qc_01 NÚM. 33 - SEGONA ÈPOCA - JUNY 2022 - EDICIÓ DIGITAL

ÍNDEX

  • Editorial
  • Gran gerra amb mamellons - Samuel Burguete i Ester Fabra
  • L'escola pública a Capafonts 1900-1950 - Jordi Fort Besora
  • El mas del Dineral - Llorenç Balañà
  • Comentaris a l'administració de justícia a l'Antic Règim - Diego López Bonillo
  • Els rituals funeraris a Capafonts a principis del segle XVIII - Ildefons Llop


    FOTO DE PORTADA:
    La imatge de la gerra procedent de la cova del Grèvol, és una més de les restes arqueològiques trobades pels especialistes a la vall de Capafonts. Aquesta, juntament amb el vas i els fragments de ceràmica de la cova del Daniel, constitueixen peces importants des del punt de vista científic, i contribueixen al coneixement de la presència humana a la vall en temps remots.


  • Director: Amadeu Mateu i Ferro
    Disseny web i maquetació: Enric Fort Ferrer
    Edita: Associació Cultural Picorandan / C. Calvari, 6 - 43364 Capafonts
    E-mail: picorandan@tinet.org

    Dipòsit legal: B-44.636-2003ISSN: 1885-7329

    La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l'autorització escrita de l'editor. La revista Quaderns de Capafonts no es fa responsable de les opinions que contenen els articles publicats.




    Editorial

       La recerca arqueològica a la vall de Capafonts és clarament deficitària: a part de les restes puntuals trobades per afeccionats en diferents indrets del terme i no catalogades ni dipositades en cap institució, durant el passat segle diversos investigadors, entre els quals cal esmentar el doctor Salvador Vilaseca, dugueren a terme alguns estudis sistemàtics. Sortiren a la llum la petita necròpoli visigòtica del mas del Dineral, amb onze tombes de les anomenades “de llosa”, així com algunes restes trobades en diferents coves i abrics, entre les quals la gerra de la cova del Daniel i diverses peces de ceràmica del bronze final eren fins ara els exemplars més valuosos.

       Recentment hem tingut notícia d’una troballa que aporta un altre element al patrimoni arqueològic capafontí. Es tracta d’una peça trobada a la cova del Grèvol que, segons el nostre criteri, és d’una importància extraordinària.

       Els arqueòlegs han elaborat el treball que s’inclou en aquest número.

       Volem fer avinent que aquest petit enclavament que és Capafonts al bell mig de les Muntanyes de Prades, dins una natura exuberant, amaga encara molts secrets i que pot ser engrescador pels arqueòlegs i estudiosos del tema.

       La història de Capafonts s’enriqueix amb noves aportacions, de caire molt diferent, val a dir-ho. D’una banda, l’ensenyament a Capafonts, com a tot arreu, ha sofert avatars com una conseqüència de les situacions polítiques i socioeconòmiques que ha travessat el poble. Mestres que duraven poc, períodes sense mestre, intents d’adoctrinament en una època que millor oblidar-la, etc. L’article de Jordi Fort aprofundeix en l’evolució de l’escola al poble en un període convuls, aportant dades que de ben segur sorprendran molts.

       De manera similar, es donen unes pinzellades sobre com ha evolucionat la justícia en els darrers segles. Agafant com a exemple un procés d’escassa importància en què es veié implicat un ciutadà de Capafonts, es comenten aspectes del món judicial de finals del segle XVI. Pensem que les notes que s’inclouen en l’article obren la porta perquè cadascú, seguint el seu criteri, faci una valoració dels canvis que hi ha hagut en aquest àmbit. O els que no han canviat gaire amb el pas del temps.

       El treball del Llorenç Balañá és una nova aportació a l’estudi dels masos de Capafonts. L’inventari dels habitatges escampats per la vall queda enriquit amb una nova aportació.

       Finalment, s’inclouen uns comentaris sobre els rituals de la mort que se celebraven ara fa tres segles. Arran de la informació existent en els llibres parroquials es fan unes observacions sobre els actes que seguien a la defunció d’una persona. Es tracta d’uns costums, que eren habituals a la societat cristiana del nostre país, i que de manera anàloga a moltes altres, té unes arrels que es perden en el laberint de les cultures mil·lenàries del món mediterrani.






    Gran gerra amb mamellons
    Troballa arqueològica a la cova del Grévol, de Capafonts


    Samuel Burguete i Ester Fabra
       A començaments dels anys setanta un grup pertanyent a la secció de muntanya de l’Associació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola de Mestria Industrial de Valls, de la que formaven part J. Capellades, S. Burguete i altres, es dedicaven a l’espeleologia i a investigar en diferents coves de les Muntanyes de Prades. Entre d’altres, exploraren la cova del Grèvol, a Capafonts.

       Aquesta cova es localitza a la part superior del barranc de la Pixera, tributari del Brugent, a tocar del camí de la Foradada, que comunica la vall amb l’altiplà dels Motllats. Les coordenades són 1º 2’ 54’’E i 41º 17’ 00’’N. Té dues boques, que s’obren a la paret del cingle calcari superior, a 965 metres sobre el nivell del mar.

       El barranc de l’Abeurada circula a pocs metres davant de la cova: és un curs intermitent i es despenja en un salt d’alçada considerable, conegut com la Pixera, formant el barranc del mateix nom que desaigua en el de la Llódriga, cent cinquanta metres més avall. A la mateixa cinglera i a pocs metres de la cova hi ha una font, la de l’Escudelleta, d’un cabal minso en l’actualitat, però molt fiable.

       Aquest indret ha estat des de sempre lloc de pas i en els temps històrics ha estat ocupada de forma esporàdica per gent del poble, transeünts, o per gent d’armes en temps de guerra.

    font

    L'entrada de la cova

    font

    L'interior de la cova

       En una de les galeries s’hi trobaren restes de ceràmica tota fragmentada. Els fragments van ser lliurats a la Comissió d’Arqueologia que l’ha restaurat i reintegrat. Actualment es troba a Valls, a la secció d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Vallencs i Museu de Valls i una vegada netejada, restaurada i reintegrada, va ser catalogada, i es comprovà que pertanyia al període final del Neolític.

       Amb les dades obtingudes s’elaborà la fitxa corresponent.

       GRAN GERRA AMB MAMELLONS.

    FITXA

    Autora:  Ester Fabra

    Nom: Gran gerra amb mamellons
    Localització: Comissió d’Arqueologia de l’IEV/ Museu de Valls
    Núm. inventari: 1.712
    Tipologia: Grup verazià
    Cronologia: Neolític Final, mitjans III mil·lenni aC
    Procedència: Cova del Grèvol
    Mides: Alt total; 70 cm, diàmetre; 48cm

    Observacions: Es tracta d'una gran gerra del neolític final a mitjans del III mil·lenni aC, amb mamellons, detall típic i similar als trobats a França dins les coves de Veraza (Aude) i que, amb menys freqüència i quantitat, també trobem a la meitat meridional de Catalunya donant nom al grup o estil verazià.
    font

    Figura 2. La gerra, restaurada


       És una peça interessant i de considerable grandària, 70 cm d’alt per 48 cm de diàmetre i d’estranya bellesa pels apèndixs en forma de mamellons llisos paral·lels disposats en fileres.

       La pasta és de color fosc, marronós, gruixuda, amb desgreixant de quars i granític i allisat per la superfície exterior.

       La forma de la peça és de parets quasi cilíndriques amb lleuger bombament al seu centre, boca gran i base convexa.

       Presenta un forat a la part baixa de forma perfecta que creiem que es deu a algun incident modern. Cal tenir en compte que aquesta zona va ser emprada com a amagatalls durant la guerra civil i posteriorment pels maquis, per tant gent armada i algú creu que el forat podria ser a causa d'un tret disparat sobre el fragment enterrat. No presenta nanses.
    font

    Figura 3. Detall dels mamellons i el forat


       De peces properes similars en trobem a la Cova Josefina d’Escornalbou, a més d’altres arreu de Catalunya. Esmentem la cova de la Roca Roja, la  Cova de Can Maurí i el Canal dels Avellaners a la muntanya de Queralt, al Berguedà; la Cova del Frare a Matadepera; la Cova del Segre a la Baronia de Rialb; la bòbila de Palazón a Sabadell, etc. A totes s’hi feu una exploració acurada per part d’equips d’arqueòlegs, es catalogaren les restes, es feren publicacions i moltes de les peces trobades són dipositades en museus. Hi ha molta bibliografia al respecte. Però, que sapiguem, cap dels recipients de ceràmica d’aquesta època que s’han trobat fins ara, és tan restaurat ni tan sencer com aquest.

