Joan a Badalona, i que era un republicà perseguit pel franquisme i havia viscut en pròpia pell les barbaritats del Camp de la Bota i  n'havia sortit viu per casualitat, em va parlar de tot allò i em va preguntar si sabia qui era Companys;  jo vaig respondre que no sabia de qui em parlava i ell va comentar:

   —És clar, de tot això no en diuen res els llibres que teniu per estudiar.

   No he oblidat mai les paraules d'aquell republicà, i el to dolgut amb què les va pronunciar.

   Quan ja havia acabat els meus estudis vaig començar a interessar-me per tot allò que ningú m'explicava. Pels volts de l'any 1963 vaig demanar a un company de feina de l'editorial on treballava què podia llegir per saber més coses d'aquella guerra, i em va dir:

   —Has de llegir un llibre.

   Va agafar un paper i va apuntar: La Guerra Civil Espanyola, de Paul Preston. Em va dir que el trobaria a la llibreria Les Punxes si deia que hi anava de part seva . Mel van donar després de pregar-me que no digués on l'havia comprat.

   Després d'aquell, en vaig llegir més de llibres i també vaig començar a preguntar a la gent del poble què en sabien de tot allò; a poc a poc els fets que coneixia de manera molt genèrica anaren agafant gruix i sentit.

   Les transcripcions d'aquells relats són el contingut d'aquest article. Val a dir que en general m'ho explicaren de manera sincera i ja sense gaires pors, tot i que algunes coses encara generaven temors, per exemple  les pràctiques estraperlistes, per por que encara poguessin ser causa de represàlies, i per sobre de tot les delacions que foren causa d'enemistats entre vilatans i que van perdurar mentre els afectats foren vius. De fet, els que ho visqueren sempre anaren amb la por a sobre, només la mort els n'alliberà.

   Les meves lectures sobre la Guerra Civil continuen, però fou amb Incerta Glòria, de Joan Sales, quan vaig poder entendre per primera vegada que aquella guerra no era la nostra guerra, i que els catalans que hi van lluitar ho feren per causes alienes als nostres interessos. Joan Sales va escriure el llibre a Siurana, a quatre passes de Capafonts, i personalment vaig tenir l'honor d'ajudar l'Octavi Sarsanedas a publicar-lo en una edició per al Grup del Llibre, la primera que contenia tots els textos de l'autor, ja sense cap censura.

   L’Enric, que fou alcalde a l’arribada dels franquistes, baixà ràpidament a Valls a veure l’amic que l’havia promogut al càrrec –el Quimet de la Molla, d'ideologia tradicionalista– i li demanà ajut per desmentir que els empresonats fossin d’esquerres. De seguida els alliberaren i tornaren al poble; menys el Joan Dineral, que va continuar un temps a la presó pel fet de tenir un expedient que venia de Madrid.

   Els del POUM reberen d’entrada greus maltractaments corporals i van passar alguns anys a la presó. Els més significats havien fugit a França i romangueren exiliats de per vida. El fet sorprenent fou que, en un primer moment, per culpa d’una delació que encara avui ningú no comprèn, molts dels empresonats fossin, diguem-ne, de dretes.

   Quan s’apropava el front, tothom marxava del poble per amagar-se a les coves. El Pep Canya recorda que els seus pares no es mogueren mai de casa i foren dels pocs que es quedaren al poble.

   La Cisqueta explica que els seus avis havien portat les mestres del poble a casa seva. Es tractava de la dona i de la germana del Cisquet. A elles dues les van portar a la cova de la Nina, a les Costes d’en Guàrdia, i més tard, ells també hi anaren dos dies, per bé que molt aviat van marxar definitivament a una altra balma, també a les Costes d’en Guàrdia, que el seu pare havia condicionat tancant-la amb una paret de pedra.

   Quan marxaren a les coves, a casa seva s’hi instal·laren un grup de soldats especialistes en la guerra antigàs; aquests militars, que els havia enviat la Dolors de cal Pepito de Prades, recomanaren abandonar el poble pel perill que representaven els bombardejos i la proximitat del front.

   l pare de la Cisqueta, que s’havia escapat del front, llavors estava amagat amb altres companys de Prades, també fugitius, en una cova del Morral de la Devesa, molt difícil de trobar, on tots estaven molt segurs. Per als de Prades, continuar a Capafonts era perillós, pel fet d’estar el front tocant al poble. La mare de la Cisqueta feia menjar per a tots i els el portava d’amagat, però un dia va haver de dir on anava als soldats que tenia a casa, tot confiant que no dirien res, i així fou; a més, el qui els manava li va donar una ampolla de conyac perquè els refugiats a la cova es fessin passar el fred. També l’ajudaren a amagar la màquina de cosir i les coses de més valor perquè quan passés el front no les hi robessin.

   Durant uns dies, la situació de casa seva, va ser: el pare, amagat a una cova; a casa, soldats republicans; i la resta de la família i amics en dues coves a les Costes d’en Guàrdia.

   En una anada de sa mare a la cova del pare per portar menjar, la Cisqueta la va acompanyar; sortiren de les Costes d’en Guàrdia i, mentre travessaven la vall per arribar al Bosc de la Vila, les bales xiulaven contínuament per damunt dels seus caps i van passar molta por.

    Explica el Pep que el front no va ser gaire temps dalt de la muntanya, a Prades, perquè els nacionals avançaven per l’Espluga i pel Camp i els de dalt corrien el perill de quedar encerclats i aïllats.

