qc_01 NÚM. 31 - SEGONA ÈPOCA - OCT 2021 - EDICIÓ DIGITAL

ÍNDEX

  • Editorial
  • Cal Gravat - Jordi Fort Besora
  • Tot el dia abarnegat - Pere Roca Quer
  • Mas del Carles - Llorenç Balañà
  • Curiositats de la circulació de l'aigua a la capçalera del riu Brugent - Diego López Bonillo
  • Sons a la Mistera - Alfred Pérez de Tudela
  • Els tres Peps, la gana i el falangista - Jordi Fort Besora


    FOTO DE PORTADA:
    Aquesta imatge il·lustra un fet extraordinari, com de conte de fades. Un concert de piano al mig del bosc, al qual van acudir totes les bestioles boscanes, que no es veuen perquè eren rere dels troncs i dalt de les rames dels arbres. També hi havia molts capafontins que aquesta vegada no hi anaren a menjar la mona, no era un dilluns de Pasqua; ni a buscar rovellons, no érem a la tardor; hi anaren a escoltar la música i la interpretació de Lidia Papió.
    Un acte del tot extraordinari, per l’escenari, per l’ instrument, un piano de cua, i per la concertista.


  • Director: Amadeu Mateu i Ferro
    Disseny web i maquetació: Enric Fort Ferrer
    Edita: Associació Cultural Picorandan / C. Calvari, 6 - 43364 Capafonts
    E-mail: picorandan@tinet.org

    Dipòsit legal: B-44.636-2003ISSN: 1885-7329

    La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l'autorització escrita de l'editor. La revista Quaderns de Capafonts no es fa responsable de les opinions que contenen els articles publicats.




    Editorial

       Estan instal·lant el cable òptic a Capafonts.

       Alguns dels qui col·laborem a QC vam néixer quan al poble no hi havia llum elèctric, per tant no tenien aparells de ràdio, ni telèfon, ni... Les úniques notícies de l’exterior eren les que arribaven amb la Vanguardia de la Societat, que miraculosament era la del dia, gràcies al Pep Ferrer, el carter del poble, i la Josepa la seva dona, que pujaven a peu a Prades per recollir el correu.

       Vam néixer amb el llum d’oli que ja empraven el romans i ara, transcorregut encara no un segle, podem saber amb qüestió de segons el resultat del Barça i veure en directe els gols del partit. Quan érem petits, podíem saber els resultats del Barça amb només 24 hores de retard gràcies a l’interès d’un grup de joves que s’havien subscrit a la Hoja del Lunes, l’únic diari que s’editava els dilluns. Avui amb un clic tenim tot el món al nostre abast. 

       El cable ens portarà tota aquesta informació d’una manera molt ràpida, tant, que l’haurem de guardar emmagatzemada per poder consultar-la al ritme que el nostre cervell ens permeti comprendre-la. Però el més important del cable és que permetrà que qualsevol mena d’empresa o institució es pugui instal·lar a Capafonts per molt gran que sigui, i els que hi tinguin voluntat podran fer teletreball en les mateixes condicions que qualsevol ciutadà del món.

       Per primera vegada a la seva història el poble no estarà aïllat, una condició que semblava impossible d'eliminar. Hem pogut viure un fet de gran transcendència, un salt tecnològic amb conseqüències difícils d’imaginar.

       Però, ara, les bones noves no s’acaben amb el cable.

       Fa divuit anys que vam començar a publicar QC amb el desig d’inventariar tota la informació possible sobre el poble, una informació que fos útil per a les generacions posteriors. Sempre hem pensat que això ja estava passant, però ara hi ha novetats: de cop, l’interès per la revista s’ha revifat, els seus exemplars impresos estan sol·licitats com mai, i la consulta per Internet sembla que també creix.

       Certament Internet dona accés a tot el coneixement, però amb la condició que la informació estigui penjada a la xarxa, cosa que és possible si està escrita, si té gravacions de veu o imatges. És el que, fins on hem sabut i pogut, hem fet amb QC; i aquest tema, que sovint hem tret als editorials, avui té un caire d’excel·lència que no havíem imaginat. Els números de QC són objecte de col·leccionisme, estan ben valorats  i el seu contingut ja és omnipresent.

       Hi ha motius per estar-ne  satisfets. Tots.





    Cal Gravat


    Jordi Fort Besora
       Transcripció de la conversa amb Victorino Cabré l’estiu del 2003 a la seva casa de Prades, i comentaris finals necessaris per a arrodonir la història d’aquesta família i la seva empresa de transport.
       Explica Victorino Cabré, el Victorino Gravat per la gent que el coneixia, que va néixer a Capafonts l’any 1917, a cal Gravat, carrer Nou, 11. Era el mitjà de tres germans; el Salvador era el gran i el Josep el petit, que va morir de molt menut. A la família, a més dels pares i el germà, hi havia el seu padrí Joan, casat amb la Maria de cal Conselo, que vivia a Reus on tenia una carboneria; la tia Isabel, que es va casar a cal Miquelet; la tia Maria, casada a cal Tripetes; la tia Cisca, casada a cal Jesús; el Pep, que no es va casar, i la tia Teresa, casada a Vilanova de Prades. A cal Gravat foren onze germans, però els que falten van morir de petits i no en recorden els noms.

       De petit, Victorino anà a l’escola amb el seu germà Salvador i altres nens del poble. Els seus pares havien llogat el mestre Francisco Casals, conegut com a Cisquet, i vivia a cal Mariàngela amb la seva dona –la Ció– i la seva filla Dolores. L’escola era a la sala de cal Gravat i era un col·legi de pagament.



    Els pares del Victorino a Reus. La seva mare porta al braç el seu germà Salvador.


    Cal Gravat i cal Canya. El Pep Canya porta el Baptiste Gravat als braços. A la porta la seva mare.
       Recorda que de jovenet, quan encara vivien a la casa del Calvari, va treballar traginant calç i sorra per acabar de fer la casa del carrer Nou. També havia ajudat el pare i la mare al cafè de casa; quan es feia tard, es quedava amb la clientela, perquè els pares poguessin dormir. Recorda que un dia a la nit va anar a la font de la Plaça a buscar aigua pel bar acompanyat per l’Isidre Perelló i el Ferrer, dos clients que estaven ben borratxets; en arribar a la font els esperaven les seves dones. El Ferrer va preguntar a la seva si l’estimava, i ella li respongué que el que més s’estimava era veure’l mort i no d’aquella manera. La discussió nocturna de les dues parelles va durar una bona estona, de manera que l’ajuda dels dos clients fou més aviat un destorb.   

       Amb el seu germà Salvador, va anar a estudiar als hermanos de Sant Pere i Sant Pau, a Reus. El seu pare volia que aprenguessin a llegir i a escriure en un col·legi millor que el del poble. Hi anaren caminant, com tothom en aquella època, pel camí de Reus. Durant aquell temps, visqueren en una pensió que es deia ca l’Antònia, al carrer de Galileu. L’any 1928 tornaren a Capafonts. Encara conserva totes les notes dels cursos que van fer. Tenia llavors onze anys, i va començar a treballar fent de rabadà amb el Cisco Fortet per aprendre a guardar el ramat de cabres de casa seva.

       El seu germà Salvador, però, tornà a Reus per treballar en una empresa de transports, la Hispano Riudomense, més coneguda com cal Peret de Mont-roig. Allí va aprendre l’ofici de mecànic i a conduir vehicles de motor.

    font

    El primer vehicle de Capafonts fou aquest camió Ford. A la foto del 1942 va equipat amb un gasogen.
       A cal Gravat, l’any 1931 compraren el primer vehicle del poble, un camió Ford que portava el Salvador. Aquell any s’acabà la carretera i un tal Pere Romiguera d’Alcover posà en servei la primera línia d’òmnibus, que aviat canvià d’amo perquè la va comprar el Fumeres, que també era d’Alcover i que mentre va fer el servei tenia casa a Capafonts, a cal Perutxo. El Fumeres estava casat amb la cunyada de la germana del Pep Canya, i va ser per aquest motiu que el Pep fou l’ajudant de  la línia i aprengué a conduir.