       Afegim que aquesta troballa té un significat molt important dins el món de l’arqueologia, atès que permet incorporar Capafonts a la relació de jaciments de l’època veraziana. Significa, també, una confirmació més de la presència de pobladors en aquesta part de la muntanya des d’èpoques molt remotes. S’afegeix a tot un seguit de restes -destrals, fragments de puntes de fletxa, restes de focs, ceràmica, etc.- escampades per la vall, que són testimonis d’una ocupació anterior a l’època històrica.

       La cultura de Véraza o Veraziana és una de les cultures materials pròpies d'un grup de pobles prehistòrics que va viure entre el 3500 aC i el 2000 aC, entre el final del neolític i el calcolític a Catalunya, en el departament d'Aude, als Pirineus Orientals, en la regió de Languedoc-Rosellón, a la vora del riu Véraza i de l'actual ciutat de Véraza (en el departament d'Aude).

       Alguns dels monuments megalítics de la regió estan vinculats a la cultura veraciana, en particular el dolmen Lo Morrel dos Fados a Pépieux de l'Aude. Alguns edificis que daten de la cultura veraciana  van ser desenterrats el 2008 per investigadors de l'Institut Nacional francès d'investigació arqueològica preventiva (INRAP), en la localitat Lo Badarel del poble de Montredon, dintre del territori del municipi de Carcassona.
       Diguem, per finalitzar, que aquest petit enclavament que és Capafonts al bell mig de les Muntanyes de Prades, amaga, dins una natura exuberant, molts secrets encara i que pot ser engrescador pels arqueòlegs i estudiosos del tema.

       Més informació a www.vallsarqueologic.com.

    BIBLIOGRAFIA:

    Mn. SERRA VILARÓ (1922): La Cova de can Mauri i els Megàlits del Coll de
    l’Oreller
    . Musaeum ArchaeologicumDiocesanum, Solsona.

    VILASECA. S. (1973): Reus y su entorno en la prehistoria , 2 vols. Asociación de
    EstudiosReusenses. Reus.

    MARTIN COLLIGA A. (1976): “El grupo de Veraza en el Bergedà”. Cypsela
    1, Girona, 69-73.

    MARTIN COLLIGA A. (1992):“El Neolític Final. La recerca de nous camins. El
    Verazià. Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya”. 9è Col·loqui
    Internacional d’arqueologia de Puigcerdà (Andorra la Vella 1991), 279-284.

    VIVES BALMAÑA, E. i MARTIN, A. (1992):“Elements de reflexió sobre el
    ritual dels enterraments secundaris del nivell sepulcral verazià de la Cova del
    Frare de Sant Llorenç del Munt (Matadepera)”. 9è Col·loqui Internacional
    d’arqueologia de Puigcerdà (Andorra la Vella 1991), 68-71.

    MARTIN A. DIAZ J., POU R., MARTÍ M. I BORDAS A. (1996):“Estructuras de
    habitat al aire libre veracienses en el Vallès (Barcelona)”, Rubricatum 1, Gavà-
    Bellaterra, 447-453.

    MIRET, J. I MARTIN, A. (1998):“La lítica del jaciment verazià del Coll
    (Llinars del Vallès)”, Lauro,15, Granollers, 5-15

    MARTIN COLLIGA A. (2011): “El Baix Vallés i zones limítrofes durant la
    segona meitat del IV mil·lenni i el III mil·lenni ANE”, Notes núm. 26, Mollet del
    Vallès, 103-119.





    L'escola pública a Capafonts 1900-1950


    Jordi Fort Besora
       Sembla que els primers mestres que hi hagué al poble arribaren a finals del segle XIX. Pels diaris d’aquella època sabem que ho passaven malament. Sovint es queixaven perquè no cobraven o perquè la gent no els donava les ajudes pactades. Ser mestre a Capafonts devia ser dur, a set hores de Reus a peu i aïllats de tota mena de centres culturals. Les famílies de Capafonts, majoritàriament, no devien pensar que llegir i escriure els servís de gaire als seus fills; treballar al camp des de molt petits i ajudar a l'economia de la casa, era prioritari. A les cases més bones sí que pensaven, si més no per a l’hereu, que era bo poder llegir els documents notarials i saber passar comptes dels tractes que es feien als mercats i entre la gent del poble. Els historiadors ens diuen que a Catalunya, ja al segle XI, quan els documents de propietat de la terra eren els únics que tenien els pagesos, els llegien públicament a la plaça i la gent, tots analfabets, se’ls sabia de memòria per poder reclamar davant la llei pels abusos dels senyors feudals. Altres escrits no circulaven per les mans dels pagesos en aquell moment, però a poc a poc els textos notarials s’anaren introduint i a finals del segle XIX ser analfabet ja era un mal negoci; saber comptar i fer operacions amb els nombres també es feu del tot necessari.

       L’ensenyament obligatori es decretà el 1857 amb una llei coneguda com a “Llei Moyano” que preveia l’ensenyament primari impartit a les escoles amb gratuïtat relativa. Tot depenia de Madrid, i com que Madrid queda molt lluny els primers mestres de Capafonts tardaren uns quants anys. Fins llavors els capellans eren els únics que sabien escriure i llegir; podem suposar que algun capellà degué ensenyar a llegir a algun nen de casa bona, però de fet no en tenim cap constància. Els avis parlaven dels capellans com els dipositaris del saber i per aquest motiu ens deien que eren molt respectats.

       L’any 1896 tenim documentats els  primers mestres: Pedro Carranza per als nens i Francisca Juncosa per a les nenes. Del 1897 al 1899 el mestre fou Esteban García i la mestra la mateixa mestra Francisca Juncosa. El 1901, Ignacio Buldó i la plaça de mestra estava vacant. El 1902, vacants els dos càrrecs. El 1903, només la mestra Francisca Juncosa. El 1904, els dos vacants. Del 1905 al 1908, Francisca Dals per a nens i nenes. Podem suposar que la primera foto que tenim correspon als alumnes d'aquesta senyora, que si que sabem que es deia Paquita segons consta al dors de la imatge fotogràfica.

       D’aquesta primera llista en podem destacar els primers noms clarament castellans dels mestres, uns anys amb la plaça vacant -o sigui la falta d’una continuïtat- i per contra, l'estabilitat de les dues mestres que acaba en escola mixta.   

       Tenim una fotografia de la Sra. Paquita i els seus alumnes. Poca cosa podem dir del que els ensenyava, però el fet d’haver pogut identificar la majoria dels que hi surten és interessant perquè podem comprovar que eren molt pocs i de poques cases; una minoria. No sabem la data exacta d’aquesta instantània, però devia ser cap al 1908.

    font
       D’esquerra a dreta i de dalt a baix hi podem veure:

       El Miquel Miquelet, pare del Miquel, el Pep, i la Isabel. El Joan Cutxó que es va casar amb la Maria Filomena. El Pep Balanyà, pare del Pepet, Guillermo, Joan i Gregori. El Pep del Pere Fortet. Joan Joaquimet que fou l’alcalde més anomenat del poble. L’Enric de ca l'Enric. La minyona de la mestra. La mestra, la senyora Paquita. Desconeguda. La Florentina de cal Mano. La Maria Filomena. La Carme Maciana, de cal Batistó. La Mercè Maciana, del mas del Joan Pau. La Rosa Garriga. La Isabel Rogeta. La Concepció de cal Fortet, germana del Joan Fortet. L’Antònia de cal Salvador Batistó. El Pere Tomàs. La Consuelo de ca la Filomena, germana de la Maria. Desconegut. Desconeguda. Desconeguda. La Margarida Marian de cal Ponus. Desconegut. Desconeguda. La Martina de cal Joaquimet. Desconegut. Desconegut. Segurament el Baptista de cal Cutxó.

       No podem identificar el lloc on es va fer aquesta foto, la més antiga que tenim fins avui, amb gent de Capafonts.
       Al segle XX, a poc a poc, alguns nois anaren a escoles de  Reus i de Valls, més tard a Barcelona,  per aprendre a llegir i escriure, quasi sempre en castellà, perquè aconseguir-ho fer en català només va estar permès durant els anys de la Mancomunitat i la República.
      Avui sabem que ensenyar castellà a un nen que no sentia parlar mai ningú en aquesta llengua, a part del mestre, era una tasca quasi miraculosa; amb tot molts n’aprengueren prou per deixar constància de compres i vendes, escriure  cartes als familiars, etc.  De fet, quan durant els anys de la República van aprendre a llegir i escriure correctament en català fou just perquè ho feren en la seva llengua. Abans d’ells només tenim notícia del Xano com a l’únic del poble que llegia i tenia a casa una petita biblioteca de llibres en castellà i que per aquesta raresa merèixer ser el protagonista d’una dita molt popular: “Tenir lletra de Xano”,  que volia dir ser culte però pobre. El Xano havia nascut a Rojals, i potser havia anat a l’escola a Montblanc, detall interessant que demostraria que ser culte a Capafonts en aquell moment era quasi impossible. El Xano era pobre i, a parer dels vilatans, saber llegir no li havia millorat la seva humil condició.    