   Algunes famílies no van marxar del poble quan tothom anà a les coves, entre elles cal Canya i Cal Pocurull.

   Al poble hi havia una consigna per assabentar-se de quan entraven els nacionals: encendre una foguera dalt del Picorandan. Quan la gent la va veure, els nacionals ja eren al coll baixant cap a Capafonts, i la plana major dels republicans encara estava al mas de Fortet. Era l’última hora del dia i el padrí de la Cisqueta s’adonà de la foguera; llavors agafà la llanterna d’oli i va sortir de la cova cap al poble. A l’estona comprengueren el perill que comportava aquell recorregut de nit amb un llum a la mà. Sortosament, no li va passar res. Quan va arribar a casa, la va trobar buida. La brigada dels del gas ja havia marxat, la taula era parada amb les copes mig plenes del vi ranci de la bota del racó que va quedar buida. També havien desaparegut tots els conills.

   Els dies del pas del front hi havia molts soldats que vivien a les cases del poble i agafaven tot el que trobaven, cremaven el que tenien a mà per fer foc; i quan van marxar es van emportar tot el que els podia ser útil. No va quedar ni res de menjar i es van perdre moltes pertinences guardades de feia segles; per acabar-ho d’adobar, la gent del poble va anar arreplegant tot el que trobava, i durant anys hi hagué moltes cases barallades per estris com calderes d’aram, llums, màquines de cosir..., que amb l’enrenou havien canviat de mans.

   Aquell matí, la Cisqueta i sa padrina van anar a avisar els de cal Balanyà, que eren a una cova que hi havia al seu picó. Recorda que els nebots de la padrina eren els qui s’havien significat com a dirigents del POUM. Quan van arribar al barranc de l’Obagotà, hi havia moros i es van espantar. Ràpidament, optaren per recular a fi de no trobar-se’ls. Els moros tenien mala fama. El Pep ho corrobora dient que ell com a soldat va decidir fer la retirada i fugir cap a França per por als moros. Vegis el relat personal del Pep pel que fa a la guerra a Quaderns de Capafonts núm. 23.

   L’endemà tornaren al poble i el van trobar ple de soldats que hi voltaven, però hi van ser molt poc, cosa d’un dia, perquè anaren marxant en direcció a Alcover.

Pel que li havien explicat al Pep –que llavors anava amb un camió fugint cap a França–, el dia abans del pas del front la carretera era plena de gent que fugia. Els camions ficaven les rodes dins les cunetes per poder avançar els vehicles més lents, i la carretera va quedar desfeta de tant de trànsit com hi hagué. Les forces republicanes van volar els ponts del riu d’en Seguer, de Terrascona i del Miquelet, però els nacionals van restablir ràpidament la circulació fent uns passos de terra que travessaven el riu pel costat dels ponts; avui encara es pot veure el que van fer al costat del Pont Nou.

   Només arribar, els nacionals nomenaren alcalde l’Enric de ca la Filomena.

   L’escola va tornar a obrir amb un mestre que era un falangista de Vilanova de Prades. Els nois i les noies formaven militarment a la Plaça abans d’anar cap a l’Abadia; tots portaven boines i gorres falangistes. Com que la Cisqueta era la més gran, a la formació sobresortia molt i li feia vergonya i no volia anar a col·legi; per aquest motiu va ser eximida de formar, i s’esperava a la porta de l’Abadia estalviant-se el cant del Cara al Sol i la desfilada. Al falangista el va substituir la Sra. Maria –que era de Huesca–, i ja es van acabar les desfilades i els Cara al Sol pels carrers.

   Expliquen que acabada la guerra, la línia de cotxe la va reprendre el Miró de Valls i, passats pocs mesos, la compraren els de cal Gravat. Abans, quan la regentava el Fumeres, a cal Gravat ja tiraven pel dret i els feien la competència, perquè el seu camió sempre anava ple de gent que pujava i baixava del poble. També recorden que durant la guerra, com que no hi havia línia, anaven a Valls amb el camió de l’exèrcit que menava el Paco, marit de la Maria Banyana, amb el qual viatjaven fins al pont del riu Francolí, on els feia baixar perquè era perillós entrar a la vila amb civils que no podia transportar. El Paco pujava a dormir al poble per veure la seva dona i al matí tornava a baixar; la gent ho aprofitava per anar amb ell.

   En arribar la postguerra, a cal Gravat tenien la línia, la botiga i l’estanc, o sigui tots els serveis del poble. Coincidí amb el racionament i el pa moreno, pa tan dolent que a Capafonts només el menjaven els qui no podien pastar pel seu compte.

   Mentre érem a la cova, volaren el pont del Miquelet, i la tia Antònia, la germana del pare, que estava rentant roba al barranquet de davant la cova, va caure a terra de la bafarada que baixà barranc avall. El mateix dia havien volat els ponts del riu d’en Seguer i de Terrascona. Per poder travessar el de Terrascona, una mica més amunt del que havien volat, en van fer un de fusta amb un pas per sobre de les parades de la font del Rafelet; i al del riu, un camí pel costat que passava ran de l’aigua.