       El Victorino Gravat, quan tenia vint anys va anar a l’escola de conducció a Tarragona. Feu l’examen amb el vell camió Ford, i aprovà a la primera. Tot seguit ja es va treure el carnet de primera especial. Era el 1937, just abans de fer el servei per anar a la guerra. Tan bon punt tingué el permís de conduir, aquell mateix any, ja va menar el Ford de casa seva. Amb aquest camió, el Victorino ensenyà a conduir al Pep Canya.

       L’any 1936, a cal Gravat estaven fent el garatge de l’Era del Rector. El dia 19 de juliol arribà la notícia de l’esclat de la guerra. Ràpidament es va constituir el comitè revolucionari del poble, que s’apoderà de l’ajuntament. En sentir les noves, el Pep Paleta –que portava l’obra– va agafar la paleta, la clavà a un cabiró i va dir que no treballaria més perquè anava a fer la revolució. Deixà la feina, s’afilià al POUM del poble fins que els foragitaren del poder, i llavors marxà al front. Passats uns anys, es va saber que havia sofert represàlies molt dures per part dels franquistes.

       Quan arribà la guerra, la línia quedà interrompuda fins després de l’entrada dels nacionals. La causa d’aquesta interrupció fou, principalment, que tots els xofers estaven mobilitzats i eren al front. Passada la guerra, reprengué el servei un tal Agustí Soler, de Valls, que a la darreria del 1940 la va vendre a cal Gravat.

       Quan marxaren al front, el camió Ford que havien comprat l’any 1931, el van colgar de brossa dins del porxo de sota casa seva, però el comitè revolucionari del POUM de Capafonts el va requisar, i va desaparèixer. Aquest camió el van trobar a Barcelona després de la guerra quan, en assabentar-se que hi havia un dipòsit de vehicles recuperats, decidí anar-hi per veure si el trobava. Recorda que quan hi arribà  va dormir a cal Rosendo Cerdà, que l’endemà el va acompanyar. Després de buscar molt, comprovaren que no hi era, però deixà les dades del vehicle als responsables, perquè poguessin avisar-lo si el localitzaven. Al cap d’un mes rebé un ofici on els comunicaven que l’havien trobat. Tornà a Barcelona i, efectivament, allà hi havia les restes d’aquell Ford que havien comprat l’any 1931. Abans, però, a cal Gravat en trobar-se sense cap vehicle per a fer transport, ja havien comprat un altre camió, un Dodge, de manera que el Victorino va dir als responsables del parc on tenien el vell camió mig desmanegat, que almenys procuressin donar-los les peces que faltaven; i quan anà amb el Dodge a recollir-lo, trobà la caixa plena amb moltes peces de recanvi. El va remolcar fins a un garatge on, amb l’ajuda d’una grua, carregaren el camió damunt la caixa del Dodge i ho traslladaren tot a Capafonts.

       En comprar la línia de Valls, també es quedaren amb l’òmnibus GMC que la feia. Era un trasto molt vell, inservible. Llavors n’agafaren la carrosseria per muntar-la al xassís del vell Ford que ja havien reparat. Aquest híbrid fou el primer cotxe de línia que tingueren a cal Gravat i que funcionà quasi sempre amb un gasogen, perquè llavors no hi havia gasolina. Tenia la matrícula T-4449. El Victorino feia de xofer i el seu germà Salvador s’ocupava de les reparacions mecàniques al garatge de l’era del Rector.

    font

    L'ominbus marca Chevrolet equipat amb un motor Perkins que durant molts anys feu la linia de Capafonts a Valls..
       Tan bon punt es feren càrrec de la línia, va sortir publicada una disposició que permetia allargar els itineraris, i acollint-se a la nova reglamentació sol·licitaren el permís per a fer el trajecte Prades-Valls sense limitacions, però els ho van denegar. La llicència de la línia Capafonts-Valls no permetia agafar viatgers a Alcover, per no fer la competència a l’Huguet, que tenia el trajecte Valls-Reus. El Victorino va escriure una carta personal al ministre d’Obres Públiques, el Conde de Vallellano, el qual li contestà dient que aviat rebria noves referents a la seva sol·licitud. Passats deu dies, va arribar des de Tarragona l’autorització per a fer el trajecte, però amb la condició que l’Huguet conservés els seus drets en el tram Alcover-Valls; de manera que a cal Gravat no podien agafar passatgers que fessin aquest recorregut.  

       Recorda que en aquells anys de postguerra, a la gent de Capafonts mai no els va fer falta cap document tipus salconduit per agafar el cotxe. La guàrdia civil ho tenia tot controlat i el recorregut era molt casolà.

       Durant els anys de racionament de la gasolina, els la subministraven d’acord amb els quilòmetres recorreguts per l’òmnibus.

       Després de la guerra, van comprar un xassís de camió i amb les peces que tenien sobreres en feren un de complet. Quan sol·licitaren els pneumàtics que els pertocaven de racionament, el venedor del xassís ja els havia venut a un altre camioner. El Victorino va preguntar a la Dirección General de Transportes per què no arribaven, i li contestaren que ja s’havien servit. Ell s’adonà que els havien venut d’estraperlo. Va saber que el comprador era el Sindicat de Pagesos de Montroig, però el venedor ho negava. Els va reclamar directament al Sindicat, amenaçant-los de fer una denúncia si no arribaven a un acord. Els proposà que li compressin el camió i així es quedarien amb els pneumàtics. Ho acceptaren, i a cal Gravat van recuperar la inversió feta en l’operació de muntar el camió.

       L’escassetat de pneumàtics era molt greu, tant que perquè el cotxe de línia pogués funcionar, el Salvador els apedaçava amb bocins de pneumàtics vells. Era un manetes en tot el que fa referència als automòbils.


    El camió Dodge carregat de sarrions ala porta del garatge.


    El Salvador i el Victorino en una foto d'estudi.
       Anys més tard compraren un òmnibus nou, marca Chevrolet, que portava motor de gasolina i que ells van canviar-lo per un Perkins de gasoil. Aquest òmnibus el van fer servir fins al moment que vengueren la línia, i portava la matrícula T-5273.

       A la mateixa època van comprar dos camions, marca GMC, de tres eixos; eren vehicles de l’exèrcit americà del final de la Segona Guerra Mundial. Així doncs, durant uns anys tingueren tres camions. Després del Dodge i dels dos GMC, compraren un Bedford nou de trinca, un vehicle magnífic que encara guarden al garatge de Capafonts.

       Mentre no arribà l’electricitat a Capafonts, algunes tasques de mecànic eren molt pesades de fer, per exemple inflar les rodes amb una manxa manual..., de manera que per poder treballar amb estris elèctrics, van llogar un local a Alcover on feien totes les operacions que requerien electricitat. A la mateixa època, volgueren comprar un local per fer-hi el seu garatge, però l’hereu de la finca els posà moltes dificultats, tantes, que després de molts plets, renunciaren a la compra.

       A Valls, la parada de la línia era al bar de ca l’Amada, i a Alcover, sota el plàtan que hi havia entre l’assortidor de gasolina i la bàscula pública, just davant del bar de la Llúcia. Ella era la filla del Pere Romiguera, que havia fet el primer servei de línia Capafonts-Alcover amb un camió molt petit.