       A aquesta època hi ha memòria del mestre Cisquet, parent de ca l’Enquino i de cal Barberà, que va estar al poble uns cinc anys o potser més. Fou el primer que va aconseguir tenir alumnes que sabien llegir i escriure. Escriure en castellà molts ho aconseguiren, però, correctament, ningú, situació que es va perllongar durant el franquisme, si bé en l'etapa final del règim ja hi hagué mestres més bons i el nivell millorà ostensiblement; en aquesta etapa, majorment els nois, però també alguna noia, anaren a escoles foranes de qualitat;  bastants feren el batxillerat i estudis superiors, d’altres anaren a escoles professionals. De l’arribada de l’escola catalana i el postfranquisme  ja en parlarem més endavant, però ja podem assenyalar que per primera vegada ser de poble ja no representava un desavantatge insuperable respecte als que vivien en ciutats.

       A la següent foto, feta possiblement el 1917-1918, en un lloc que tampoc podem reconèixer, hi podem veure  el mestre Cisquet acompanyat pels seus alumnes.  D’esquerra a dreta i de dalt a baix són els següents:

    font
       Joan de cal  Fortet. Desconegut. Els germans Felip i Joan de ca l’Enquino. Pep de cal Ferrer i el seu germà Joan. Tomàs de cal Batistó. Desconegut. Oriol de cal Taverner. Cosme i Pere de cal Salvador Batistó. Victorino de cal l'Enquino. Potser el Joan de cal Batistó. Potser el Pep de cal l'Estolé. Pep de cal Roc Carles. Potser Rufino de cal Pocurull. Sr. Cisquet Campos, el mestre. L'Alfredo de cal Blaió. Potser el Salvador Ferrer. Pep de cal Batistó. Desconegut. Potser el Joaquim Cerdà. Desconegut. Desconegut. Tomàs de cal Mateu. Potser el Joan Forner. La Cisca de cal Jesús. L’Adela de cal Tomàs. Desconegut. Joan de cal Mano. Desconegut. Pere de cal Toni.

       El Joan Fortet,  el primer a la foto, era una mica més gran que els seus companys i potser feia d’ajudant del mestre. Havia anat a estudiar a Valls amb el mestre Batalla i sabia llegir bé en castellà i escriure amb una certa fluïdesa.

       Pel que sabem d’aquesta generació, encara eren pocs els que anaren a escola, però molts els que aprengueren a llegir i escriure pel seu compte. Fou quan el sentiment de la Renaixença donà fruits per tot arreu i Capafonts no en va quedar al marge.

       Devia ser aproximadament  l’any 1922, quan davant de cal Blai el fotògraf va reunir el nombre més gran d’alumnes que hi ha hagut mai a l’escola de Capafonts. 

    font
       De dreta a esquerra i de dalt a baix hi podem veure: 

       Pep de cal Vellanes. Ricardo de cal Vicent. Pere de cal Mateu. Robert, fill del secretari. Pep de cal Batistó. Eugeni de ca l'Anton Cerdà. Josepa de cal Joan Carles. Teresa de cal Vellanes. Teresa de cal Cerdà. Dominica de cal Mano. Cisca de cal Jesús. Javier de ca l’Enquino. Víctor de cal Pocurull. Joan de cal Mano. Pere de cal Toni. Joan Batistò. Joan del Pere Carles. Batista Ferrer. Dolors del Pere Carles (Dona del Pep Banyà). Maria de l’Agneta. Adela de cal Tomàs. Angeleta de cal Blaió. Elvira de ca l'Ermitanet. Teresa de cal Pere Canya. Joaquim Quico. Emili de cal Barberà. Salvador Pocurull. Tomàs de cal Mateu. Tomàs de cal Tomàs. Alfred de cal Blaió. Dolors filla del Cisquet (El mestre) Maria de l’Enquino. Pep Blai. Joan de la Marcelina. Rosa de cal Ermitana. Elvira de cal Blai. Rosalia Martí, filla del secretari Martí, dita la Panenca. Genoveva del Cisco Quico. Salvador Gravat. Victorino Gravat. Miquel Miquelet. Jesús de cal Jesús. Eloi de cal Tomàs. Assumpció de cal Blaió. Mercè de cal Batistó. Joaquim Batistó. Elisa de ca la Marcelina. Pep del Joan Petit. Cisca del Jaume Vicent. Malena (germana del Pere Roc).

       Posem els noms tal com els deia la gent, molts en castellà com l’hipocorístic Cisco i Cisca, en català  Cesc i Cesca; d’altres com Javier, Ricardo, Alfredo..., si els poséssim en català no sabríem de qui estem parlant. Aquesta castellanització dels noms era deguda als notaris, secretaris, etc., que només sabien escriure castellà. Avui, per sort, diferenciem correctament els noms castellans dels catalans. Els capellans durant segles havien sigut els únics que havien fet documents, i els seus papers, majorment escrits en català, sorprenen per la correcció i el vocabulari genuí, amb els noms de persona i de lloc correctament expressats. Quan anaren arribant notaris castellans introduïren barbarismes que avui encara patim. Els més significatius són els cognoms mal escrits tals com ara Balañá per Balenyà; Buldó, Voltó, Boltó, i totes les variants que vulgueu, per Voltor; Sarda per Cerdà i noms de lloc com Montreal, Capafons, Ribatel... que avui  fins i tot ens fan riure.    

       Hem de suposar que el mestre d’aquest grup era el Cisquet i que havia de ser molt bon mestre per ensenyar un grup tan nombrós. Potser hi havia una altra mestra o la seva filla que l’ajudaven. Dels seus alumnes, l’Emili de cal Barberà i el Pere de cal Mateu foren exemplars. Els vilatans encara els anomenen i els seus companys també els admiraren pel fet de saber  expressar-se correctament emprant l’escriptura. La seva fou lletra de Xano, ja que l'excel·lència no els va estalviar una vida humil. L’Emili tota la vida va gaudir del respecte dels qui l’envoltaven  per la seva condició d’home culte; en el cas del Pere, la seva preparació no el va redimir del fet d’haver nascut en una família desestructurada,  i va rodolar pendent avall fins a arribar a ser, en època franquista, el bufó del poble, el ximplet que feia riure per la seva condició de dropo i deixat.  

    font

    La família del mestre Cisquet

       Que dos bons alumnes fossin recordats per tothom vol dir que foren una raresa. Una mostra del baix nivell d’escriptura en són les cartes dels capafontins. Contenen els formulismes típics que encotillen l’expressió lliure, i molta dificultat per trobar els conceptes; les escrites en castellà estan redactades traduïdes del català.

       D’un relat de la Cisqueta i el Pep Canya en reproduïm alguns fets, ja que donen memòria dels anys següents.

       La Cisqueta de cal Salvador Batistó  va néixer l’any 1926. Recorda que començà a anar a l’escola amb Doña Antonieta que la tenien a casa de hostatjada i, de molt menuda, tres anys aproximadament, ja la portava a classe. Després anà amb Doña Vicenta, que era de Castelló; més tard, amb una mestra de cal Cisterer de Prades i, ja en temps de guerra, amb la Sra. Jacinta, nascuda al Catllar, i que feia un estudi a part per a les noies a cal Taverner. El Sr. Gisbert, que en feia un altre per als nois, a la mateixa casa.

       El Pep explica que només havia anat a estudi a cal  Xep, amb Doña  Vicenta. Eren molta colla, i difícils de governar. Tots els llibres els tenia en català, i va aprendre a llegir i escriure només en català.

       El 1928, quan ja estava edificada la Societat, traslladaren l’escola a cal Xep, a la sala de dalt on abans es feia el ball. Doña Vicenta, quan acabava amb els petits, feia repàs a l’Anita de cal Quico, la Rosa de cal Pocurull, l’Adela de cal Tomàs i altres noies de la seva edat. Més tard l’escola es va traslladar a l’Ajuntament i després, quan la mestra era la Senyora Jacinta, a cal Taverner fins que es va acabar la guerra.