   Quan van entrar al poble, els nacionals baixaven en grups carretera avall, tot es va omplir de soldats. Va ser quan el padrí Cisco va prendre als moros cinc o sis ovelles d’un ramat que portaven per la carretera, sense que s’adonessin de res; i va dir, i era així, que aquell ramat l’havien robat d’algú, i que si ell hagués pogut els hauria pres totes les ovelles. De fet, per la carretera hi havia un moviment molt gran de gent amb animals, carros, cotxes...

   Durant els dies de la cova, l’oncle Joan, el germà de la mare, era per dalt de la carretera mirant el moviment de la gent que fugia dels franquistes, i va trobar dos amics de Barcelona; un era metge i al vespre els va fer baixar fins a la cova i allí parlaren i explicaren que pensaven arribar a Barcelona on tenien previst embarcar per marxar cap als Estats Units, i junt amb la seva dona, la tia Conxita, el convidaren a fugir amb ells. La padrina se n’adonà, perquè ja tenien els paquets fets; els altres no ens havíem assabentat de res, però ella va vigilar el seu fill i no els deixà marxar. Tot això m’ho explicava el mateix oncle uns anys més tard. Deia que haurien fugit d’amagat, sense dir res a ningú, només haurien deixat un escrit; però, davant dels precs de la mare, no va tenir valor per portar-li la contrària i causar-li una gran pena. Recordo que aquests dos xicots soparen a la cova amb tots els qui érem allí.

   L’oncle també tenia uns amics a Ulldemolins, que s’havien significat molt com a militants d’esquerres. A un el van matar els del poble quan ja es lliurava la batalla de l’Ebre, i els altres es van escapar. Un emigrà als Estats Units i ja sempre es va quedar allà. Es coneixien de quan havien anat a Amèrica amb el Rossendo de cal Cerdà i l’oncle Batiste; tots havien voltat per Cuba, Panamà i Veneçuela, i el d’Ulldemolins ja s’havia establert als Estats Units. Passada la guerra, pels volts de l’any 52-53, va venir a Barcelona i animà l’oncle i la tia Conxita a emigrar on era ell, als Estats Units; però ja eren grans i no es van moure.

   En arribar al mas, després de marxar de la cova, ho vam trobar tot fet un desastre: plomes de gallina, ametlles, avellanes, merda..., tot escampat i brut. A casa, al poble, encara pitjor, tot remenat. El primer record és el dels soldats.

   Al poble, el primer que van fer va ser dir una missa a l’era del Rector; van posar l’altar a la paret de cal Marino i tota l’era estava plena de soldats, militars i gent del poble.

   Amb Franco arribà el temps de misèria. Nomenaren alcalde l’oncle Enric, que acabava de sortir del vaixell de Tarragona.

   El pare havia sigut secretari de La Societat, que va funcionar fins i tot en temps dels nacionals, amb l’Antònia de l’agutzil de cambrera. Després passà a ser propietat de cal Macià, que l'arrendaren, i la Societat es va dissoldre sense cap acte legal.

   Quan els del POUM eren a l’abadia, la canalla es barallava a cops de roc contra les dues seus; la majoria contra l’abadia, i els fills dels del POUM contra La Societat. Fins i tot vam fer una trinxera de pedres; però, passada la guerra, ja no distingíem ningú entre dretes i esquerres. Els grans també van posar pau i ràpidament desaparegueren els sentiments d’enfrontament, potser perquè els més significats eren a la presó o havien hagut d'emigrar. Recordo que el Joan Ferrer –exalcalde– i d’altres homes estigueren a la presó perquè hi va haver una delació, però l’oncle Enric ho va arreglar i aviat tornaren a casa. No hi havia morts pel mig i això ajudà que arribés la pau al poble; el que no es va poder aturar va ser la gana i la misèria per a alguns, els més pobres.

   A la primera missa que es va fer a l’església, vam ser escolans el Pere Roc i jo. No en sabíem res de fer d’escolà, però hi havia dos o tres capellans i van fer com una missa solemne dins l’església pelada i cremada, només escombrada. No hi havia res, les parets despullades. També hi havia la guàrdia civil uniformada, com si fos una festa.

   Durant la postguerra, a casa no ens va faltar res. Fèiem l’oli al molí, i el pa a casa. La guàrdia civil passava a buscar sacs de trumfos i mai no ens van fer cap observació; feien els ulls grossos. El Pep Cerdà, un dia, anava amb el carro carregat de pataques per vendre-les a Valls, i un guàrdia civil el va denunciar. El caporal va tenir molts mals de cap perquè allò no prosperés, per salvar la pau que hi havia al poble entre ells i els pagesos. Els maquis també van treure el nas pel poble i demanaven menjar per les cases. Va ser un moment difícil; però, entre tots, la gent, els guàrdies civils i els maquis, es va procurar que mai no es trobessin els uns amb els altres, i així s’evità qualsevol enfrontament. Els guàrdies civils guanyaven 30 pessetes al mes i, sense el menjar que els donava la gent, haurien passat gana.

   Naltros, quan érem a Reus estudiant, també n’hauríem passat de gana si el pare i l’oncle Josep no haguessin baixat menjar amb el carro. Eren sis boques joves les que tenia la tia Antònia per alimentar. Dins els sarrions de carbó que portava el carro, hi anaven amagats el pa, l’oli, els fesols, la cansalada, les botifarres...