       Al matí, el cotxe sortia de Prades a dos quarts de set, arribava a Capafonts a les set, i a Alcover a les vuit o quarts de nou, just a temps per enllaçar amb el tren i el cotxe de l’Huguet que anaven a Reus. En aquest trajecte recollia primer la gent de La Febró que esperaven a la cruïlla de la carretera, dalt del coll. Després de Capafonts, si hi trobava passatge, podia fer les següents parades: mas de Fortet, camí de mas d’Antoni, la Cadeneta/Tossalet, cruïlla de Farena/mas d’en Marc, mas d’en Verd, mas de Feliu/mas de Pinyarret, Mont-ral, mas de Gomis, mas de la Fam, Alcover i Valls.

       Van vendre la línia a Lluís Sans, que ja tenia la de Valls-Tarragona, però va durar poc, perquè llavors ja era un mal negoci. Més tard, va provar-ho la Hispano Igualadina, i també va deixar-ho ràpidament. Capafonts es va quedar definitivament sense cotxe de línia.
    font

    Aquesta foto feta al Mas de la Mistera si pot veure el primer cotxe de linia que tenia una carroseria d'un GMC i el motor del vell camió Ford. Tots els que hi surten eren allà per celebrar un àpat.
       Fent de xofer del camió, n’hi va passar una de molt perillosa; portava el vehicle ple de guàrdies civils cap al poble on ell sabia que hi havia els maquis. Va parar el camió i els feu baixar a tots, explicant-los que si arribaven al poble, hi hauria trets. Va dir-los que hi aniria ell sol i que ja ho arreglaria. Parlà amb el Pep Toni, l’alcalde, i convenceren els maquis perquè marxessin. Tornà a carregar els guàrdies civils, però aquests es negaren a entrar al poble si no parlaven amb l’alcalde. Finalment l’alcalde els anà a trobar, parlaren, i van entrar-hi.

       Els maquis comentaren alguna vegada a la mare del Victorino que el seu fill era viu per l’afecte que li tenien a ella, ja que no havien atemptat contra el cotxe quan ho podien haver fet. Com a exemple, ell recordava que una vegada havia vist un maquis amb la metralleta a la mà, amagat a la cuneta de la carretera prop de la bassa del Joaquimet; va aturar el cotxe, digué als guàrdies civils que s’ajupissin i el deixaren passar.

       Abans de vendre la línia, el Victorino es casà a Prades, on va anar a viure, i on va obrir una botiga d’electrodomèstics i ferreteria. Ja sense la línia, el seu germà continuà vivint a Capafonts, on feia de pagès per passar l’estona i també tenia gallines ponedores. El Victorino feia anys que havia comprat un pati a Reus, que feien servir per a guardar-hi carbó i altres mercaderies. Aquest pati avui és el garatge on el seu nebot té el negoci d’automòbils.

       Abans de la guerra civil, a cal Gravat feien de taverna. El pare del Victorino pujava bacallà i arengades pel camí de Reus i les venia al bar. Quan l’any 1931 compraren el primer camió, pogueren transportar tota mena de queviures, i el bar ja va ser més botiga que bar. Acabada la guerra obtingueren la llicència de l’estanc i, també, la distribució del racionament, i ja només feien de botiga. Tots els capafontins recorden la tenda de cal Gravat on anaven a comprar a qualsevol hora del dia. Als prestatges de l’establiment hi havia de tot: sabó, espardenyes, paper d’escriure, taps de suro, colònia, postals, xocolata, aspirines, arengades,  tinta, bacallà..., com en els magatzems d’avui dia. Primer els pares, el  Baptista i la Carme; després, el Salvador i la seva dona, l’Anita, t’obrien la botiga per despatxar encara que només fos un segell. La canalla hi anàvem a buscar el tabac dels pares amb la cèdula d’identitat que s’havia de marcar al dors després de cada lliurament de paquets de picadura, Ideals, llibrets de paper de fumar, mistos...     

       A cal Gravat tingueren molts altres negocis: una premsa de vi, dos tractors, una màquina de batre...

       Com que necessitaven xofers ensenyaren a conduir al Policarpo de cal Tomàs i a l'Alfonso de cal Ponos, entre d'altres.

       Forçosament la narració del Victorí Cabré ometé fets que no volgué explicar-me per diferents motius i que potser no sabrem mai. Val a dir que tot i el seu caràcter reservat, la seva conversa fou generosa en detalls de tota mena i segurament m’explicà coses que no havia dit mai a ningú. Al seu moment li vaig donar les gràcies i va estar molt content. Ara que ja és mort és just deixar constància de la seva generositat.

    font

    Carnet del greni de carboners
       Per completar la seva narració he recollit alguns fets que no van sortir a la conversa.

       Ell va dir-me que va escriure al ministre i que aquest li va respondre,  cosa segurament certa perquè em va dir que conservava les cartes, però és inversemblant que un ministre franquista es dignés contestar a una persona que havia lluitat al costat dels republicans, per tant podem suposar, i és rumor que sempre va córrer pel poble, que aquestes cartes les va firmar el Joaquim Quico, germà de l’Anita, la dona del Salvador, que era falangista i excombatent carregat de medalles. La gent del poble sempre va dir que va ser gràcies a ell que van fer i desfer tota mena de negocis sense que els vingués mai cap inspecció.

       Durant el franquisme, quasi tot el poble depenia de cal Gravat, on anaven a comprar a crèdit fins que, a la tardor, els compraven la collita i liquidaven els deutes. Cal Gravat era un negoci en règim de monopoli. Aquesta situació segurament no s’instituí per mala fe, sinó per les circumstàncies tan especials d’aquells anys.     

       Ells  eren transportistes i comerciants i no els agradava que ningú no els vengués les collites; això sí, el preu havia de ser el que ells consideraven just. Les circumstàncies eren dures per a tots i ells;  venien de molt treballar i poc benefici, com tothom. 

       Hi hagué un episodi molt dramàtic, el que va patir el Pere de cal Roc Carles; a prop del mas de Barro, quan  baixava sense control carretera avall en haver quedat sense frens, va saltar del camió de cal Gravat. Gràcies a la sang freda del xofer, el camió va acabar amorrat a una timba i els que hi anaven no patiren cap dany greu, excepte el Pere, que en saltar es va lesionar greument la cama i va quedar coix de per vida.  Mai no pogué demostrar que treballava per a ells, perquè els jutges sempre dictaminaren en contra seu en el plet que els posà i no va rebre cap mena d’indemnització.  
       
       Cal Gravat ha quedat en el record dels capafontins com un símbol de postguerra: el racionament, l’estanc, el monopoli del transport, etc. I també com el lloc on et donaven queviures a crèdit sense més garantia que la paraula donada de pagar quan es tinguessin diners. Els que vam viure la postguerra essent encara infants, tenim una imatge de cal Gravat molt romàntica i enyorem aquell establiment tan particular i aquella línia de passatgers amb aquells cotxes i aquelles maneres de fer tan singulars.



    Tot el dia abarnegat


    Pere Roca Quer
       Aquest escrit és una crònica de fets viscuts, novel·lada, on els personatges són gent del poble que foren, o haguessin pogut ser, els verdaders protagonistes. De totes maneres, el tema central del relat és el cotxe de línia.
       Tot el dia abarnegat fent els encàrrecs i, ara, el Joaquim del Cisco Llarg encara era a la plaça del Prim i havia de passar per cal Simonet a recollir uns paquets. Faltava un quart perquè sortís el tren i, tot i que sempre anava amb retard, no se'n podia pas fiar.

       Va fer just, perquè la màquina ja esbufegava per arrencar quan ell encara era a la cua de la finestreta.

       -Un fins a Alcover -va dir d'esma.

       -Afanyeu-vos, que està a punt de sortir.

