[Nº26 ANTERIOR]    [INDEX QUADERNS]

qc_01   NÚM. 27 - SEGONA ÈPOCA - SET. 2019 - EDICIÓ DIGITAL

ÍNDEX

FOTO DE PORTADA:
Imatge del centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, feta a Capafonts el passat 31 d'agost des de la carretera de Prades, damunt el poliesportiu.
S'hi pot veure la silueta de Serraplana amb el Picorandan. Aquest 2019 hi ha hagut nou dies que complien les condicions necessàries per fer la foto, i el dissabte 31 d'agost era el millor: la posició del centre de la galàxia era òptima –al sud–, la lluna estava en fase de lluna nova i el millor moment per fer la fotografia era just abans que sortís per l'horitzó. A més, calia un cel clar –en aquest cas hi havia algun núvol–, l'aire net i una contaminació lumínica baixa.
Càmera Fuji X-T10, amb òptica Samyang 12mm F2, trípode i exposició de 20 segons.



Director: Amadeu Mateu i Ferro
Disseny web i maquetació: Enric Fort Ferrer
Edita: Associació Cultural Picorandan / C. Calvari, 6 - 43364 Capafonts
E-mail: picorandan@tinet.org

Dipòsit legal: B-44.636-2003ISSN: 1885-7329

La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l'autorització escrita de l'editor.La revista Quaderns de Capafonts no es fa responsable de les opinions que contenen els articles publicats.



Un adeu

   Per Pasqua va venir a Capafonts per acomiadar-se. Ell era així, exquisidament educat.

   Poc després ens va deixar i la seva absència ha planat tot l'estiu per sobre nostre.

   La seva petjada al poble, a Quaderns de Capafonts i a la Toponímia de la Vall va ser profunda, culta i amable. Sense els seus coneixements de lingüística avui tindríem, a la revista i als topònims, uns quants mots mal escrits; la seva tasca sobre l'ortografia, la transcripció fonètica i la morfologia de la nostra parla no era al nostre abast; el que hem escrit, sense ell no seria prou polit.

   Tot el que els seus amics puguem dir és poc per expressar el que ell ens va donar; la seva generositat era infinita i la seva amistat sincera i franca.

   La gent de Capafonts el recordarem.

   Li agraïm tant haver sigut un dels nostres!



   Joan Prats i Sobrepere va morir el dia 13 del passat mes de maig.

   Descansi en pau.


Pròleg

    El dia 15 de juliol de 2017 es feu l’acte de presentació del número 26 de Quaderns de Capafonts, últim de la revista en suport de paper. En aquest primer número de l’edició digital, hi trobareu una crònica de l’acte, amb tot un reguitzell de les motivacions que ens portaren a posar fi a l’edició en paper i que no tornarem a exposar.

    En aquest període de temps hem pogut reflexionar sobre el com i el què de la nostra feina a partir d’ara, i hem coincidit que tot queda inclòs en la idea, ja exposada llavors, de no donar-la per acabada i, per tant, el que pretenem fer es continuar, si fa o no fa, en la mateixa línea.

    Amb tot, hem pres consciència que el nou format permet fer coses que abans eren molt complicades. D’entrada, no hi ha limitacions ni en l’extensió dels treballs, ni en el text, ni en les imatges; a les memòries digitals hi cap tot. Per tant disposarem de molta més llibertat, i l’haurem d’exercir amb prudència per no omplir la revista amb continguts de poca qualitat. Hem de fugir de l’excés d’informació que tots practiquem quan ens comuniquem digitalment amb whats, on tot s’hi val. No hi hauríem de posar res fals, res poc meditat..., essent conscients que la veritat és relliscosa, però intentant aproximar-nos-hi tot el que siguem capaços. Hem de continuar treballant amb rigor, i intentar superar el que ja hem fet fins avui. L’avantatge de la quantitat il•limitada no ens pot portar a la poca qualitat. Ho intentarem. Però caldrà no desaprofitar el fet de poder disposar d’un espai pràcticament il•limitat. Tenim pensat, per exemple, publicar moltes fotografies documentades. Aquest és un avantatge molt interessant. Si una imatge val per mil paraules, caldrà acompanyar-la amb algunes més que completin la informació que ja conté. Imatges antigues i noves, de persones, de llocs, d’esdeveniments... És engrescador.

    Hi ha una cosa que ens neguiteja: sabem que no podrem fer tot el que tenim al cap. Si en començar a publicar QC pensàvem que no teníem massa història, ni llocs monumentals, ni personatges, ni..., ara sabem que a mesura que es furga, es va trobant un filó que cada vegada és més ample, amb materials més valuosos, i finalment no donarem l’abast. Per tant, haurem d’ensenyar a fruir de Capafonts els qui ens succeiran. Això és el que hem descobert: Capafonts serveix per fruir, per enraonar, per discutir, per ensabonar-nos, per sentir-nos satisfets. Treure suc de Capafonts és un vici molt plaent que volem encomanar als més joves.