       Els dos  recordaven d’aquesta època que al poble eren més de cent en edat escolar. La Cisqueta explicava que els llocs preferits per a jugar eren Les Farratgetes, les lloanques del davall de cal Marino i la cova de les Bruixes a dalt de les Eres. Trescaven per tots els volts del poble; per anar de l’era del Besora a cal Mano passaven directament per sota les cases del carrer Nou, per un senderó, mig d’amagat, perquè allò no era cap camí, però molts hi feien drecera. Els nois jugaven molt amb rodes de ferro, corrent pels carrers del poble i per la carretera. El Pep recorda que junt amb el Joaquim Batistó i el Ramon Roget feien carboneres al Camp de l’Espert i a la basseta de cal Roget, a la riera. Tenien molts altres jocs, tots amb joguines fetes per ells. L’edat de jugar durava poc, perquè de molt jovenets deixaven l’escola per anar a treballar al camp, alguns abans dels dotze anys, i rarament fins als catorze, que era quan pertocava deixar l’escola. A les cases amb més canalla, ja de més menudets els donaven un ramat de cabres per anar a pasturar durant tot el dia, i a l’escola s’hi anava els dies que no es podia treballar al defora.

       El Joaquim Cerdà i el Perelló, que es va fer amics de mossèn Melendres, i potser algun altre, van anar al seminari de Tarragona.

       Passada la Gerra Civil el català va quedar prohibit altra vegada i tornaren les dificultats a les aules. Si la mestra era catalana,  les classes es feien en castellà i els comentaris en català, perquè la canalla no entenia res de castellà; els més grans una mica però amb dificultats,  i sempre que a la conversa no sortissin paraules diferents de les catalanes. Per aquesta raó ens era molt difícil parlar en castellà correctament. Jo personalment recordo que havia llegit molt i entenia bé els textos castellans, excepte paraules com: hidalgo, amanuense, consuetudinario... Parlava correctament, però pronunciava totes les vocals amb accent català, i feia riure. A Barcelona els companys em deien com era possible que parlés tan malament el castellà, però a l’hora de declinar els verbs ho feia molt bé. Recordo com la mestra ens feia estudiar una lliçó de l’Enciclopedia i només un parell d'alumnes eren capaços de comprendre aquells textos tan senzills. La mestra no ho entenia i estava desesperada.

       D’aquests primers moments d’escola franquista en tenim un relat del Joan Llarg, que reproduïm perquè explica amb pèls i senyals com va anar  aquell canvi a l’escola.

       Diu el Joan: 

       "El primer alcalde de després de la guerra fou l’oncle Enric. Un dia, a casa seva hi havia dues persones uniformades, falangistes, amb tot de corretges i botons de colors i la pistola penjada al cinturó. En veure’ls, vaig quedar mig arrupit i esporuguit. Llavors l’oncle,  assenyalant un dels dos falangistes, em digué: “Aquest serà el teu mestre d'ara endavant”. Es deia Josep Maria Sans i era de Vilanova de Prades. L’altre falangista era d’Ulldemolins i l’havien nomenat secretari de l’Ajuntament. Aquest primer mestre el vam tenir poc temps, potser ni va acabar el curs 1939-1940, perquè molt aviat va venir una mestra, la Sra. Maria.

       El mestre falangista, el Sr. Josep Maria, abans d’entrar a classe a l’Abadia ens reunia a la plaça, ens feia formar militarment amb les ordes de “a formar”, “marxen, ar”, etc., i anàvem fins al pati de l’escola cantant el “Cara al sol”. Allà, amb un “rompan filas, ar” s’acabava el preludi castrense i entràvem a la sala de dalt on fèiem la classe. A la tarda, quan sortíem, fèiem la mateixa cerimònia a l’inrevés i, amb el “rompan filas, ar” de la plaça, quedàvem lliures per anar a jugar. Com que jo era el més petit, anava el primer de la fila junt amb el Victorino Tripetes, i passava molta vergonya. El mestre ens obligava a saludar amb el braç enlaire, i a cridar “Arriba Espanya” quan ens trobàvem a l’alcalde, l’oncle Enric. A ell no li feia gens de gràcia la salutació, i responia amb un remuc, però havies d’aguantar la vergonya, perquè si algun dels dos falangistes t’enxampava sense fer la salutació patriòtica, te la carregaves.

       La canalla, i també la gent gran, aviat ens vam cansar de tota aquella comèdia i els dos falangistes eren mal vistos per quasi tothom.

       Quan arribà la Sra. Maria, que era de Binèfar,  quedàrem descarregats de tota aquella parafernàlia militarista.

       Durant els anys de la guerra anàvem a col·legi amb una mestra que es deia Jacinta i era del Catllar, però molts dies no teníem classe per alarmes o per altres causes. L’aula era a cal Taverner. Però abans hi va haver una altra mestra que era de Prades i feia classe a Casa de la Vila. L’ensenyament era en català. Jo, a Casa de la Vila, només hi vaig anar un dia, perquè em van prendre els meus veïns, el Pere i l’Isidro Oficial; però només arribar a escola vaig rebre un cop de regle a la mà per haver arrencat una rajola que em molestava, i ja no vaig voler tornar-hi més.

       Després de la guerra com que l’alumnat era molt nombrós, més de seixanta nens i nenes, els pares van anar a veure la mestra per proposar-li que vingués un altre mestre, pagant els pares, per alleugerir la classe. Era una proposta que s’adeia amb la tradició del poble de creure que els mestres pagats eren millors que els públics. 

       La mestra va acceptar la idea i alguns pares van contractar el Joan de Valls, que va ser el nostre mestre a partir de la seva arribada al poble. El Joan, amic de tots els seus alumnes i les seves famílies mentre va viure, era a més, una persona preparada malgrat ser molt jove, i va donar-nos un bon ensenyament.

       El Joan feia classe en una sala a la planta baixa de cal Ros. Amb ell parlàvem en català, però les classes eren en castellà; no podia ser d’altra manera. La Sra. Maria ho feia tot en castellà. El mestratge del Joan era superior al de la Sra. Maria.

       En aquestes circumstàncies no va tardar massa a arribar una denúncia contra el nou mestre, que l’acusava d’exercir sense els permisos corresponents. Allà, el Joan era un mestre il·legal i hagué de plegar. Però no sé per quina causa, molt aviat vam recuperar les classes com si res no hagués passat.

       Quan s’acabava la jornada escolar, els alumnes de les dues aules ens barrejàvem a l’hora del joc i tornàvem a ser un sol grup. Recordo que nosaltres, els del Joan, entràvem una mica més tard a classe, i un dia mentre esperàvem l’hora, jugàvem a pilota a la nostra era, la de cal Llarg, i va arribar un capellà, amb una sotana que a mi em va semblar més negre del normal, acompanyat de dos nois de Prades. Els tres es van quedar allà i nosaltres anàvem jugant com si no hagués arribat ningú. La pilota de drap —no n’hi havia d’altra mena— va anar a parar als peus del capellà, sota la sotana. El joc es va aturar, i llavors ell va preguntar-nos per què en aquella hora no érem al col·legi. Vam respondre que hi aniríem de seguida perquè ja era l’hora. Va dir que ens acompanyaria i que volia veure la nostra escola; i anàrem tots cap a cal Ros.

       En obrir la porta de la classe vam trobar el Joan que  festejava amb la Quima. El mestre va quedar molt parat i amoïnat quan va saber que el capellà era l’inspector d’Ensenyament Primari.

       El Joan va haver de plegar immediatament, i l’escola privada de Capafonts es va clausurar per sempre.

       De resultes de tot això, l’any 1941 el meu cosí Josep i jo vam anar cap a Reus per incorporar-nos a unes escoles privades, fugint de la de Capafonts, ja que els nostres pares consideraven que eren millors per a fer un bon ensenyament. 

       Llavors fou quan arribà la senyoreta Encarnita, una asturiana que només entenia el castellà i que ni tan sols tenia el títol; havia fet el batxiller, i com que no hi havia mestres, qualsevol que hagués fet alguna mena d’estudis l’habilitaven per fer de mestre i endavant que fa baixada. Ella no entenia ni un borrall de català i nosaltres poc o gens de castellà. Resultat, d’entrada estàvem incomunicats i la solució va ser jugar tot el dia al pati. Ella era una criatura com nosaltres i tots érem amics, de manera que ràpidament ens vam entendre amb un llenguatge d’allò més bàrbar. El dia que passava l’inspector ella es volia morir i nosaltres cagats de por per si ens preguntava alguna cosa. A part d’això la vida era de color rosa, una gresca constant. Tots ben avinguts jugant a La Bandera al pati de l’Abadia. 