       En travessar la porta de l’andana, donà el bitllet al ferroviari i aquest el foradà amb la maquineta. Un noi jove passà corrent, topà amb ell i per un instant l'abraçà. Es disculpà i tots anaren cap al tren. Quan obrí la porta del vagó, el Joan de cal Fortet el va ajudar agafant-li els paquets.

       -Li ha anat de ben poc que no et quedessis a terra.

       -Redeu, fa hores que no paro, però he pogut fer-ho tot. Vigila que no ens fotin cap paquet.

       -No, aquí tots som de la muntanya. Estigues tranquil.

       El tren arrancà envoltat de núvols de vapor i fum, i amb una lentitud exasperant feu el trajecte previst. Mentre feia la frenada per parar a l’estació d’Alcover, s’anava ensorrant pel mig de l’herbam que tapava les vies, sota el pes de la màquina i dels vagons, de manera que les portes quedaven a l'alçada de l'andana i no feia falta baixar cap esglaó. Aquells raïls ara ensorrats els havia fabricat la casa Krupp i feia uns vuitanta anys que els havien collat a les travesses de fusta. Un dia més, el tren s'aturava i, miraculosament, no descarrilava.    

       Paquets avall i tots corrent carrer amunt cap al cotxe de línia que des de feia hores esperava sota el plàtan, davant del bar Esport –per a tothom el bar de la Llúcia– amb les portes obertes per als qui l'havien d'agafar.

       De poc li va servir l'esbufegada, el cotxe era ben ple. Hauria d'anar al sostre i no li feia gens de gràcia, perquè assegut a dalt, els tombs eren perillosos.

       El Victorino, el xofer, havia tret el seient del darrere per encabir-hi dos bidons de gasolina, dues cabres del Pere Genet i un feix de sarrions de carbó buits. Per això es va estimar més pujar els paquets a dalt perquè no s’embrutessin ni agafessin olor del carburant.

       -Ves, si vols aprofitar per anar a fer un cafè. Jo no em moc d'aquí dalt.

       Era el Roc de cal Roquero que ja seia al sostre.

       -Doncs mira, sí, m'anirà bé.

       Dins del bar, deu o dotze homes que també havien de pujar al cotxe de línia encara estaven bevent alguna cosa.

       -Passaré un moment per casa de ma cosina, l'Antònia, i ja us atraparé quan pari davant l'església. Els paquets ja me'ls guarda el Roc -li va dir el Joan Fortet.

       I sortí corrents per anar a veure, ni que fos un moment, la família.

       La Llúcia li va demanar per la senyoreta Ramona, la mestra; eren molt amigues i sempre preguntava per ella a algú del poble.

       -Bé, està bé. Ara viu a casa ma germana, perquè a cal Fortet, amb la mort de la noia, no estan d'humor per a res. Tots n’estem molt contents. Els meus, bé que es veu que hi van de gust a l’escola, i tota la canalla aprenen molt. Ja els convé, ja.

       La Llúcia va conèixer la Ramona el dia que agafà el cotxe de línia per primera vegada, quan va pujar a Capafonts a prendre possessió de la seva plaça de mestra interina de l’escola mixta, on l’esperaven seixanta criatures dins d’una sala rònega en la qual l’única cosa nova que es podia veure eren els retrats del Caudillo i el Sant Crist.

       Va pagar a correcuita el cafè amb la calderilla que portava a la butxaca, i en pujar l'escaleta de ferro, el vehicle ja es movia lentament i gemegava per l’excés de pes.

       Algú va dir:

       -No sé si arraparà, diu que a baix n'hi van quaranta-cinc, deu per cada filera de seients: quatre asseguts, quatre drets al davant i dos al passadís central, en total quaranta, més tres al costat del xofer i dos sobre els bidons de gasolina, amb les cabres, els sarrions i el sac de carbó per al gasogen. Aquí dalt som 15. Com les arengades!!

       -Aviat no farem, però arrapar, arraparà. Si vols podem anar caminant alguna estoneta al darrere i potser fins i tot l'avancem. Però no t'amoïnis, aquest trasto està acostumat a dies més difícils -va dir el Joaquim del Pere Tomàs.

       Feia ben bé vint minuts que el cotxe esbufegava pendent amunt quan, de sobte, es va adonar que el Joan no era a dalt i no l'havia vist a la parada de davant l'església. I això volia dir que havia perdut el cotxe. Els seus paquets, sí que els va veure. Va preguntar i li confirmaren que no era enlloc, ni a dalt ni a baix.

       -Mare de Déu! S'haurà de quedar fins dissabte, o ves a saber, segons com, l'emprèn i encara ens atrapa.

       Després de la parada del mas de Gomis va veure clar que ja no els agafaria i va dir als altres ocupants del galliner, que dels seus paquets, ja se’n faria càrrec ell.

       Els tombs de la Lluera eren els més dolents i els més costeruts. Just abans d'enfilar el segon, el xofer  parà el vehicle, baixà a terra, mirà de prop el motor i va renegar.

       -Ens hem quedat sense aigua. El radiador està sec!

       Es va fer un silenci llarg, com de dos minuts, tal com la calma abans de la tempesta.

       -Si algú no va a buscar aigua, per mi ja estem bé aquí.

       -Cony, Víctorìno, no t'ho agafis així -va dir-li conscient que podia ser esbroncat. Aquí, més amunt de la Lluera hi ha un toll a la cuneta i més avall tenim la font del mas de Gomis, però queda molt més lluny. Dona'm una llauna i jo faig per un.

       El Pep Miquelet va dir que l’acompanyava, i no va fer falta més ajuda.

       -No hi vull fang. Ha de ser aigua clara i neta.

       -Home, si anem amb compte serà ben neta.

       -Vosaltres mateixos, a mi tant se me’n fot, si no és neta haureu d'anar a la font del mas.

       El Victorino va treure de sota els sarrions una llauna de deu litres i un pot de llet suïssa. El bufà per treure-li les brosses i els hi va donar.

       -Feu el que vulgueu, ja n'estic fart de portar aquest trasto. Un dia plego i ja us ho fareu. No sé per què m'amoïno per un ramat com vosaltres. Au, feu via abans que m'hi repensi.

       I sense més comentaris, agafà la capsa dels bitllets i abans que marxessin els va cobrar a ell i al Miquelet.

       El Joaquim es posà la mà a la butxaca de l'armilla i no hi trobà la cartera.

       -Te l'hauràs deixada al bar de la Llúcia -va dir el Miquelet.

       -Redeu!! Aquell xicot que m'ha abraçat a la porta de l'estació de Reus me l'ha fotuda, i tant que me l'ha robat! Cent vint-i-cinc pessetes! La mare que el va parir!

       -Mira, ja sé que no és cap consol, però no ets l'únic, avui ja en van tres. Pel bitllet no t'amoïnis, ja me'l pagaràs, i no cal que perdis el temps a denunciar-ho, la Guàrdia Civil només et portarà problemes. Ara fem via perquè, si no, aquest cony de cotxe no continuarà amunt. Au, no hi pensis més.

       El Victorino va continuar cobrant els bitllets als de dins i als del sostre, tot enmig d’un espès silenci, només trencat per la Cisca de ca l’Enric, que vomitava per la finestra com sempre que agafava el cotxe de línia. Ningú no es va molestar a netejar les restes que havien quedat enganxades a la carrosseria, la pluja ja ho va fer al cap d'uns dies.

       Quan van arribar amb la llauna plena d'aigua, el xofer baixava del sostre. Va desar la capsa dels bitllets i va dir:

       -Ara haurem d'esperar encara una mica, perquè el radiador està massa calent. Què en sabeu valtros de tot això! Ignorants!!

       Es va anar calmant. Provà primer amb el pot de llet suïssa, un rajolí petit pel tap del radiador, i després amb molta cura va anar buidant la llauna fins a omplir-lo. Es va asseure al volant, engegà el motor i lentament va reprendre la pujada.

