PESSEBRE VISCUT

 

Cases al turó,

a totes, Joseps,

infants i Maries.

Pels cims i les comes

pastors i sagals,

ramats que hi pasturen.

Les dones que renten

amb joncs al genolls

al riu d’aigua freda.

Pagesos que canten,

mules que traginen

la llenya pel foc.

Al bosc ufanós

borra i farigola,

els grèvols vermells,

galzeran florit.

Campanes que toquen

a missa del gall,

i tions que caguen

torrons i pa tou.

A taula parada,

pollastre i carn d’olla;

rondalles i contes

a vora del foc.

A la sala, ball,

al bar, la partida

i el fum de l’estufa

que fa companyia.

Dir “el cant que caigui”

a les rondes del vi;

a tots els cellers,

les botes que guarden

el nèctar diví.

Pel flaire d’espígol

que cremen els nens

els Reis es desperten.

A dalt la celístia

l’estel de l’alzina

senyala el camí.

Presents casolans,

joguines no encara,

la plata escasseja.

Pel final de festa

encendrem espelmes

de llarga Candela,

pomes del rebost

que a Sant Blai s’ofrenen.

El millor del món

era el meu pessebre,

paradís perdut

als records d’antany.

 



Comentaris a la Nadala PESSEBRE VISCUT

   Fer alguns comentaris sobre els anys quaranta del segle passat, època en què corresponen les figures de la nadala, és del tot pertinent per entendre millor com era llavors aquest 'pessebre' capafontí.

   La dita "de Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases" encara és viva, però avui no hi ha tants Joseps, hi ha pocs Joans i cap ase, llavors tampoc hi havia ases sinó més aviat mules, i molts nens i Maries –mestresses de casa.

   Pels camps, molts homes i dones treballant i molts ramats de bens i cabres pasturant, potser més de vint. Moltes cabres eren de les cases que no tenien ramat, i les donaven als pastors perquè les incorporessin als seus ramats, un costum que devia ser molt antic.

   Els ramats confegien unes estampes del tot desconegudes avui. A la vesprada, quan tornaven als seus corrals repartits per dins el poble, els carrers eren un bullit de bèsties. Les ovelles, als corrals grans, i les cabres es repartien per quasi totes les cases. A la matinada, l'escena es repetia amb moviments a la inversa. Dels corrals d'ovelles sortien els corders al carrer a retrobar les seves mares per mamar i els pastors havien d'estar alerta als possibles errors, cada corder amb sa mare, excepte els xurmers que mamaven a la mamella de dides que tenien més llet que les seves mares. Ser pastor no és tan fàcil com sembla, s'han de conèixer totes les bèsties del ramat, una a una, per donar-les-hi atenció personalitzada.

   Els ramats eren relativament petits, d'uns cinquanta a cent caps, però les cases més humils que no podien pagar un pastor també tenien els seus ramats, més petits, d'uns quants caps, i més aviat de cabres. Aquests estols modestos els pasturaven els sagals, quitxalla de més de vuit anys i de menys de quinze, que ajudaven d'aquesta manera a l'economia de la casa. La padrina de cal Llarg, que havia nascut cap al 1854, m'havia explicat que quan era molt joveneta pasturava les cabres de casa seva, cal Tomàs, pels voltants del poble, i van passar uns soldats carlins que la van acompanyar a casa i van renyar els seus pares argumentant que no era que fos massa petita per portar el ramat, sinó que era massa perillós donat que hi havia una guerra. Els que vulgueu saber-ne més sobre aquests nens pastors podeu llegir l'article La guerra de la canalla a la revista QC núm. 25, on s'explica una peripècia que van passar dalt dels Plans del Pagès. Aquests aprenents de pastor no podien anar a l'escola tots els dies de l'any, i els seus germans una mica més grans que ja ajudaven a les feines del camp, tampoc; tot plegat feia que l'assistència a l'escola fos baixa i irregular i que el llegir i l'escriure se'n ressentissin. Els mestres de la postguerra no eren gaire bons, el català estava prohibit i, com a conseqüència, aprendre a llegir i escriure una llengua estranya era un turment. Recordo perfectament que la nostra comprensió lectora era quasi nul·la, escriure costava molt i, per acabar-ho d'adobar, la mestra no sabia ni un borrall de català i nosaltres res de castellà. La mestra era una bellíssima persona, i donades aquestes circumstancies, jugàvem tot el dia, i tot i així, vam aprendre a conviure; no fou un temps desaprofitat. Durant la República, als anys trenta, la llengua de l'escola era el català i els alumnes més aplicats, i que no feien campanes, l'escrivien amb correcció; d'aquests recordo l'Emili de cal Barberà i el Pere Mateu.