   Un noi jove d’Ulldemolins, el Pagès, tenia un càrrec a la Falange i l’oncle Josep el coneixia molt; gràcies a ell, els sacs de trumfos, amagats dins dels sarrions de carbó, arribaven a casa de la tia, a La Pobleta. Avui, quan el Pagès veu algú de Capafonts, encara m’envia records. Va ser el president del F.C. Ulldemolins i vam fer coneixença. Durant la guerra, els de l’esquerra havien mort el seu pare i, fos com fos, amb aquell càrrec era l’amo d’Ulldemolins. Quan anàvem amb el carro carregat cap a La Pobleta, avui Bellaguarda, ell deia a l’oncle: “Passeu per Ulldemolins de tres a cinc”. I la guàrdia civil era al bar o tenia ordres de no molestar. Així podien vendre d’estraperlo els fesols i les pataques i comprar oli. Bona part de tot això feia cap a Reus, on les sis boques consumien les truites de deu ous com si res. Amb tot, jo no acabava la gana i ho vaig dir a la mare. De resultes de la queixa, quan sortia de col·legi anava a cal Burguet, un conegut de l’Aixàvega que vivia a Reus, a buscar llet. Mentre tornava a casa, ja me’n bevia la meitat, però la gana no l’acabava, era com una fixació. La bona llet va durar vuit dies, però a partir de llavors jo en recollia un litre que era meitat aigua i meitat llet. Allò no alimentava res. La mare em va dir que ho deixés córrer perquè l’aigualiment de la llet no es podia controlar.

   Pujàvem i baixàvem amb el cotxe de línia i també amb el carro. Però recordo haver anat a Reus més de dues vegades amb l’oncle Josep i el carro carregat amb 30 quintars de castanyes i... cap a l’hostal del Simonet al raval de Santa Anna, que fa pujada i on les mules havien d’estirar molt per arribar-hi. També recordo haver anat a Valls amb el pare, carregats de carbó.

   Quan visquérem a Barcelona, el menjar ja era més abundant; l’oncle tenia una tenda de verdures vora el mercat de Santa Caterina i a nosaltres no ens faltava res, però veia com la gent arreplegava els tronxos de col i les restes de verdura que llençàvem a les escombraries. Els dissabtes no teníem escola, i jo i el Joan ens posàvem un a cada costat de la porta de la botiga a vigilar que ningú no pispés cap taronja ni res; la gana no atura ningú. Al costat de la nostra tenda hi havia una merceria; tenien una noia de la meva edat i jo agafava taronges d’amagat per donar-les-hi, perquè veia que passava gana; ens vam agafar afecte. El seu pare es va enamorar de mi; era ja un home gran i agraïa els meus sentiments. Quantes vegades he pensat “què se’n deu haver fet d’aquella noia i d’aquella família”. Si viu, ha de tenir la meva edat.

   Era l’any 1954 i em vaig comprar una moto. Conduint-la em vaig adonar que per fi s’havia acabat la guerra.

   També explicava que a mesura que passava el temps, tots els joves del poble havien de marxar al front, els del POUM també. El pare d’en Josep Maria va anar primer al front d’Extremadura i després a Madrid, fins que s’acabà la guerra. Al front de Madrid també hi van ser el Pep Blaió i el Joan i el Batista Llargs. De la batalla de Madrid en recorda que eren dins el Palau Reial i que l’interior va quedar destrossat. Tenia molt present la imatge d’aquells miralls tan grans, trencant-se. Fou una lluita llarga i aferrissada.

   En acabar la guerra, tornà a Capafonts i en arribar, tan bon punt va entrar a casa, el Jaume d’Ulldemolins –secretari falangista de l’Ajuntament– es va presentar per emportar-se’l, però ell li va dir que es lliuraria tot sol, perquè primer volia dormir i estar amb la família. Es devia expressar d’una manera molt convincent, perquè el secretari no va insistir i marxà.

   Detingut, va ser a la presó de la Punxa de Tarragona, fins que li feren els avals i pogué tornar a Capafonts el setembre de 1939.

   Abans de la guerra, ja estava fent el servei a Barcelona i li va tocar viure els fets d’octubre, quan en Companys va ser detingut. Acabat el servei reglamentari –ell era de la lleva del 33– va tornar a casa fins que el 1936 va haver d’anar a la guerra.

   Llavors, anàrem a Reus a demanar ajuda al PSUC. D’entrada ens van advertir que no tombéssim per Reus, que ens podien matar, i després de dos dies ens van demanar que ens afiliéssim al seu partit, i així ens podrien recolzar en el que fes falta. Ens instaren a què quan arribéssim a Capafonts matéssim els del comitè; nosaltres ens posarem forts i diguérem que no volíem matar ningú, que el que volíem era pau; i així va ser. Passats uns dies, pujaren els de Tarragona i van acabar de posar pau per a tots.

   L’any 1937, el dia 30 de juliol em demanaren d'anar cap al front. La meva dona estava a punt de tenir el segon fill i va ser un cop molt fort, perquè encara durava el dol del primer.

   Vaig anar a parar al front a Montalbán, on el 12 d’agost rebia una carta on deia que el dia 10 havia nascut la meva filla: quina pena per un pare!

   Jo estava exactament a Castell de Cabra i vaig demanar permís per anar a conèixer-la i em van dir que no podia ser de cap manera. Si hagués estat a prop de casa, m’hauria escapat, però tan lluny no podia ser. Què fas? L'endemà m’apunto a reconeixement del metge:

   –Què té vostè?