       A Mont-ral tothom pogué encabir-se dintre el cotxe. Aquell dia, fins a la parada del camí del mas d'en Toni als Socarrats, s’aturà a mas de Feliu, a mas del Verd, al camí de Farena, al Tossalet, al mas de Genet i al camí del mas d'en Toni.

       El vell Llorenç, el mitger del mas, quan ja era a terra va dir:

       -Hauré de tornar a baixar dissabte, m'he deixat els caliquenyos i jo no puc treballar sense fumar.

       Llavors algú va fer un comentari en veu baixa per fer saber que el Llorenç, treballar treballaria el mateix, o sigui gens, però que els del mas anirien de bòlit per culpa del seu mal humor.

       De fet el Llorenç, fos pel tabac o  perquè era mercat o  perquè havia d'anar al metge, agafava l'auto de línia cada dia que passava. Formava part del trajecte, tal com els sarrions buits, les cabres, els bidons de gasolina, el mal humor del Víctorino, les avaries del motor i els mareigs de la Cisca.

       Ja tots ben asseguts van fer l'últim tram fins a l'era del Rector, només amb una aturada momentània a mas de Fortet per descarregar els sarrions buits.

       La canalla que jugava a l'era va envoltar l'auto per veure qui hi arribava i per ajudar a portar els paquets als seus familiars o veïns. La parada va ser llarga i el matrimoni que anava a La Febró ja sabia que haurien d'estar una bona estona mirant com es repartia la saca del correu i tots els paquets d’encàrrecs que portava el Víctorino; els que no va recollir ningú, els portà a la botiga on ja els reclamarien.

       El Joaquim va agafar els paquets del Joan i els va portar a cal Fortet. La Josepa es va amoïnar, però ell li va explicar que havia anat a veure sa cosina Antònia i que havia perdut el cotxe i que potser l’endemà ja pujaria per Prades.

       Quan feia quatre hores que el cotxe havia sortit d’Alcover i dues que havia arribat a Capafonts, el Joan Fortet entrava a casa. Havia pujat a peu i com que feia una nit de lluna clara va poder trescar per les dreceres sense ensopegar. Per poc no havia atrapat el cotxe a la Lluera. La Josepa li va reescalfar el sopar i va donar gràcies a Déu.

       Quan el Joaquim abans de ficar-se al llit digué a la dona el que li havia passat amb la cartera, ella es va posar a plorar i es lamentava que sense les cent vint-i-cinc pessetes no podria comprar els llençols per a l'Antònia que es volia casar l'any vinent.

       -Mira, vendrem les ametlles, i encara que vagin barates farem prou diners per comprar el que faci falta a l’Antònia.

       Però no pogué dormir fins a la matinada quan el sol apuntava a mas d'Anda, perquè per a ell, vint-i-cinc duros eren molts diners.

       Encara cansat pel tràfec del viatge i amb la son a les orelles, hagué de llevar-se perquè a les sis li tocava l'aigua de la séquia de les Planes.
    Octubre de 1998





    Mas del Carles


    Llorenç Balanya
       Avui us voldria parlar del mas del Carles, el més desconegut del nostre poble. Igual que el mas de la Mistera i el del Dineral, que són al terme de Prades, també el trobem situat fora del nostre, a tocar de les fites del de Mont-ral.

       Anar al mas del Carles es una excursió molt plaent, ja que només cal seguir el camí de l’ermita de Barrulles, i a partir d’aquí, deixar la bassa dels bombers a mà dreta i enfilar cap a les Comes Grasses, la Clota del Mano, i seguidament, baixar en direcció a Farena i continuar per la pista que porta cap al mas d’en Toni. En arribar a la hisenda d’aquest mas es troben unes cadenes que barren el pas. Sortosament, aquest és tot just el nostre punt de destí, ja que el nostre mas és a uns 30 metres per sobre del camí, encarat cap al sud, a les envistes de mas d’en Toni i de Farena.

       No coneixia el mas i la realitat és que em va sorprendre: en primer lloc per la seva superfície edificada de més de 190 metres quadrats més un corral a cel obert, i també per la solidesa de la seva estructura, sostinguda per impressionants carreus de pedra picada a les cantoneres, portes, finestres i pilars. Això no obstant, actualment té la teulada i la paret mestra de llevant ensorrades, però encara manté drets els altres murs i part del trespol.

       És un mas de dues plantes, a la baixa s’hi troba l’estable amb la menjadora encara present, el celler amb una volta de canó força ben conservada, un parell de cups i altres dependències; al pis superior, l’habitacle familiar. Per sobre del mas, a tocar de la paret encarada al nord, s’hi troba l'era de batre, de forma rodona i no massa gran.

       La principal activitat era la vinya i el vi que deuria ser de bona qualitat perquè el terreny és molt bo per quest conreu. També cereals, castanyers i regadiu. Sembla que l’explotació del bosc també fou molt important ja que es conserva un camí de bast que puja de la Coma Grassa cap el Pla del Pagés, passant per la Gallarda i el coll del Bosc del Llarg, on segons la tradició hi portaven la fusta, ja que des de d’allí la gent de Prades ja la carregava en carretes fins el seu poble per camins més planers. Aquesta explotació tenia una singularitat ben curiosa, anaven muntanya amunt amb els troncs, al contrari de la resta d’explotacions capafontines que sempre arrastraven pendent aval fins on era possible. De fet, sabem mol poc de l’explotació de la fusta dels boscos, i si a part d’aquesta fusta del mas del Carles, hi havia altres maneres de transportar-la per a vendre-la a forans.

    font

    L'entrada del mas des de l'era.
    font

    El celler.
    font

    L'era.
       Aquest mas fou abandonat a finals del segle XVIII, i els seus estadants es van establir a Capafonts. Els altres tres masos propers a Capafonts -el de Fortet, el del Dineral, i el de Murtraner- tenien a més del mas, casa pairal al poble. A finals del segle passat trobem un parell de masets, que tot i tenir casa al poble, per circumstancies diferents han passat a estar habitats: el mas del Miquelet i el mas del Joaquimet.

       La casa pairal del poble quan abandonaren el mas fou Cal Joan Carles al carrer de Sant Abdon. L’hereu era el Joan Llort Pocurull, casat amb la Magdalena Pocurull Llort. Els seus descendents fundaren les següents cases: el Roc Llort Pocurull, cal Roc Carles a la plaça de l'Esglèsia; la Francesca Llort Pocurull ca la Sisca Carles al carrer Major, davant de l’ajuntament; el Francesc Llort Pocurull cal Poma al mateix carrer; el Pere Llort Pocurull cal Pere Carles, al final del carrer del Ribatell; Josep Llort Pocurull ca la Maria Carles, i finalment el Joaquim Llort Pocurull ca la Marcelina al final del carrer de les Fonts.

       La hisenda del mas d'en Carles era força gran, limitava a sol ixent amb el mas d’en Toni, al sud amb el riu Brugent, a ponent amb les Comes Grasses, la Clota i el barranc del Forn Teuler, i al nord amb la carena del tossal Galliner. Tenia mota terra de conreu però especialment de bosc.

    font

    La boixa d'un cup.
    font

    Les dues bocanes dels cups.
    font

    L'estable.