   La paraula sagal era ben corrent i designava qualsevol noi que ja ajudés a les feines de casa o que simplement ja no fos un infant. També s'emprava la paraula brivall amb el mateix significat, o sigui que eren sinònims. En femení s'usava correntment brivalla i rarament sagala.

   La dona que renta al riu és per a mi la més entranyable de totes les figures. A l'hivern rentar al riu era una heroïcitat; l'aigua baixava ben freda i la roba fins i tot es podia gelar, principalment quan s'estenia de part de nit. Sota el pont de la carretera, a banda i banda de riu, hi havia unes lloses de ciment, amb un dibuix de quadrats petits que anaven d'allò més bé per fregar-hi la roba i que tenien l'origen en el pont que els soldats republicans van volar el desembre del 1938 i també lloses de pedra. Els manats fenàs, i altres vegetals, eren indispensables per no haver de clavar els genolls als còdols del riu. La tornada per la Barceloneta amunt era feixuga i servia per retornar una mica de calor al cos.

   Al bosc, com avui, borra a cor que vols, de tots els colors, i herbes aromàtiques de tota mena. El grèvol de boles vermelles encara no era un símbol nadalenc –servia per fer vesc i també carbó– però m'he concedit la llicència d'incorporar-lo a la nadala ja que de ser-hi, sí que hi era, i de bonic també n'era. El galzeran, conegut a Capafonts com a "tap de càntir" ara està protegit i no es pot collir; és força abundant a les parts més humides i obagues. Al nostre poble era una mena de símbol: tothom el feia servir per tapar els càntirs i els estris que es portaven a la font per omplir-los d'aigua; de fet no tapaven, però evitaven que pel broc hi entrés cap cos estrany. Em sembla que és un símbol ben nostrat del Nadal, entre altres raons, pel fet de ser conegut també com a "cirerer de Betlem". Recordo haver-lo posat al pessebre que fèiem els nens a l'església amb figuretes de paper retallat pintades amb llapis de colors; les de fang valien uns calerons que no teníem. Llavors el galzeran no tenia cap mena de protecció i n'hi havia més que ara.

   Les campanes que toquen al campanar avisen la gent de moltes coses: d'una missa, d'un bateig, que hi ha foc, de l'hora de trencar l'aigua a la sèquia..., i de l'hora oficial del poble. Aquells anys hi havia molts pocs rellotges i tots marcaven hores diferents; sense ràdio, els més fiables i propers eren els de les estacions de tren d'Alcover i de Reus. L'agutzil preguntava l'hora a algú que vingués de fora i posava el rellotge del campanar a l'hora que li deien, i aquesta sempre era l'hora oficial per a tot. L'única manera de saber si el campanar anava a l'hora era comprovar-ho amb un rellotge de sol. A Capafonts n'hi havia uns quants: la barbacana de cal Pep Cerdà que marcava les onze quan la seva ombra arribava al terra, el cingle de la Fou que està al final del barranc del Forn Teuler, i per sobre de tots la paret del cingle de la Roquerola, visible des de tot arreu, que senyalava el migdia.

   La Missa del Gall marcava l'inici del Nadal i en sortir de l'església venia el tió. Els tions eren troncs enormes, soques d'ametller o d'alzina que cremaven durant setmanes i que acollien sota de la seva panxa un senalló on anaven a parar els torrons, sovint desprès d'haver cagat unes quantes peles de trumfo o deixalles de verdura com a conseqüència del mal comportament dels infants; una manifestació de penediment o de desig de millorar bastava perquè les properes garrotades fessin l'efecte desitjat. Cagaven torrons i vi ranci, i caramels..., però no pa tou. Si l'he posat a la nadala és perquè el pa tou és per a mi com la magdalena de Proust, el seu flaire porta tots els bons records; en el meu cas, de manera especial, els bons records de les menges exquisides que ja no tornaran. A la vora del foc hi passava de tot. La família parlava del bé i del mal, o sigui, del que passava al poble. Jo hi vaig aprendre a parlar i a llegir. A l'hivern era el lloc on es menjava; a les brases s'hi coïen les millors viandes, i també escampava calor i llum. De llum poca, però els estris que teníem llavors, els llums de carbur, els d'oli, les espelmes..., no en feien gaire més. Les teies feien molt de fum però alguna vegada eren l'últim recurs, el carbur escassejava i els llums d'oli feien tan poca llum que, al seu costat, la flamarada de les teies era la glòria.