   –Doncs miri, jo no sé què tinc que m’ofego, no puc seguir el company. Demano anar al tribunal metge.

   –Ara no pot ser de cap manera. Jo volia acostar-me a casa per escapar-me i conèixer la filla. L'endemà, altre cop al metge:

   –Què té?

   –El mateix.

   Això va durar sis o set dies. Després m’assabento que havíem d’anar als atacs de Belchite, i l’últim dia em vaig barallar amb el metge i li vaig dir que no podia seguir i em quedaria on sigui. L’endemà tots a formar; allí ja hi havia camions i el capità comença a cridar els noms, i el tercer, jo:

   –Joaquim Balañá.

    –Present.

   –Pugi a dalt del camió.

   Ve el capità i em diu:

   –Vostè es farà càrrec d’aquest fusell i es posa a disposició d’aquest oficial.

   Jo li contesto:

   –Molt bé.

   Vaig comprendre que la cosa anava bé. En arrencar el camió, l’oficial em digué

   –Ja sabeu on aneu?

   Cap no ho sabia, vaig pensar.

   –Nosaltres anem a Montalbán i la resta van a Belchite.

   Que van ser molt cruel, és a dir que la meitat ja no van tornar, i jo em vaig tirar un mes de vacances sense fer res.

    Quan van arribar les forces, el capità em digué.

   –Balañá, ja et trobes bé?

   Jo vaig respondre:

   –Un poc millor.

    Però no tenia res.

   Després d’uns dies ens portaren allà on havíem guanyat, a l’estació de la Puebla del Albortón, tot un mes. No hi estàvem gaire bé, ens dominaven i no podíem sortir de dia. Després ens traslladaren a Jorcas, a unes trinxeres a dalt de la Virgen de la Cabeza, i hi estàvem molt bé. Només ens deien:

   –Allà hi ha els de Franco.

   Però ens passàvem la vida sense sentir ni un tret.

   Després va venir el més bo. Devia ser el dia 9 de març i va començar la retirada de debò. Allà on havíem estat nosaltres, ho havien ocupat tot, i ens donaren la veu de campi qui pugui.

   Tots de cara cap a casa.

   Quan havia corregut unes hores, em vaig asseure al recer d’una paret per menjar una mica. Al costat hi havia un barranc i un camp d’aviació. Aleshores veig baixar un avió a uns 20 metres.

   Què fas llavors?

   Tothom corria cap allí, i jo al revés, de cara a Mazuela on hi havia el comandament. Allà ens trobàrem els companys, ens ajuntàrem i érem sis o set.

   Vam quedar d’anar cap a casa en direcció a Alcanyís, després cap a Tortosa i, finalment, per les muntanyes fins a casa. Quan vam quedar els quatre que érem de Capafonts vam dir que ens amagaríem i no aniríem més a la guerra.    No us explico les peripècies que vam passar durant el viatge perquè és molt llarg de contar. Vuit dies de caminar i ens vam trobar de tot; molta gana pel davant.

   El dia 18 de març arribàvem a casa. La vaig trobar plena de familiars que esperaven notícies meves.

   Jo no sé com vaig aguantar el cop que va suposar veure la filla –que ja tenia vuit mesos–, estirar els braços per agafar-la i ella girar-se al revés.

   També era dur viure el patiment dels familiars perquè no em descobrissin.

   Em vaig tirar quatre mesos amagat al costat de la família, i va arribar l’evidència de què a casa no ens ho podíem passar bé. Cada dia hi havia guàrdies d’assalt. Passaven amb la megafonia, i vaig resoldre presentar-me.

   Al moment, em van tancar en una caserna de Tarragona. Estàvem molt malament. Junts amb el meu germà Baptista, però a ell de seguida el van treure cap a Pàndols, i en saber que hi morien tants soldats, vaig cridar el meu germà gran, el Pere, per dir-li que anés a veure un amic per demanar-li que no em traguessin d'on era, que jo estava bé.

   Un dia, un avió que nosaltres anomenàvem la Pava de Mallorca va deixar caure 4 bombes a tocar d'on jo estava; per sort, hi havia una paret al mig i no em va passar res. Vam ser-hi fins al 9 de març, quan els nacionals ja eren a prop de Tarragona.

   Era l'última retirada i com que nosaltres érem presoners, portàvem 15 soldats que ens vigilaven. Ens evacuaren cap al Vendrell, on dormírem en un cine, i l'endemà fins a Vilanova i la Geltrú.

   Amb un company que era de Montagut havíem pactat que a la primera oportunitat ens escaparíem; i un dia que anàvem per la carretera que era a tocar de la via del tren, va tornar la Pava de Mallorca i qui manava va ordenar:

    –Todos fuera de la carretera.

   Vam veure unes trinxeres i ens hi amagàrem.

   Quan la Pava va marxar, van donar l’ordre de tornar a la formació, però nosaltres ens quedàrem fins que la companyia desaparegué. Llavors arrancàrem a córrer cap al bosc i ja ens vam quedar sols.

   Per a fugir, teníem dos problemes: havíem de travessar el front dels nacionals i sabíem que si ens agafava Negrín, essent la segona vegada que ens escapàvem del front, ens afusellaria.

   Sentíem el soroll de les metralladores que cada vegada eren més a prop. La nostra ànima estava encongida. Algun soldat va passar a tocar de naltros, però no ens van veure. Passades unes hores, els trets se sentien més lluny, i ja amb molt més ànim vam reprendre la fugida cap a casa del meu company, a Montagut, a unes quatre hores, tot i que en feia 24 que no havíem menjat ni begut res.