       Prop del poble també hi tenien diferents bocins de terra heretats pels diversos cabalers que formaren les seves respectives famílies. Les terres del mas quedaren repartides entre els diferents fills i com a exemple, les Comes Grasses foren repartides entre cal Roc Carles, ca la Marcelina i cal Poma. Eren terres de vinya, castanyes i avellaners. D’altres bocins de terra, propietat dels diferents fills, els trobem als Pladencots on hi ha el maset del Cisco Carles; la font del Carles era a la part final del barranc de Llenguaeixuta, al peu de la primera cinglera que es troba pujant del Toll. La font i el terreny desaparegueren l’any 1994 amb l’aiguat de Sant Paulí. Les mines del Carles, al barranc de les Fontetes passada la font del Pere Roc, eren dues, una de molt fonda - s’hi podia entrar- sembla que era de barita, i encara es recorda que, a principis del segle XX, el mineral es portava a bast fins a l’estació de tren d’Alcover. La font de la Maria Carles, que és a la partida de la Riera, també es coneix com font de la Marcelina. Desconeixem la resta de propietats però segurament en tenien més. Al poble també s’hi trobava el corral del Joan Carles, que actualment forma part de cal Torres.

       Es curiós que quan parlem del mas o de qualsevol de les propietats associades sempre diem Carles, en comptes del castellanisme usualment emprat al poble Carlus. És un topònim antic i és normal que sigui així, en català correcte.

    font

    L'habitacle.
    font

    La pared oest i la del sud amb la porta del corral.
    font

    Pilar de la planta baixa.

    Fotografies: Llorenç Balañà

       A uns 150 metres del mas d’en Carles en direcció nord, hi trobem el maset del Forner, assentat en un pedestal de cinglera que li permet gaudir d’unes vistes fantàstiques sobre Farena, tota la vall del riu Brugent i visualitzar algun mas de la Cadeneta.

       Té uns 40 metres de perímetre i dues plantes. Les parets de pedra amb cantoneres bastides amb pedra molt ben treballada, igual que la porta rematada per un arc. El mas encara està dempeus però un incendi forestal el setembre del 1994 que va cremar 345 ha de bosc el va afectar, especialment la porta d’entrada i avui encara es pot veure la biga de sobre de la porta ben socarrimada.

    font

    La façana principal.
    font

    Les escales interiors.

    Fotografies: Llorenç Balañà





    Curiositats de la circulació de l'aigua a la capçalera del riu Brugent


    Diego López Bonillo
       La capçalera del Brugent la formen el cercle de muntanyes que clouen la vall de Capafonts per tot arreu. Dotada d’una pluviometria superior als 600 milímetres, es configura com un territori ric en aigües.

       L’aigua que arriba a terra procedent de les precipitacions segueix diferents camins, segons la dinàmica que governa el cicle hidrològic: s’acumula en els aqüífers, surt a l’exterior formant les fonts, o entra a formar part de la matèria orgànica a través de les arrels dels vegetals. Pel que fa a la circulació superficial, si mirem amb detall la xarxa hidrogràfica, veurem que la vall és drenada per dos corrents principals, el Brugent -que rep noms diferents en cadascun dels trams en què es divideix en travessar la vall- i el riu del Barral, amb tot un seguit de barrancs que els són tributaris.

       Per definició, els barrancs són cursos intermitents, la qual cosa no treu que alguns tinguin un cabal permanent en alguna part del recorregut. Aquesta és una primera curiositat: tret del fenomen de les Culles, més amunt de la cova de les Gralles, la resta del barrancs de la part dels Motllats, on predominen els materials calcaris, només porten aigua quan plou. En canvi, els de la part nord de la vall, tenen cabals sempre en algun tram del seu recorregut. Esmentem el de la Mistera aigües avall de la font, el del Racó de la Barra fins arribar al Rebollar, el de les Marfanyes fins arribar a l’Aragonesa,el de les Fontetes fins les Ferradures, i en menor quantia, els de la part de Barrulles. Tots neixen i circulen per terrenys paleozoics, granits o pissarres i en arribar als terrenys calcaris, perden el cabal per infiltració.

       Una altra curiositat a remarcar és la de les fonts vauclusianes: les tres que hi ha al terme, amb el Molinet del Vicent com a protagonista, seguida de les de la Queralta i la de les Guixeres, funcionen de manera diferent a totes les altres.


    L’aigua es cola pel forat obert en els estrats calcaris.

    Gravació: Albert Balañà
       L’engolidor de la Riera

       Però tal vegada la curiositat més original és la d’un fenomen invers al de les fonts esmentades. Es tracta de la desaparició en profunditat de cabals a la part final del barranc de la Font del Foradet, a tocar de la confluència amb la Riera. En un tram d’uns seixanta metres, a la llera, existeix una obertura per on es cola l’aigua que baixa pel barranc.

       Segons l’Albert Balañà, propietari de les terres immediates, el forat es formà a ran de l’aiguat del 10 d’octubre del 1994. La quantitat d’aigua caiguda en un temps molt curt, feu que els barrancs portessin cabals absolutament extraordinaris. Segons apreciacions visuals, el corrent assolí un metre d’alçada, la qual cosa significa aproximadament sis metres cúbics per segon. L’avinguda es mantingué durant uns dies, i al cap de dues setmanes el cabal s’havia reduït aproximadament a la meitat. Tan gran fou l’avinguda que a la Riera arribà a embassar-se perquè l’estret del Bec de la Gallina no tenia aforament suficient per evacuar tota l’aigua que baixava. Calgué esperar tres dies per poder traspassar d’una banda a l’altra.

       La quantitat d’energia d’aquesta massa d’aigua fou tal que modificà la zona aprofundint les lleres, arrossegant materials de les vores i dels fons, desplaçant la bassa dels bombers situada a la Riera i obrint un forat de grans dimensions.

       Aquest darrer fenomen fou possible perquè en aquesta zona el corrent travessa dues línies de falla i les capes de roca calcària han perdut la horitzontalitat originària, són gairebé verticals i a més estan molt fracturades. Les forces orogèniques han format segurament galeries o cavitats subterrànies, com als Motllats, que faciliten la circulació de l’aigua.

       Des d’aquell dia, el forat ha canviat de dimensions, reduint-se considerablement a ran de l’aiguat d’octubre de 2019: el gran sot inicial -l’Albert diu que hi podien cabre ben bé sis tractors- ha estat cobert parcialment per sediments, restant encara operatiu un orifici d’uns dos metres d’amplada, a la base dels estrats.

       En tractar-se d’un curs intermitent, l’escolament és visible només en època de pluges, quan hi ha cabal, el qual desapareix tot cap a les profunditats, per molt abundant que sigui. Aquesta aigua contribueix a la càrrega de l’aqüífer conegut com Unitat Prades-Mont-ral, el qual es descarrega bàsicament per la Font Grossa -desapareguda a ran de l’aiguat del 1994- i sobretot la Font Gran, a la Riba, juntament amb la resta de sortides a la vall del Brugent.

       En definitiva, els interessats en el tema hidrològic tenen a la vall de Capafonts materials d’estudi prou diversificats. Un valor més a afegir a la multitud existent en aquest racó privilegiat del nostre país.






    Sons a la Mistera

      Per un camí de cabres que mena
    a un camí fressat de terres de conreu,
    fem cap a La Mistera,
    contrada que pren el nom d’una font, 
    d’una font que diuen: mai s’estronca.
    Arribats al maset, podeu enfilar
    cap a la font, o tot vorejant, seguir
    fins a arribar a una clariana
    envoltada de pi roig, alzines, 
    roures, aurons i castanyers,
    un cultiu, aquest, prou important
    en altre temps.
    Un paratge on els veïns del poble i
    d’altres contrades, a la tardor,
    s’hi apleguen a buscar bolets.
    Una clariana al mig del bosc,
    que aquesta vegada, en ple estiu,
    ens dona acollida per sentir refilar els ocells,
    el brogit del ramatge mogut
    per un lleu ventijol, i la música
    extreta de les cordes d’un piano
    per mans destres.
    Quin goig! poder gaudir així
    de la natura. 
     