       Teníem uns bancs meravellosos —del segle XIX— que provenien del seminari  de Tarragona. Eren molt llargs, amb una fusta a l’alçada dels braços, estreta i fent pendent cap a nosaltres, que servia per posar la llibreta i l'Enciclopèdia, l’únic llibre que hi havia a l’aula. Aquesta fusta també tenia uns forats que aguantaven uns tinters de plom i una ranura per posar la ploma, de  plumilla,  i el llapis. Escrivíem amb tinta des del primer dia i des del primer dia arribàvem a casa amb tota la roba tacada. Avui aquells bancs serien peces de museu, espero que ningú els destruís. Els suports de ferro colat i la qualitat de la fusta els feien indestructibles i molt bonics, però gens pràctics. Al cap d’uns tres anys, quan ja hi havia la senyoreta Ramona, van arribar uns pupitres típics d’aquella època  amb dos seients a cada taula, no tan inclinada, i amb dos calaixos.  Era cosa de gran refinament.

       L'única cosa nova que hi havia a la sala desmantellada de l’Abadia era el retrat de Franco amb el seu faixí de general i el Sant Crist. La mestra tenia una taula plana, un regle que servia per escalfar els dits dels alumnes, una esfera terrestre i dos mapes d’Espanya. La sala semblava dissenyada per a temps de pandèmia, molt ventilada, sense vidres al balcó, amb la porta que no tancava i la teulada amb canyissos per on l’airet de l’hivern passava amb facilitat. La majoria de nens veníem de casa amb un petit braser de llauna per posar als peus i escalfar els penellons. Alguns, pocs, teníem carteres de cartó tipus maleta, però la majoria portaven la llibreta i l’enciclopèdia dins d’un civader. Els petits disposàvem d’un llibre per aprendre a llegir, i de llibretes en teníem dues, una de cal·ligrafia i lletra gòtica i una altra per fer els dictats, les sumes, restes..., i els dibuixos que copiàvem de les enciclopèdies, perquè fer dibuix lliure era una cosa del tot desconeguda, una heretgia.

       Podria escriure moltes pàgines explicant la nostra vida escolar, però no és motiu d’aquest escrit; el que no puc passar per alt són dues coses positives: el fet d’anar barrejats nens i nenes, i les excursions pels voltants del poble i una vegada al curs als pobles veïns, normalment a Prades, on d’entrada els nois i els nens fèiem un partit de futbol al camp vell, tots contra tots, i després, ja barrejats, representàvem petites obres de teatre a la sala del ball.  

       La majoria dels companys acabaven l’escolaritat abans de fer els catorze anys perquè s’havia de treballar molt per no passar gana i ajudar l’economia de casa espigolant, pasturant cabres, regant, escombrant l’era de batre..., de manera que la majoria sabíem llegir una mica, fer senzilles operacions amb nombres i  amb prou feines escriure una carta. A poc a poc l’escolaritat va anar millorant i avui som quatre gats els que recordem aquells temps de precarietat."

       De la senyoreta Encarnita i els seus alumnes en tenim dues fotos: 

       En la primera, que correspon al primer curs que va ser a Capafonts, d'esquerra a dreta i de dalt a baix hi podem veure: 

       La senyoreta Encarnita. Encarnació de cal Fortet.  Maria de cal Pastes.  Desconegut. Desconegut.  Desconegut.  Desconegut. Cap tapat, desconegut. Desconegut.  Joan Estanís.  Desconegut.  Jordi del Joan Blaió.  Salomó de cal Llarg. Pere Oficial.  Anselmo Ferrer. Pep de la Serafina.  Desconegut.  Desconegut. Joaquim de la Trinitat.  Pep Xep.  Clementina de cal Pastes.  Desconegut.  Desconegut.  Josep Maria de la Mercè Batistona. Florentina de cal Roquero.  Teresa de cal Ferrer.  Teresa del Joan Blaió.  Antònia de cal Cisco Llarg.  Angeleta de cal Ponos.  Mercè de cal Ponos.  Desconegut.  Desconegut.  Desconegut.  Desconegut. Montserrat de ca l’Agneta. Nuri de ca l’Agneta.  Desconegut.  Desconegut.  Desconegut. Desconegut. Desconegut. Maria de cal Barberà.

    font
       En la segona:

       Jordi del Joan Blaió. Salvador Ponos. Senyoreta Encarnita. Encarnació de cal Fortet, Clementina de cal Pastes. Desconegut. Desconegut. Angeleta de cal Ponos. Florentina de cal Roquero. Antònia del Cisco Llarg. Desconegut. Batista del Pere Fortet. Joaquim de la Trinitat. Marcelino de cal Ros. Desconegut. Teresa de cal Ferrer. Daniel de cal Ros. Desconegut. Pere Oficial. Tomàs del Pastisser. Desconegut. Desconegut.
    font
       Després de la senyoreta Encarnita va venir la senyoreta Dolors Giné de Torregrossa, que era mestra de veritat i es va esforçar per ensenyar-nos, a més del que era preceptiu, un comportament moral i cívic impregnat de catolicisme, però que donà bons fruits. També fèiem teatre, una mica de cant i jugàvem molt, a l’escola i fora de l’escola.  

       No es pot passar per alt el fet que les pràctiques religioses ocupaven un lloc principal a la nostra ensenyança. Resar era una pràctica més freqüent que llegir; apreníem el catecisme a l’església amb el mossèn, però la Història Sagrada era una assignatura principal. Moltes de les pràctiques religioses les fèiem a l’església conjuntament amb el mossèn: passar el rosari, confessar-nos, els primers divendres de mes i el mes de Maria, que tenia l’afegit d’anar pels camps de sembrat de la vora del poble a collir flors per a la Mare de Déu. Aquest collir flors i el pessebre eren dues tasques creatives i lliures que agraíem molt.

       També és del tot convenient parlar dels capellans, que eren col·laboradors imprescindibles dels mestres. De mossens n'hi hagué de tota mena; els primers, més feixistes que capellans, però sortosament també de normals, vull dir com mossèn Joan que va ser qui va posar totes les seves energies en fer les noves escoles i que, en absència de la mestra, ens feia classe i ens parlava de la història de Catalunya, dels grecs, d’astronomia..., i també ens deixava fullejar uns llibres enormes amb grans il·lustracions que parlaven dels Hitites, dels Assiris, d’Egipte..., la descoberta de les coses que hi  havia més enllà de les enciclopèdies impreses a Burgos. Mossèn Joan  i l’inspector de Tarragona, també capellà però molt franquista, van projectar l’edifici de les noves escoles que es van fer tocant al Perxo i a la primera parada  de Davall Plaça. A QC hem parlat d’aquesta obra al número 26. Sempre hem remarcat que es va fer íntegrament amb l’aportació gratuïta dels vilatans i alguns materials que l’ajuntament va pagar amb dificultat, uns pocs milers de pessetes. Ara hem descobert  que es van tramitar dues ajudes per valor de 250.000 pessetes que sembla que es van concedir però que mai van arribar i que presumptament es devien embutxacar els funcionaris que ho van tramitar.

       Tampoc podem passar per alt el fet de la cal·ligrafia que llavors ens semblava un turment i que era imprescindible per entendre el que escrivíem; la redondilla i la gótica potser ja eren sobreres. Personalment, agraeixo que estudiéssim geometria, penso que ens va ser molt profitosa, més que les equacions de segon grau del batxillerat que els bons mestres de matemàtiques saben que només són útils per als que fan carreres tècniques.

       Després vingué la senyoreta Gomis, que era d’Alcover i que va ser una  bona mestra i amiga de tots. Amb ella va arribar un mestre i es va posar fi a l’escola mixta; les nenes van continuar a l’Abadia i els nens vam anar al despatx de l’alcalde, a l’ajuntament, amb aquest mestre de Lleida, un republicà represaliat pel franquisme, que arribà a Capafonts com a càstig  per la seva falta de adhesion al régimen. Un home acostumat a ensenyar en acadèmies, i amant dels nombres. Ens va ensenyar una mica de tot, just abans d’inaugurar les noves escoles que van significar un pas endavant molt important i que van coincidir amb mestres cada vegada més preparats. Aquest mestre era tan pobre que els alumnes portaven menjar a la seva senyora perquè amb sinceritat manifestaven que amb el que els pagaven passaven gana. Un bon dia els alumnes vam aportar una pesseta cada un perquè es pogués pagar un bolígraf de color vermell que servia per posar la nota a sobre de cada treball.  Guardo llibretes on aquestes qualificacions estan manuscrites amb aquell bolígraf  tan valuós i d’un vermell del tot llampant.  