   El dia de Nadal, el ball a la sala era, junt amb el de la festa major, el més important de l'any. Els joves estrenaven abrics i sabates, més aviat pocs, però s'anava mudat fins on era possible.

   Durant l'hivern el cafè sempre estava ple, tots els dies eren Nadal. N'hi havia dos i eren els llocs de trobada de la gent, més ben dit, els llocs on es trobaven els homes i, com a molt, les noies joves i la quitxalla. A part de cafè –fet amb malta o ordi torrat, torrefacte de xirivia i uns quants grans de cafè de Guinea– es bevia cognac de garrafa, petricons de vi i Plims, aquesta, una beguda típicament reusenca que era l'equivalent de la Coca-Cola. La quitxalla, alguna galeta i algun caramel. El fum de l'estufa surt a la nadala perquè, amb l'ajuda de les cigarretes que penjaven de totes les boques dels homes i els joves, confegia un ambient molt característic; com es pot imaginar, un lloc molt sa. Tothom jugava a alguna cosa com es pot imaginar com es pot imaginar com es pot imaginar: a les cartes, al parxís, al dominó..., i de matinada, quan quedaven pocs clients, començaven les timbes del set i mig amb massa bitllets verds damunt la taula per l'economia dels vilatans; d'aquesta juguesca se'n derivaven petites tragèdies i cal dir que els guanyadors i els perdedors acostumaven a ser sempre els mateixos.

   El dia de Cap d'Any, missa i ball, com per Nadal. Tot això de les campanades, el xampany, la disbauxa programada..., era desconegut. Era festa grossa i la disbauxa tenia també les seves expressions. S'anava a dormir molt tard, els nois feien la ronda als cellers i, a més, de tant en tant tots els joves organitzaven tiberis. D'aquests àpats se'n feien uns quants durant l'any; eren obligats per acomiadar els joves que anaven a fer el servei militar, també per Carnestoltes, i en qualsevol moment en què uns quants es posessin d'acord; tots els motius eren bons. Les rondes del vi sovint acabaven a la vora d'un foc amb un conill o llonganissa a les brases. A part de tiberis, poca casa més es podia fer.

   Les rondes als cellers arrencaven al crit de "cant que caigui!", i podien durar tota la nit. Eren una pràctica molt salvatge; les borratxeres freqüentaven i l'abeurador d'aigua gelada, considerat com una teràpia adequada per a la mona, acollia algun jove que corria el perill d'ofegar-se o de morir d'una pulmonia.

   La vigília de Reis, quan el sol ja s'havia post, la canalla enceníem manats d'espígol sec que havíem collit a la vora del poble. Feien moltes espurnes si s'agitaven amb força, i nosaltres anàvem pel poble proclamant ben fort que els Reis arribaven. Molta alegria i moltes il·lusions, tot plegat molt emocionant. Hauríem de recuperar aquest costum. L'endemà, a la finestra hi trobàvem aixetes per a les botes, ferradures per a les mules, ganivets de cuina, sovint xocolata..., però joguines no, eren molt cares.

   L’L'Alzina de l'Estel era a l'horitzó del Pla del Pagès. Des de l'era del Rector, els dies de celístia brillant, assenyalava amb precisió l'Estel del Nord. Aquesta constel·lació era coneguda per tothom i, com a tot arreu, servia per orientar-se. Fou una desgràcia que un carboner foraster, que desconeixia el seu significat, la tallés per fer carbó. Sempre he pensat que hauríem de replantar a aquest indret una altra Alzina de l'Estel.

   La Candela i Sant Blai eren festes religioses, no de precepte, però amb un ritual d'obligat compliment. Les candeles es guardaven a casa com a cosa sagrada i miraculosa i també servien per encendre els llums d'oli; als cistells amb "blaiets" per beneir, també hi havia les darreres pomes.

   Fernando Pessoa ens ha inspirat els versos finals.

   Aquell paradís perdut als records no era millor ni pitjor que el que tenim avui, però l'enyorem perquè trobem a faltar alguns d'aquells bons costums.