      Alfred de Valls - Juliol 2021  
    font
    font





    Els tres Peps, la gana i el falangista


    Jordi Fort Besora
       Tot el que s’explica en aquesta narració és transcripció del que em va dir el Pep Xollat un dia que va creure en mi, un dia que va pensar que jo entendria les seves raons.
       Quan li vaig donar a llegir el text,  em va dir que algunes coses me les havia inventat però que l’episodi de la bomba al carrer de les Fonts, i alguns altres, s’explicaven tal com havien sigut i que no s’hi deia res que no pogués haver passat de veritat.

       Ajagut damunt l’herba del paradó, sota el marge de l’era del Pocurull, sentia a la pell l’escalforeta dels raigs del sol que ja s’amagava rere del Coll, però no tenia la sensació de benestar, perquè no es podia treure del cap aquell conill a la brasa que, un dia no gaire llunyà, ell i els dos companys s’havien menjat. Amb el record es feien presents l’olor d’aquella carn i el regust a la boca que despertaven la gana i el dolor d’estómac.

       Va sentir com el gall del corral del Ros empaitava les gallines, i la remor de l’aviram avalotat va fer que no pogués aguantar més. S’hi va acostar per les parades de Davall Plaça i, sense enfilar-se a la paret, tragué el cap per damunt les lloses planes que la coronaven. Allà ben a prop hi havia un ou, i el gall que silenciós picotejava la terra del corral. Va esperar una estona, i quan els llums d’oli van il·luminar les finestres de la casa, saltà sense fer soroll, quasi sense respirar, i s’acostà al pal del galliner amb l’aviram  ajocada, allargà la mà i agafà la bèstia que tenia més a prop, i abans que piulés li havia torçat el coll. Era una gallina. La resta es va avalotar un instant, però aviat tornà el silenci. S’entaforà la gallina sota el jersei i s’ajupí vora la paret del corral. Restà immòbil una estona fins que es va acabar de fer fosc. Llavors s’alçà per allunyar-se ràpidament del perill, però quan ja havia fet uns passos, es recordà de l’ou. Tornà dins del corral i se’l  begué d’un glop.

       -Algú ens roba les gallines.

       La veu va sortir de la finestra, allà mateix a tocar. En un instant tornava a ser fora del corral, corrent parades avall mentre sentia la veu que cridava:

       -Ja t’agafaré, ja, Pep Xollat. T’he conegut. Demà seràs tancat a Casa de la Vila.

       Quan ja era a les Ferratgetes, fora de perill, va amagar la gallina per anar a avisar el seu amic i dir-li que l’havien pres per ell i que l’endemà se les carregaria sense tenir-ne la culpa.

       El va trobar penjat al marge de l’Abadia, jugant amb tota la colla. A cau d’orella li explicà l’aventura i el que deia la veu de la finestra que el feia responsable a ell, el Pep Xollat.

       -No et preocupis, ja hi estic acostumat a estar tancat a Casa de la Vila per coses que no he fet. Em sap greu per la mare i també perquè rebré de valent, però, sobretot, perquè hauré de demanar perdó a aquell podrit de secretari. No m’agrada haver-ho de passar; la mare no hi té res a veure i se la carrega per culpa meva.

       -Home, ho he fet jo.

       -És clar, però mira, has tingut sort. I la gallina?

       -La tinc amagada a la cova de les Ferratgetes.

       -Doncs, mengem-nos-la.

       -Ho voldria dir al Pep Xep. Ell sempre pensa en nosaltres quan té menjar.

       I el van anar a buscar, però no el trobaren enlloc.

       Mig d’amagat, van entrar un moment a casa per agafar oli, sal, pa, dos ganivets i mistos.

       La campana tocava dos quarts d’onze quan estaven escurant les ales i la carcanada. Posaren totes les restes dins d’un sac vell i es van pixar damunt les brases per apagar el foc. A l’era d’en Besora, ho abocaren tot a les escombraries de la timba.

       -Feia dos dies que només menjava ametlles tendres i peres de l’hort del Batistó. A casa no hi ha res, i si demano menjar, encara m’estoven. Ara em sento ben tip i content perquè ens hem fet passar la gana. Saps què? El dia que tu robis alguna cosa hi aniré jo a Casa de la Vila, i així farem les paus.

       -No has de prometre; el Xep també m’ho va dir quan va fotre el conill del corral del Quico, i en acabat no ho va complir.

       -L’hauríem d’haver buscat una estona. Ell també deu tenir gana.

       -Segur que en té. Saps què faré?, demà m’espavilaré, faré calés i ho celebrarem.

       Anirem a comprar arengades a cal Gravat i les farem a la brasa.

       -I com els faràs, els calés?

       -Vendrem la metralla i les bales que tenim amagades dalt del coll.

       -Fet, jo aviso el Xep i hi anirem tots tres.

       L’endemà el Pep Xep, el Pep Estolé i el Pep Xollat no van poder acomplir el seu projecteperquè, de bon matí, l’agutzil va trucar a la porta de cal Xollat per dir a la mare que el secretari l’esperava a  Casa de la Vila amb el seu fill.

       Per començar, va rebre de sa mare, mentre ella li retreia que li fos causa de tants mals de cap.

       -No sé què en faré de tu. Altra vegada a Casa de la Vila per haver de sentir com diuen mal de ton pare, en pau descansi. Tot pel teu mal cap. Si ell fos viu i et veiés robant gallines, et mataria.

       Al Pep se li recaragolaven els budells de ràbia, i va estar a punt de pegar al secretari quan aquest va tornar a retreure a sa mare que tot era culpa del roig del seu home.

       -Ara, els falangistes us adreçarem a tots. Heu de donar-nos gràcies per tot el que fa el Caudillo per a vosaltres, morts de gana!, xusma!, que sou una xusma de merda! I tu et quedaràs fins a l’hora de sopar, aquí, sense menjar res.

       Plorava de ràbia mentre la porta del carrer s’anava tancant i es quedava sol a dins. Assegut a la finestra, esperant que passessin les hores, podia sentir el retruc dels timbals que els companys tocaven mentre desfilaven pel carrer Nou cap a l’Abadia, i també els crits de “Arriba España” i “Rompan filas”. Més tard, les dones que sortien del forn amb les paneres plenes feien arribar l’oloreta, tan bona, del pa calent que li avalotava la gana. Ja cap al final del dia, s’havia adormit, i el despertà el “Cara al sol”  dels seus companys  en sortir d’escola. Tot seguit, es va obrir la porta i aquella mala bèstia de secretari el va fer marxar mentre l’amenaçava que si tornava a robar  cap gallina, el tindria tancat tota la setmana.

       Es va prometre que quan fos més gran les hi faria pagar totes aquestes coses a aquell podrit. Abans que es fes un home, l’estovaria de valent i li  hauria de demanar perdó agenollat a terra.

       En arribar a casa, la mare el va abraçar tot preguntant-li si li havia pegat, però ell va dir que no i que estava bé. Llavors va explotar, i davant de la mare i dels germans, cridant enrabiat, va jurar que ell no havia robat cap gallina i que li tenien mania tots.
    Ja al llit no podia dormir; rumiava la manera de fer diners. Volia donar-los a la mare, perquè estigués contenta i pogués comprar menjar i vestits per a tots els de casa, i també per fer un tec d’arengades amb els seus amics.

       L’endemà, de bon matí, el Pep Xep li va recordar que havien d’anar a buscar la metralla i les bales. Ja ho havia oblidat, i es va posar content. Quedaren per trobar-se després de dinar, abans d’anar a escola. Ben aviat trescaven pels Plans i a l’estona ja estaven remenant el seu botí. Hi havia una caixa de bombes de mà de les de l’anelleta, moltes pintes de bales escampades i d’altres posades a les cintes; un fusell, dues caretes antigàs i roba de soldat mig podrida. Es van posar un casc d’acer al cap, ple de fenàs, perquè els anava gran. Al coll i a l’espatlla, les cintes de bales. També van agafar una careta per tallar gomes noves per als seus tiradors; més grans i més llargues, per poder llançar les pedres ben lluny.