       Les escoles noves fetes a tomb de poble i amb materials tradicionals, calç viva, sorra de la Riera, pedra calcària, cabirons escairats a cop de destral..., marcaren la fi de l'etapa més dura de la postguerra. Des de l'any 1951 fins que es va fer una aula més petita per encabir-hi l’escola mixta, conseqüència de l’escassetat d’alumnes i que més tard també s’hagué de tancar perquè eren molt pocs.  Els nous mestres i la millora econòmica significaren un altre nivell en l'ensenyament. Avui els pocs nens de Capafonts van a escola a Prades. Aquesta etapa final del segle XX es mereix un altre article que parlarà més d'excel·lències i menys de precarietats.

    font

    Foto escolar de l’autor de l’article feta a la sala de l’Abadia l’any 1946




    El mas del Dineral


    Llorenç Balañá
       Per informar-me del mas del Dineral vaig concertar una entrevista amb la Paquita Corts Llort, la Paquita del Plàcido, la persona de més edat de la família de cal Dineral. Ara té noranta-nou anys, una memòria prodigiosa i un estat de salut envejable.

       El mas del Dineral és al vessant dret del barranc de les Ferradures, al lloc conegut com el Picó del Dineral, a 1,7 km de Capafonts i a la part de la vall que, tot i ser íntegrament propietat de capafontins, és en terme de Prades.

       Segons em diu la Paquita, la saga dels Dinerals comença amb Vicenç Corts, un cabaler de cal Jaume Vicent. Ell i el seu fill Josep, que per raons que ja explicarem fou conegut amb aquest renom de Dineral,  foren els qui construïren el mas quan, aproximadament corrien els anys cinquanta del segle XIX.  

       La construcció del mas va anar a càrrec del matrimoni format pel Joan Corts Cavallé i la Maria Balanyà Nadal, pares del Josep Corts Balanyà, el patriarca de la família.

       El terreny per edificar el mas el van comprar a cal Ros i consta de dues parcel·les d'1,5 ha cada una. Aquesta finca, pel nord, confronta amb una plantada de castanyers coneguda com la Plantada del Ros, i pel sud amb uns terrenys de la mateixa casa que ja pertanyen a la Riera i que encara conserven les runes d’un altre mas de nom desconegut. 

       El nom Dineral prové del fet que, mentre construïen el mas, el Josep va fer una artiga en uns terrenys que tenien dalt als Plans del Pagès per sembrar-hi erb, un  llegum utilitzat per engreixar els bens i les cabres. La collita fou generosa, i mentre feia les garbes, uns veïns del poble li digueren que de tot aquell bé de Déu en farien una bona recaptació i ell els contestà que sí, que en faria un dineral. Des d’aleshores fou reconegut com el Dineral, i el mas, com a mas del Dineral.

       Igual que passa amb altres masos de Capafonts, a cal Dineral ja tenien una casa al poble situada al final del carrer Major. Era una casa petita i el Josep manifestava a tothom que  no volia estar mai més estret a casa seva: per això van fer un mas ben gran, amb tres plantes, era, pallissa i corrals pel bestiar. 

       Al mas s’hi conreaven castanyers i vinya, però  tenien terres en altres partides i altres conreus: uns paradons a les Sortasses, parades a l’Horta, avellaners  al Picorandan i  a Serra Plana, castanyers al barranc de l’Abellera, i a Barrulles a tocar de cal Batistó, més castanyers i vinya, uns paradons de regadiu al Rebollar heretats de cal Ferrer, i finalment aquella peça extensa dalt del Pagès, de terra erma i bosc.

       A cal Dineral vivien del bosc, amb la fusta i el carbó, ramats d’ovelles i cabres, fruits secs —especialment  avellanes—, castanyes i vinya.

       Per l'elaboració de vi tenien dos cups, l’un a tocar de cal Cisco Fortet, on avui te la casa la Cinta i el Sebastià, en forma de petit magatzem; aquí el vi un cop fermentat sortia pel celler de cal Cisco Fortet; l’altre el tenien a la Costereta, avui batejada com a Travessera de les Eres. Aquest cup estava adossat a cal Balanyà i anys més tard va passar a formar part d’aquesta casa.

       També tenien un magatzem al carrer de Vista Alegre a tocar de cal Pere Genet que actualment pertany al Jesús Andreu.

    Tot i que el mas era més gran i espaiós, la família de cal Dineral sempre van viure alternant el mas amb la casa del carrer Major fins que el segle passat, després de la Guerra Civil abandonaren definitivament el mas. Justament durant la Guerra  i  concretament al moment en què va passar el front,  s’hi van refugiar tota la família, unes cinquanta persones.

       La família de cal Dineral que van viure al mas fou molt extensa: 

       Josep Corts Balanyà es va casar amb Francesca Pocurull Martorell de cal Ferrer i van tenir sis fills: el Joan, casat amb la Josepa Joaquimeta,  el Plàcid amb la Magdalena Llort de cal Pere Roc, la Maria amb l’Obis de Prades, el Josep va quedar  solter, l'Emília amb el Pep Barbarà, i finalment la Francesca casada a l’Espluga de Francolí.

       El Josep va enviudar i el 24 de maig del 1909 es va tornar a casar amb la Rosa Voltó Vinyes vídua del Joan Besora Barberà de ca la Peirassa; fruit d’aquest matrimoni nasqué la Rosalia.

       Aquest segon matrimoni va  causar un profund malestar dintre de la família de cal Dineral i com a conseqüència d’aquesta circumstància, el Josep va entrar en  una profunda depressió que no va poder superar i que el va portar a  llevar-se la vida espenant-se al Bec de la Gallina. 

       Passada la Guerra Civil i el tràgic incident del Pep, el mas ja no va tornar a ser habitat per ningú de la família.

       El mes d’agost del  2003, Dolors Vallvey Sanromà i Ignasi Platas Corts van comprar el mas. Van iniciar unes reformes profundes que duraren anys, respectant els elements arquitectònics i l'essència del mas, fins a aconseguir un habitatge modern: en definitiva, una reforma ben feta i respectuosa. També han desbrossat la zona boscosa que envolta el mas i han recuperat part del terreny agrícola plantant una vinya i fent horta.

    font

    A l’esquerra la Malena i el Plàcido; dalt la mula el seu net Ramonet; a la dreta el Pep davant del mas a la dècada dels quaranta del segle passat

    font

    Foto del mas quan ja no estava habitat

    font

    Imatge actual del mas






    Comentaris a l'administració de justícia a l'antic règim
    Un cas a Capafonts


    Diego López Bonillo
       El funcionament de la justícia, tal com la coneixem ara és relativament modern.  Pel que fa a Espanya, els primers intents de reforma en profunditat es feren el 1812, amb la Constitució de Cadis, però no fou fins al 1837, amb l'eliminació del sistema senyorial quan nasqué la que podríem designar com a justícia moderna, aquella que sorgí amb la Il·lustració i la Revolució Francesa al segle XVIII.

       Abans d’aquesta data, en el món medieval i l’Edat Moderna, en el període conegut entre els historiadors com Antic Règim, les coses anaven d’altra manera. En principi, es considerava que la facultat de jutjar corresponia al rei, que l’havia rebut de Déu. Per raons diverses, el monarca ho traspassava, amb tot un seguit de limitacions en les quals no entrarem, als que se’ls havia concedit drets de senyoriu, a l’Església i a diferents corporacions ciutadanes. En conseqüència, els senyors eren els encarregats d’administrat justícia en els territoris de la seva jurisdicció. Aquests delegaven en els governadors i, segons la tipologia dels delictes, en els batlles o els juís de prohoms que eren designats en cada població. Sobre aquest tema existeix una abundantíssima documentació, que ha originat multitud de publicacions.

       Pel que fa a les nostres contrades, el fons documental que es troba a l’arxiu de Poblet, estudiat per Valentí Gual, entre d’altres, proporciona informació exhaustiva sobre el funcionament de la justícia en els territoris sota la jurisdicció del monestir.

       Limitant amb els terrenys monacals per aquesta part de la muntanya, tenim el comtat de Prades el qual, des de la seva creació el 1324, passà per diferents mans, fins a acabar formant part de les possessions de la casa de Medinaceli. L’arxiu d’aquesta casa senyorial, una còpia del qual es troba a Poblet, és on figura documentació relativa a Capafonts que, com és sabut, formava part dels dominis d’aquest comtat.

       Un cas a Capafonts
       Un dels documents del fons tracta d’un judici en el qual es veié implicat un capafontí. Porta el registre número R101_F644, i ens serveix per comentar alguns aspectes relatius al funcionament del sistema judicial cap a les darreries del segle XVI els territoris sota jurisdicció senyorial. L’acusat pertanyia, de ben segur, a una família destacada de Capafonts, atès que un descendent seu  fou jurat de la municipalitat el 1616 i batlle el 1632.