   En arribar al mas del company, la seva mare se li va aferrar al coll i no el deixava. Em vaig sentir menystingut i li vaig dir:

   –Senyora no plori tant, que té el seu fill a casa. I em va contestar:

   –Ai fill meu, tu ja has acabat la guerra, però al meu encara en té per una bona estona!     Tenia raó, i la vaig consolar una mica. Passat un temps, el meu company va morir a la presó de Santonya, a Santander.

   Per anar de Montagut a casa, encara quedava molt, i vaig tenir problemes abans d’arribar-hi perquè la rereguarda de Franco agafava tots els fugats i els tornaven a les quintes per classificar-los.

   A Querol vaig trobar molts detinguts que eren portats cap a Valls, i a la vora de Picamoixons vaig coincidir amb uns altres 200 que anaven caminant. Per sort hi havia un ramat d’ovelles, i com que jo de ramats hi entenia, em vaig posar al mig de les ovelles cridant-les i fent veure que era el pastor; el de veritat em mirava, però jo com si res, fins que vam estar fora de perill.

   Em quedaven 5 hores per arribar a casa i havia de passar lluny dels camins.

   Vaig arribar-hi i no sabien res de mi, però jo sí que sabia com estaven ells.

   Després va venir la nova guerra, la família havien hagut de marxar del poble pel perill dels bombardejos, i a casa no va quedar res del que hi teníem, ni roba, ni menjar..., és a dir, només les parets. Érem pagesos, però no sabíem què podríem menjar.

   La primera feina va ser fer una carbonera, per guanyar algun diner i començar la nova vida. Jo tenia tres bitllets de 25 pessetes, que sabia que Franco els donava per bons, i aquells diners van anar molt bé per fer passar una mica la gana i per anar a comprar dues arroves de pataques per sembrar. Havíem arribat al mes de març i en aquest moment a la terra no hi havia res. Després d’una carbonera en vaig fer una altra i vam poder comprar pa, rajada salada que era molt bona, i altres coses per acabar de passar l’any.

   Després les coses van anar millorant, però una pesseta per disfrutar no hi era.

   Un duro, sis pessetes, era el preu d’un vot.

   El Balanyà també era home ficat en política, però tenia la fama de canviar d’ideologia segons les circumstàncies.

   Hi havia dos partits. El Bullanga i el Batistó eren del mateix partit, i el Balanyà era de l’altre.

   El fet d'haver-hi un plet donava per a molta conversa, i el Ricardo m’explica que l’Enquino, que era l’estanquer, portava unes parades del Balanyà al lloc de la Vidiella i aquest, l’amo de la terra, va començar a buscar-li les pessigolles a causa d’unes garbes de trepadella amb l’argument que tot el que hi havia en terra seva era seu. Com a estanquer, va haver de baixar a Montblanc per fer saca, i va aprofitar la circumstància per anar a veure un advocat. Quan ell sortia de la consulta, hi entrava el Balanyà. En la següent trobada, aquest advocat li va proposar que cada dia que baixés a Montblanc, l’anés a veure per anar portant el plet. L’Enquino ho deixà córrer; rumiava que tot plegat no valia la pena, i que ell no es ficava en plets per tan poca cosa com ara unes vint garbes de trepadella que a Prades li costarien 20 pessetes. Aquesta sembla una història banal, però posa de manifest com anava això de la justícia ja en aquells temps. En fi, la famosa història de “Las cuentas que no son cuentos, sinó las Gran Capitan”, molt coneguda pels juristes, venia de molt lluny i fins i tot afectava els pobres capafontins.

   Del jaio Balanyà –que era molt de dretes– en recorda que a la sortida de missa donava un pa a tots els qui hi havien assistit.

   Que era de dretes, m’ho recalca perquè durant la guerra els de cal Balanyà foren els revolucionaris del POUM; a Capafonts, això de les ideologies era una qüestió molt difusa, i en aquell moment la política era essencialment una qüestió de diners.

   El dia 5 de febrer del 1934 el Ricardo va marxar del poble per anar a fer el servei militar. El viatge el va fer amb el vehicle de la línia de passatgers del Fumeres entre Capafonts i Alcover que va inaugurar aquest servei.

    Havia treballat fent aquesta carretera en el tram que va fins a Alcover.

   A casa seva van coure un forn de calç a la roca de Santa Caterina, l'última cuita que es va fer a aquell forn. Son pare i el Pep Toni van comprar els pins i les alzines dels voltants per alimentar la fornal, i van vendre la calç íntegrament a l’empresari a qui havien adjudicat les obres de la carretera; la lliuraven, a càrregues, al lloc on els manava el comprador.

   Quan feien la carretera de Vilaplana a Prades, hi havia quatre homes de Capafonts que hi treballaven, concretament a la costa dels Altars a tocar de La Mussara. Anaven tot el dia a treballar i tornaven a dormir al poble. Avui sembla cosa de bojos, però eren temps en què aconseguir unes pecetes era a costa de molt patiment.