       El Pep Xep va agafar dues bombes i va dir:

       -Trec les anelles i les portaré a la butxaca a punt de llançar, per si algú ens vol aturar. Ja veureu com tothom s’apartarà quan les tregui.

       El Pep Estolé en va agafar dues més, però no les hi va treure l’anella. De totes maneres, en va tirar una per demostrar que sabia com fer-ho. La llançà pedregar avall i va esclatar passats uns segons, amb un espetec sec i molta polseguera.

       El Pep Xollat, per no ser menys, se’n va penjar un parell al coll amb l’anella passada per un cordill, com si fossin un collaret, i li va dir al Pep Xep:

       -Ves al davant nostre i una mica separat, no fos cas que et fotessis de morros i ens matessis a tots. Aniria millor que les portessis amb l’anella.

       Però ell, cabut, va dir que no, que sense l’anella anava més segur.

       En arribar al poble, volien deixar-ho tot amagat dins el cup del Pep Xep, perquè ningú no ho trobés.

       El Pep Xollat li va dir al Pep Xep:

       -Tindràs un vencill per lligar les bombes?

       -I tant! Un feix de cordills d’espart.Aniran bé.

       Entraren al poble com si fossin els amos del món, i en arribar a la plaça se’ls glaçà la sang; el secretari era davant seu amb les mans al cinturó de cuiro, fent el gest de treure-se’l.

       -Tots cap a Casa de la Vila, a poc a poc i “Manos arriba”.

       Van complir l’ordre, però el Pep Xep continuà plantat amb les mans a les butxaques.

       -“Manos arriba” -bramà el secretari.

       El Pep les va anar alçant a poc a poc; però no va fer falta que arribessin damunt del cap, perquè el falangista ja corria carrer de les Fonts amunt, tot cridant:

       -Auxili! Auxili! Em vol matar!

       Va obrir la porta de Casa de la Vila, la tancà per dins i va seguir corrent cap a la comuna, però no hi arribà a temps.

       A la plaça, els dos companys li deien al Pep Xep:

       -Les hi hauries d’haver fotut als peus.

       Però ell va tornar les mans a les butxaques i, amb molta tranquil·litat va dir:

       -Ara haurem d’anar a fer-les petar. No vull tenir-les a casa.

       El secretari encara estava assegut a la comuna quan va sentir les explosions i, cagat de por, amb la pistola a la mà per si venien a buscar-lo, es va amagar dins l’armari on hi havia els timbals i les escopetes de fusta de la canalla. L’endemà va fer saber a l’alcalde que la seva mare no estava gens bé, i se’n va anar a Ulldemolins, el seu poble.

       Durant uns quants dies la canalla no va desfilar pels carrers ni va cantar els himnes patriòtics amb la mà alçada, i tots anaren a jugar a “Manos” dalt de les eres, fent la guerra a la seva manera.

       Dies més tard, arribà al poble un altre secretari que, abans de firmar cap paper, va enviar a Tarragona un oficio on deia que, de moment, no hi havia cap home al poble amb prou coneixements per fer-se càrrec de les desfilades, però que mai no es deixarien de complir les ordres referents als actes d’exaltació al movimiento, a la patria i al seu caudillo.

       Passades unes setmanes, van arribar més papers de la Jefatura Provincial del Movimiento, amb el segell del Yugo y las flechas, que anomenaven cap de La Falange a l’alcalde, el Tomàs de cal Tomàs, i Jefe local de la Sección Femenina a l’Antònia de cal Llarg. El secretari va comunicar els nomenaments als interessats i després va arxivar els papers. Els dos jefes es van donar per enterados, però mai no es van recordar d’exercir el seu càrrec, no pas per deixadesa sinó perquè, de fet, el secretari ja els havia dit que firmessin els papers, però que no feia falta que fessin res; que només era una cosa per complir amb els de Tarragona.

       D’aquells fets ençà, els tres Peps, quan molt de tant en tant robaven una gallina, només havien d’escapolir-se del Pep Barberà, l’agutzil, que si els enxampava els feia fer la volta al poble mentre la seva mà els premia l’orella, tan fort i amb tanta eficàcia, que era impossible escapar-se, i havien de suportar, tota l’estona, l’horrible dolor. Les forces vives ja no s’ocupaven d’aquests afers.

       Per als tres amics van venir temps més tranquils, però la gana els va martiritzar fins que es van fer grans.

       Cloenda

       El Pep Xep, el Pep Xollat i el Pep Estolé  tenien uns nou anys quan passà el front i aprengueren a espavilar-se pel seu compte. Sabien l’horari de posta de totes les gallines del poble, els horts on la fruita ja començava a madurar... i havien après tots els trucs per apoderar-se del tros de pa que l’estómac els reclamava. Al pati de l’escola, el Pep Xollat s’enfilava pel tronc del llorer com un esquirol i incitava els altres companys a fer-ho tan de pressa com ho feia ell. El Tomàs, el fill del pastisser, era invitat especialment, i animat si feia falta, i quan arribava a mig tronc, el Pep agafava la barra de pa que l’escalador havia deixat al costat de l’heura, i fugia corrents per menjar aquell saborós i cruixent aliment que el fill del pastisser consumia sense limitacions. La mestra el posava de cara a la paret tan bon punt havia entrat a classe, ja fos pel pa robat al Tomàs o per qualsevol altra malifeta. El Pep Xep i el Pep Estolé, sense la pressió familiar que els obligués a anar a escola, ja no hi entraven mai.  

       El Pep Estolé va marxar del poble en acabar l’edat escolar. El Pep Xep ajudava la seva mare fent de pagès. El Pep Xollat, quan va deixar l’escola, se’n va anar a fer de mosso a Mas d’en Toni, a l’edat en què avui els nens demanen joguines als Reis; havia fet deu anys, i cada setmana portava uns quants bitllets a sa mare.

       Ara ja hem entrat al segle XXI i ningú ja no recorda els secretaris falangistes. 

       El Pep Xep ja és mort i només queda el record d’ell i de sa mare lluitant per sobreviure.

       El Pep Xollat, que viu al poble, t’explica –si et té confiança– que ja fa temps que ha perdonat tothom, però encara li queda el dubte de si aquell dia no hauria estat més just que el Pep Xep hagués llançat la bomba darrere del secretari, quan corria carrer de les Fonts amunt cap a la comuna de la Casa de la Vila, per espantar-lo una mica més. Tampoc no té massa clar si, en una altra ocasió, quan ja havien passat molts anys d’aquells fets, va fer bé de no dir-li a la cara a aquella mala bèstia de secretari, el que pensava d’ell quan, en passar pel carrer de Monterols de Reus acompanyat del Pep Batistó, un dia  que venien  de la tòfona se’l va trobar al davant. Sort que el seu amic el va aturar, perquè si no, li hauria fet saber que aquella gorra de falangista, que encara portava al cap, ja no li impedia dir-li a la cara quina mena d’home era: una merda de persona que només es feia el valent davant de la canalla.

       Fa poc, cosa d’un any, el Pep Estolé va pujar a Capafonts a fer un volt i saludar els seus familiars. Es trobà amb el Pep Fortet, amb qui sempre havia tingut una bona amistat pel fet de ser capafontins. Van estar una estona parlant i el Pep Estolé li va confessar que s’estimava molt el poble, que se sentia fill d’aquell lloc, però que no podia evitar tenir un ressentiment per a tots els vilatans que de petit l’havien considerat i tractat com un delinqüent, quan en realitat era un nen que passava gana. El Pep Fortet, emocionat, li ho va reconèixer.

    Juny del 2001