       Els fets
       El disset de gener de mil cinc-cents setanta-cinc el procurador fiscal del comtat de Prades rebé una denúncia d’un veí de Farena, de nom Francesc Arnau, pagès i gendre de Gabriel Basora. Resulta que quinze dies abans, un tal Joan Freixa, pagès de Capafonts, topà amb el denunciant i un acompanyant, Bernat Martorell, que venien del molí. Hi hagué una discussió i Freixa donà unes bocinades -cops pegats amb la mà a la boca- al Francesc. Més endavant, tornaren a trobar-se i l’agressor li llençà amenaces greus.

       El procés
       Coneguts els fets pel procurador fiscal del comtat, Joan Company, s’inicià l’enquesta, o sigui el procediment judicial. Primerament, es tancà l’acusat a la presó, com a mesura preventiva. Tot seguit es procedí a prestar els juraments corresponents de la forma establerta, és a dir, en presència del governador, en nom de Déu i amb la mà sobre els evangelis, juraren les persones afectades: en primer lloc el testimoni Bernat Martorell i a continuació l’agredit Francesc Arnau. Tot seguit ho feu l’acusat, el qual reconegué haver dut a terme l’agressió.

       Comprovats els fets a partir dels juraments, el procurador fiscal fa lliurament del resultat de l’enquesta al governador, sol·licitant que sigui publicada i que Joan Freixa sia “punit i castigat de pena condigna”. Demana també sigui lliurada còpia de l’enquesta a l’acusat i un termini per si vol exercir la seva defensa. El 3 de febrer el procurador fiscal demana que siguin publicades les al·legacions de la defensa, si n‘hi ha, i alhora fa la proposta definitiva de sol·licitud de sentència.

       La sentència
       Finalment el 5 de febrer de 1575, o sia, dinou dies després de la presentació de la denúncia, es dictà sentència. El governador del comtat, Dimas de Llordat, en nom del duc de Cardona i Sogorb, senyor del comtat de Prades, conjuntament amb els assessors, fa tota una sèrie de consideracions sobre el procediment seguit, en les quals es recalca que s’ha pres jurament i s’han fet públics els fets. Tot seguit dicta sentència, manifestant que (transcripció literal) “...consta que el dit Freixa ha pegat un bufet a Francesc Arnau del lloc de Farena sens procedir ocasió i que poc apres trobant-lo sol li amenaçà i per conseqüent consta de la intenció del procurador fiscal i altrament pronuntiam sententiam y declaram al dit Freixa davant nos posat condempnam a que li sia clavada la ma dreta per lo ministre de les sentencies en lo costell d’aquesta vila i allà la tinga clavada per espai de un quart de hora per tal que a ell sia castic i als altres saludable exemple” Signa Don Dimas de Llordad governador i alternos”.

       Queda clara l’aplicació del sistema: denúncia, presa de declaració de les parts implicades, inclòs l’acusat, publicitat de les actuacions i sentència final, amb esment dels assessors del governador, els que anomena “alternos”. I la frase final, que resumeix l’objectiu de la sentència, que ha de servir d’una part, càstig del delicte i d’altra, exemple per a tothom. La pena l’havia d’aplicar el “ministre de les sentències”, és a dir, el botxí.

       La nota final indica que el procés fou compost per quinze lliures franques, que “és la remissió dins lo procés i la obligació també”.

       Consideracions
       D’aquest text se'n deriven alguns aspectes que cal considerar per comprendre el funcionament del sistema judicial en aquella època.

       El tribunal. Alguns elements són semblants als que existeixen actualment: el fiscal que investiga els fets, l’advocat defensor i el jutge, en aquest cas el governador, que tenia la potestat de dictar sentència. Aquest darrer era el que signava, però la tasca de decidir el contingut la feien els assessors, que li donaven els casos ja resolts.

       No hi havia una legislació clara que servís de norma per a les sentències: en general, depenia del criteri dels jutges, amb la qual cosa es podien cometre arbitrarietats, de manera que era normal que es dictessin penes diferents per casos idèntics; fins i tot es podien donar casos de corrupció. Un element a tenir en compte en aquest sentit consistia en el fet que quan s’imposava una sanció monetària, als jutges els corresponia una part del total. És fàcil deduir que això donava pas a cometre abusos.

       El procés. La primera actuació era encarcerar l’acusat: a l’expedient estudiat consta que l’acusat Freixa fou tancat a la presó. La privació de llibertat era una pràctica habitual però només com a custòdia de l’acusat i per tal d’evitar-ne la fugida, però també es feia per protegir testimonis que havien de declarar. A l’Edat Mitjana les penes d’empresonament pràcticament no existien: el cost de manutenció era un factor a tenir en compte. Amb el temps, s’aplicà la pèrdua de llibertat com a càstig, però convertit sovint en una condemna a galeres o a treballs forçosos.

       La base de la investigació era el jurament de les persones implicades. La fórmula per jurar, que tenia una certa solemnitat, es feia en presència del tribunal, de vegades de genolls, en nom de Déu i amb la mà sobre els evangelis. Es tractava d’un acte molt important dins el sistema judicial, per la qual cosa el perjuri es castigava severament.

       En aquest cas juraren el denunciant, un testimoni i l’agressor. L’acte de prendre jurament a l’acusat és molt significatiu: en aquell temps no es tenia en compte un dret que s’implantà molt temps després: ningú pot declarar en contra d’ell mateix. Aquest acte era una part més del procés i a vegades s’incloïa fins i tot l’aplicació de tortura per tal que l’acusat confessés el seu delicte. És fàcil deduir les injustícies que podien sortir d’aquesta pràctica.

       Entre la denúncia dels fets i la sentència passaren dinou dies. Aquesta és una altra característica d’aquell sistema: els judicis eren ràpids i expeditius, es procurava que la gent no pensés que la justícia era lenta.

       La pena. Crida l’atenció la gravetat de la pena dictada, atès que no es tractava d’un delicte de sang sinó de lesions. De ben segur els jutges consideraren com un agreujant les amenaces de l’acusat amb posterioritat a l'agressió.

       Les penes aplicades aleshores ens semblarien avui dia exagerades, amb relació als delictes comesos: la inutilització d’una mà per un delicte que ara es consideraria una falta menor és, sens dubte, exagerat. Però aleshores els criteris aplicats eren diferents. Uns exemples en aquest sentit: una llei del 1515 a Burgos condemnava a l’amputació de la mà dreta a qui posés paranys al bosc, reincidint per tercera vegada, cosa que es feia també en alguns països del nostre entorn; el 1566 una llei de Felip II ordenava l’amputació de la llengua a qui blasfemava per tercera vegada. Podríem continuar, la casuística és molt llarga. 

       En conseqüència, segons els paràmetres actuals, existia una gran desproporció entre la naturalesa del delicte i la pena imposada. Abundant en el tema, cal assenyalar que els càstigs corporals eren molt diversos i sovint inhumans, des dels assots fins a l’amputació de diferents parts del cos o la mort. S’aplicava la pena de mort per moltíssimes causes, i no solament això, sinó que hi havia un ventall molt gran de formes d’aplicació segons el delicte causant, algunes d’una crueltat extrema: es pretenia no solament la mort del condemnat, sinó causar-li el màxim patiment possible.

       L’execució de les penes era pública, per tal com es pretenia, d’una banda, castigar el delinqüent i d’altra, que servís d’exemple, de manera que qui tingués la intenció de cometre un delicte s’ho pensés molt bé abans de fer-ho. En aquest cas, l’acusat havia d’estar un quart d’hora amb la mà clavada al costell existent a la plaça de Prades.

       L’exposició a la vergonya pública era un altre dels objectius a aconseguir, cosa gens menyspreable en un temps en què l’honor personal i familiar tenien una gran importància. En alguns pobles del nostre país els jutges de pau continuaren aplicant aquest càstig fins fa poques dècades per delictes lleus que no mereixien un judici però sí un escarment. I la veritat és que resultava força efectiu.

       Les penes corporals podien ser rescatades abonant una quantitat, que es fixava en la mateixa sentència.

       Finalment, aquest és un cas d’aplicació a una persona de l’estament baix, però a l’Antic Règim la justícia no era igual per a tothom: existien persones o institucions que no podien ser jutjades degut a la seva posició, a privilegis, etc.

       Les coses han canviat molt, afortunadament, però en alguns aspectes no han evolucionat del tot.