   El Ricardo va viure la creació de la Societat i recorda que el primer president fou l’Enric. Era l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Dels socis de la Societat només pagaven els joves, un ral al mes. En conjunt eren els que en dèiem de dretes, els qui votaven al Bullanga i que després van votar a Macià, i quan la guerra, s’afiliaren al PSUC. Gent d’ordre, de missa, diu el Ricardo, i afegeix: gent -pocs perquè molts no podien- que portaven els seus fills a l’escola encara que fos de pagament; catalanistes, persones que creien en el progrés i que es van trobar còmodes amb la dictadura de Primo de Rivera perquè els agradava l’ordre, però, que mes tard votaren a Macià.

   L’edifici de La Societat el feren els paletes de Prades, els Mestrics, ajudats per tots els socis que hi treballaven a tomb de poble. El lloc on van aixecar l’edifici era un niu d’escombraries i de porqueria i la gent s'hi va llençar perquè era una millora i també un desig.

   El Ricardo aclareix que l’alcalde Joaquimet no feia cas dels partits, o sigui que va prescindir dels Balenyans i els del Xanda, i em confirma que no parava de baixar a Tarragona per pidolar coses, la més important la carretera, primer el tram de Capafonts fins a la cruïlla amb la de Prades-Vilaplana i després la d’Alcover.

   Per completar el retrat sociopolític, em diu que als anys trenta, a parer seu, la majoria de la gent era favorable a Francesc Macià i que a les eleccions va rebre la majoria de vots. De l’esclat de la Guerra al poble en fa un relat del tot semblant als que ja hem escrit.

   Del Salvador Balanyà, el cap del POUM. m’explica que a casa seva li portaven les terres del mas del Carles des de feia molts anys i que no hi van tenir mai cap problema perquè era un home assenyat. Creu que els que molestaren els veïns foren els que no tenien poder dins del POUM i que aquelles extorsions les van fer més aviat la gent humil per revenjar-se dels més rics. També m’aclareix que el Salvador va haver d’anar a la guerra com tothom i que, sense ell, el partit quasi va deixar d’existir.

   Com a soldat, durant la guerra, estava a Artesa de Segre en una mena de centre d’intendència i m’explica una perita història relacionada amb la seva feina.

   Unes noies de l’Espluga de Francolí anaren a demanar-li ajuda, perquè necessitaven menjar; van dir que el pagarien. Primer va voler saber qui eren i de quin bàndol estaven, i quan es van donar a conèixer, els va dir que ho deixessin a les seves mans, que els aconseguiria coses, tot el que pogués, però que no els podia dir per endavant què seria, ja que no podia triar, i que una vegada ho tinguessin ja s’ho repartirien elles. També els va dir que només els ho podria portar fins a Vinaixa, més enllà no sabia qui manava i no es podia arriscar i, per tant, que allí s’acabaria la seva custòdia. Van arreglar tots els paquets, elles van quedar molt satisfetes i el van invitar a anar a l’Espluga per celebrar-ho amb un sopar. Així fou, i quan ja era a casa de les noies, va aparèixer una dona vella que començà a preguntar-li coses, on estava, etc. Va pensar que no convenia que aquella dona escudellés el que ell podia explicar i va dir a les noies que no contessin més amb ell.

   A la caserna d’Artesa –que era un casalot mig enrunat– un dia l’avisaren que l’endemà tenia permís per anar a Barcelona. S’ho va rumiar i va pensar que anar a Barcelona no era cap permís per anar a casa, que era una cosa arriscada, perquè a Barcelona no hi tenia res a fer.

   El Ricardo tenia més coses per explicar-me, però no vam trobar l’avinentesa per continuar aquesta conversa que vam tenir el dia 12 de setembre del 2002.

A la primera postguerra, hi hagué els desterrats asturians, miners que visqueren i treballaren uns pocs anys al poble. La seva estada té a veure amb les mines de barita que s’explotaren a pic i pala i poca cosa més. Tothom en te un bon record; s’integraren al poble. Bàsicament, la gent recorda el fet que festejaren amb capafontines, però que cap d’aquestes parelles arribà a bon port. Un cas semblant fou la creació d’una petita guarnició de guàrdies civils que s’instal·laren a l’Ajuntament, transformat en una petita caserna plena de polls i xinxes. La seva feina era vigilar els maquis, però sortosament tant ells com els seus enemics sempre defugiren l’enfrontament. En altres escrits de Quaderns de Capafonts es parla de la seva peripècia, marcada per la misèria material i moral. S’integraren força amb la gent del poble, de la mateixa manera que ho feren els miners, i durant anys conservaren l’amistat de molts capafontins. La seva estada també fou molt curta.

La Munda de cal Ros recorda que després que els del POUM fossin foragitats de l’Ajuntament, els del nou consistori van posar una taula al mig de la Plaça per demanar firmes per l’alliberament de l’Enric i el Tomàs Tomàs que estaven al vaixell presó de Tarragona.

Durant la guerra hi hagué refugiats, sobretot gent que havia fugit del front d’Aragó, però també andalusos. Famílies senceres a qui se’ls donà habitatge; també nens i joves escampats per les cases. Aquesta és una cosa que la gent no recorda gaire, potser perquè va durar poc. Els primers arribaren el 1937 i la majoria marxaren el 1938 El que sí que es recorda és que majorment la gent del poble no els entenia, perquè parlaven castellà i això fou motiu d’un cert aïllament. Uns pocs romangueren al poble fins a finals del 1939, aproximadament. Fou una llàstima que la repressió impedís que poguessin tornar al poble un cop acabada la guerra per connectar amb els qui els havien acollit. Fa poc alguns d’aquells nens, ara ja gent gran, ho han fet i han preguntat per aquells que recordaven de quan ells eren estadants a casa seva, però dissortadament la majoria ja eren morts.