       Per saber-ne més:

       BUSSONS CABANAS, Joan (2021): Formació, funcionament i exercici de la justícia senyorial a la Catalunya dels segles XIV i XV, Universitat de Barcelona.
       GUAL i VILÀ, Valentí (1993): “L’administració de la Justícia Senyorial. Els Llibres de Cort”, Pedralbes, 13, 2, pàg. 289-296.
       GUAL i VILÀ, Valentí (1993): L’exercici de la justícia eclesiàstica. Poblet, segles XV-XVII, Rafael Dalmau, Barcelona.
       GUAL i VILÀ, Valentí (2003): Justícia i terra. La documentació de l’Arxiu de Poblet (Armari II), Cossetània, Valls.
       ZAMBRANA MORAL, Patricia (2005): “Rasgos generales de la evolución histórica de la tipologia de las penas corporales”, Revista de Estudios Histórico-Jurídicos, XXVII, págs. 197-229.





    Els rituals funeraris a Capafonts a principis del segle XVIII


    Ildefons Llop
       En els fulls 86 i 87 del "Liber obits parrochie de Capafons et la Fabro". 07.04.1640 - 30.07.1766  de la parròquia de Santa Maria del poble de Capafonts, existent a l’Arxiu Arxidiocesà de l’Arquebisbat de Tarragona apareix el registre de la defunció de Josep Besora, amb una informació que destaca sobre les altres.

       L’anotació diu així (transcripció literal):
       “Vui als 25 del mes de Gene de 1700 mori Joseph Besora de una feridura sens reseptio de ningun sagrament fou enterrat en lo sementiri de Capafons ab asistensia de set preveres ab lo rector se li feu la novena als 4 del mes de febre ab asistentia de nou sacerdots ab predica y a cada un seli dona de caritat dotse reals y al predicador vint mes seli ha selebrat un Trentanari de Sant Amador ala novena se esmersaren set lliures de serà al enterrament una se mataren perlo gasto tres crestons se pastaren sin quarteres de blat se esmersa miga carrega de vi”

       Com es veu, a més de consignar la identitat del difunt, el lloc on morí, la causa i el cementiri on fou sepultat, el rector hi afegí alguns detalls que donen peu, si més no, a fer uns comentaris sobre els ritus de la mort en aquella època.

       El context històric
       Els fets que comentem tingueren lloc el 1700, com s’ha dit. Fou un dels anys clau a la història del nostre país. Espanya era un regne i allà a la capital, el darrer monarca de la dinastia dels Àustries, Carles II, anomenat “el Hechizado” vivia els darrers mesos de la seva vida, per tal com morí l’1 de novembre d’aquest any. Immediatament començà la guerra per decidir qui el succeïa. Com és sabut, aquesta guerra acabà malament per Catalunya, amb les lleis que s’implantaren a partir del 1714.

       Mentrestant, els poc més d’un centenar de capafontins que hi havia en aquells anys, vivien en un relatiu aïllament, amb un sistema de camins de bast que permetia anar a les diferents partides, a més dels pobles de l’entorn, assistien a les fires i mercats, pagaven els impostos al senyor i a l'església i es dedicaven a explotar les terres i els boscos i a pasturar els ramats pels racons del terme. El dia a dia consistia en assegurar la supervivència uns i augmentar el patrimoni altres, pel que fa a l’aspecte material i un afegit espiritual que afectava la majoria: procurar la salvació de l’ànima, és a dir, pensar en el més enllà.

       En aquest aspecte, els capafontins no es diferenciaven de la resta del món. En efecte, és un fet que la preocupació del gènere humà per la vida futura ha estat una constant universal: tots els pobles i en totes les èpoques han intentat interpretar el més enllà, donar resposta a la resistència innata a considerar que amb la mort física s’acaba tot, i a dotar els mortals d’eines per la supervivència de l’ànima en un estat de felicitat quan s’abandona aquest món.

       En el cas dels cristians, una vegada aconseguida la redempció del pecat original, queda per solucionar els que s’hagin comès en vida i que poden adreçar l’ànima al foc etern. Aquest perill preocupava i preocupa molt: en els textos dels testaments d’èpoques passades es deixen quantitats variables amb aquesta finalitat, repetint ad infinitum la frase “per la salvació de la meva ànima”, expressió d’una preocupació real i angoixosa. S’acut a qui pot posar-hi remei, és a dir, els sacerdots com a intermediaris amb la divinitat, els quals posen en pràctica els rituals corresponents i les misses per les ànimes dels difunts com a eix central del procés.

       Els rituals
       Quan una persona estava en perill de mort, se li administraven els sagraments: l'extremunció era el senyal del drama imminent. Quan pels carrers del poble ressonava la campaneta de l’escolà que acompanyava el capellà portador del viàtic, la gent s’agenollava i tothom sabia que algú es trobava a les portes de la mort.

       I a partir del moment del traspàs es posava en marxa tot un seguit d’actes de tipus profà i religiós. En primer lloc, s’avisava el poble amb els tocs de les campanes, que eren diferents, segons que es tractés d’un home, una dona o un infant: la gent sabia el significat de cadascun.

       La vetlla es feia al domicili del difunt: veïns i amics no deixaven sola la família fins poc abans de l’enterrament. Passava sovint que aquestes reunions tenien un caire social, perquè era inevitable que es parlés de tot durant les llargues hores de la nit i sovint no es guardava la seriositat que requeria l’acte.

       El procés no acabava amb el cerimonial a l’església i el sepeli al cementiri: s’allargava amb alguns actes més, alguns dels quals tenen reminiscències de costums i tradicions antigues que es practicaven en el món mediterrani, mentre d’altres s’han anat establint al llarg dels segles.

       Al cap de nou dies es feia una altra cerimònia religiosa, que també té antecedents en el món romà, on se celebraven els novendialis, uns rituals que es feien a la tomba el dia novè de la defunció. En el cas que comentem, l’escrit fa constar que el 4 de febrer —és a dir, nou dies després de l’enterrament— se li feu la novena. Es tractava d’un acte solemne, a jutjar pels detalls que figuren en el document: nou sacerdots amb predicador i molta cera cremada. La celebració de la novena era habitual en aquella època i se'n deixava constància en el llibre d’òbits.

       En aquesta ocasió les famílies que podien, feien un àpat. La tradició recorda també el costum dels romans, que sacrificaven un animal i menjaven allò que sobrava després de cremar la part corresponent com a ofrena al difunt i algun Déu. Molts dels pobles antics de la Mediterrània, celebraven també el banquet funerari.

       A la novena del Josep Besora, l’àpat es justifica pel fet que els capellans vingueren de fora i se’ls havia de procurar manutenció. El fet és que degué estar molt concorregut, a jutjar per les viandes que s’esmerçaren: tres crestons —un crestó és un boc castrat, de més d’un any, i viu pot pesar més de 20 quilos—, el pa de cinc quarteres de blat -una quartera són 80 litres de gra— i mitja càrrega de vi, és a dir, seixanta-dos litres.

       A més de tots aquests actes, consta en el document que se celebrà el trentenari de Sant Amador. Consistia a oficiar un cicle de trenta-tres misses que es deien per al difunt a partir del dia de la mort. Aquest costum —n’hi havia d’altres semblants— es practicava de forma generalitzada als Països Catalans a partir de les darreries del segle XIV, encara que de manera menys habitual que la novena, segurament per raó de costos.

        Finalment, es feia el Cap d’any, consistent en dir una missa cada any per l’aniversari de la mort. Aquest costum és vigent encara actualment.

       El cost
       Com es veu, el cerimonial en cas de defunció era llarg i costós, per la qual cosa tot això es preveia en el testament, on es deixaven diners per pagar les despeses, com s’ha dit més amunt. Però, què passava en el cas que no hi hagués testament? Doncs el rector “dotava l’ànima” en una quantitat variable, de ben segur en funció de les possibilitats econòmiques de la família. Per exemple, el 28 de juliol de 1682 morí Pere March, pagès, i el registre corresponent diu:...com hage mort intestat per haver perdut la paraula jo Joan Abelló, Rector, li he dotat la seva anima ab 15 lliures de les quals se li ha de fer enterro, novenari Cap dany i lo que sobrara de les 15 lliures se li han de dir misses en la Iglesia de Capafons per lo Rector”. (Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, parròquia de Santa Maria de Capafonts, llibre d’òbits, full 54).

       Cal aclarir que es tractava de lliures barceloneses, com s’explicita en l’anotació de l’òbit de Francesca Farrera, dotada amb 12 lliures barceloneses (fulls 54-55). Aquesta unitat  monetària equivalia a 20 sous i 240 diners, i cada diner a un gram de plata; per tant, les 15 lliures eren 3600 grams de plata.

       En resum una defunció era, a més d’un problema humà, sovint una despesa que no tothom podia afrontar. Un intent de solució arribà a finals del segle XIX, quan es constituí la Germandat de Sant Roc, abans què s’implantessin les assegurances privades.

    font

    Un vestigi del cementiri vell, al carrer Nou