Ja a la postguerra, al poble van morir a causa de la tuberculosi el Salvador de cal Ferrer i el Joaquim de cal Joanet, germà de l’Amadeu. També va morir el Tomàs de cal Barberà dalt del Pagés, a causa d’una bomba Lafitte que va manipular i l’hi explotà a les mans.

Dels que van morir a la guerra en sabem algunes coses més que quan vam publicar un article a Quaderns de Capafonts Núm.15.

Felip Joanpere Pocurull de ca l’Enquino ja abans de la guerra, es va barallar amb son pare i va marxar de casa. Primer s’havia pensat que havia mort al front o a l’exili, però el Salvador de cal Balenyà el va trobar a França casat i amb família, i va explicar que li havia manifestat que no volia tornar al poble.

Rufí Pocurull Pocurull es va donar per desaparegut, però sembla que va morir en un camp de concentració.

Sabem que es donà per fet que Joan Mas Llort, germà del Pep Hostaler, havia mort al front, i això és el més probable, però avui la família encara no en té cap confirmació, de manera que continua sent un desaparegut.

L’Eloi de cal Tomàs va morir a la província d’Osca, al front del Segre. El va delatar una cigarreta que va encendre a la trinxera, i un tret de l’enemic el matà. Al seu costat hi havia el Pep Quico.

Joan Pocurull Vendrell, de cal Forner, va morir a la vora de Fraga, en un poblet anomenat Vicién, en castellà, o Bizién en aragonès. Ell, el Baptiste Cutxó i el Tomàs Mateu s’havien amagat per no anar a la guerra, però foren descoberts pel comitè i enviats al front, a Fraga. L’Eugeni de ca l'Anton Cerdà, que era a Montejurra, els va anar a veure per portar-los un paquet que li havien donat i els va trobar tancats com a presoners en una pallissa. Va tenir el temps just de donar-los el paquet perquè els van afusellar, potser l’endemà mateix.

Salvador Pocurull Pocurull, de cal Pocurull, era germà del Pep. Vivia i estava casat a l’Espluga de Francolí i no sabem on va morir.

Pere Boldó Vendrell, de cal Toni, va morir al front de Terol.

Baptista Balanyà Pocurull, de cal Ferrer, va morir al front mentre estava amb altres soldats inspeccionant una bomba d’aviació que no havia explotat. A la mateixa companyia hi havia el Salvador Pocurull, però no li va passar res. El Baptista estava assegut a una cadira.

Eugeni Corts Vendrell de cal Xep, home de la Carme Xepa i pare del Pep, va morir a la Serra de la Llena, a les Crestes d’Ulldemolins. El van enterrar sota una alzina vora de la carretera.

Es donava per fet que Baptista Magrané Cavallé de cal Cutxó havia mort durant la guerra, però amb el testimoni de l’Eugeni de ca l’Anton Cerdà es va saber el seu afusellament junt amb el Joan de cal Forner i el Tomàs de cal Mateu.

Victorí Juanpere Pocurull de ca l'Anquino va morir a la batalla de l’Ebre. Ho hem sabut ara fa pocs anys, quan un company de trinxera va venir a conèixer la seva família i els va explicar que havia vist com moria. La Serafina, la seva dona, ja era morta i mai no va poder acreditar la condició de vídua; aquesta circumstància li va impedir qualsevol ajuda pública. Els fills van quedar desolats; havien patit per no saber res del pare i no havien pogut fer ni el dol. L’informador també va quedar desolat, i va manifestar que mai es podia haver imaginat que no ho sabessin.

Alfred Vendrell Corts de cal Blaió va morir a un hospital al final de la guerra, a causa de les ferides.

Tomàs Juanpere Pocurull, de cal Mateu, va morir afusellat amb els seus companys, el Joan de cal Forner i el Baptiste Cutxó.

No sabem com va ser la mort de Joaquim Balañà Pocurull, de cal Balenyà.

Josep Buldó Vendrell, de cal Joan Blaió –també dit cal Xullat– feia de ferrer davant de l’ajuntament en una caseta enganxada a cal Cisco de la Malena. Era germà de la Rufina de cal Xullat. No sabem res d’ell, només ens consta que va morir al front.

Anton Besora Corts, de ca l'Anton Cerdà, germà de l’Eugenio, va morir, oficialment, de malaltia a l’hospital a València, però el seu germà deia que corrien els rumors que l’havien mort els moros que mataven els soldats republicans dels hospitals. No se sap res del cert.

Oriol Llort Vergès, de cal Taverner, durant la guerra ja vivia a Reus, però va pujar a Capafonts per refugiar-se. No en tenim informació detallada, però sembla que va morir al front.

De totes aquestes víctimes podríem haver-ne trobat més informació consultant arxius i documentació; no ho hem fet per falta de temps, però també perquè no ens interessa tant el fet documental com les circumstàncies que envoltaren les seves morts.

Tot això fa de mal explicar, perquè cap paraula no pot retornar-los la dignitat que els pertoca, no com a fills de la pàtria, sinó com a persones. Moriren sols, sense cap gloria, sense cap remei per al seu dolor, sense cap mà pietosa que els fes companyia.