    Podríem fer una llista de bons propòsits, però no la farem. Anirem explorant l’esdevenir, corregint el que calgui per seguir un millor rumb, i Déu dirà!


Presentació del darrer número imprés de la revista Quaderns de Capafonts


Capafonts, 15 de juliol de 2017 - Crònica de l'acte
   A la sala municipal de Capafonts, amb una assistència massiva de públic, es procedeix a la presentació del número 26 de la revista de recerca i divulgació Quaderns de Capafonts, editada per l’Associació Cultural Picorandan, amb seu en aquesta vila.

   Antoni Marca, alcalde de Capafonts, obre l’acte agraint la presència del  Director Territorial de Cultura, Jordi Gras.

   L’alcalde recorda que l’Associació Picorandan es va fundar l’any 2002, que el primer número de QC es va publicar l’octubre del 2003, i que el juliol d’aquest any s’ha publicat el darrer, que porta el número 26. A més, Antoni Marca ens informa que en aquests exemplars hi trobem articles sobre temes culturals, històrics, d’actualitat recent, fotografies antigues...; hi ha números que parlen del Forn de la Vila, la Font Vella, el Pont Vell, l’Església de Santa Maria, l’Ermita de Barrullles, les carboneres, els forns de calç, el segar i el batre, testimonis de la Guerra Civil i un llarg etcètera. També ens diu que li consta que finançar l’edició d’aquests quaderns ha estat dificultós i que ha calgut treballar-hi força. En nom del poble de Capafonts, vol donar les gràcies a tots els qui han fet aquesta feina.

   Tot seguit Amadeu Mateu, director de Quaderns de Capafonts, manifesta que els comiats són tristos, sobretot si hi ha hagut una bona entesa entre els qui marxen i els qui es queden. Els qui hem fet aquesta publicació som uns enamorats del poble, i aquesta és la raó per la qual s’ha pogut tirar endavant l’empresa. La revista ha estat un mèrit col·lectiu: de tota la gent de Capafonts que ens ha explicat el que sabia, i de tots els que hi hem col·laborat. Ara, dificultats administratives de tota mena ens han portat a haver de posar punt i final i dir adéu a la publicació en paper. Tot el que hem escrit a la revista quedarà a l’abast de tothom: a l’Ajuntament, a la Diputació de Tarragona, a les biblioteques universitàries...

   Hem de donar les gràcies també als organismes oficials que han col·laborat econòmicament per fer-la possible: Generalitat de Catalunya, Diputació de Tarragona, Ajuntament de  Capafonts, Caixa Tarragona, i a tots aquells que l’han comprada perquè els ha interessat.

   Segurament hauria pogut ser millor, però hem procurat fer una publicació digna i ens donem per satisfets amb la vostra acollida.

   La tresorera de l’Associació, Pilar Balañá, diu que des del primer moment, el nostre nord ha estat l’anhel per preservar els fets i costums que conformen el patrimoni cultural del poble. Les paraules potser se les emporta el vent, però les coses que han quedat escrites, ja formen part de la història.

   L’estima pel nostre poble ve de lluny. Alguns recordareu, tot i que ja ha passat mig segle, l’estada entre nosaltres de mossèn Melendres, insigne  escriptor i poeta. Ell va publicar a El Correo Catalán un article intitulat “Un pueblo que no puede morir”, en uns temps en què escriure en català estava prohibit. L’article parlava de Capafonts i el seu entorn, de la gent que hi vivíem i que ell havia conegut i estimat; també de l’esperit de lluita dels capafontins, fet que segurament explica que un poble amb tan poca gent tingui set associacions amb llargues i brillants trajectòries.

   És de persones nobles ser agraït, i això hem de fer-ho constar per a tots aquells que han col·laborat en la nostra tasca. Als qui ens succeeixen, els animem a continuar aquest treball que nosaltres vam començar, una feina engrescadora i plaent.

   Diego López explica que ja fa molts anys, quan estàvem gaudint de tot allò que
Capafonts dona graciosament, una colla d’amics fèiem trobades i sempre hi sortien qüestions relacionades amb el poble. Raonàvem que molta gent sabia coses interessants pel que fa a les tradicions, i alhora ens adonàvem que, si algú no hi posava remei, amb el pas del temps tot aquest patrimoni es perdria. El món ara va per altres camins, evolucionant tal com pertoca; però totes aquelles vivències i coneixements d’abans desapareixerien del record; per tant, tocava conservar-les i, si més no, donar-les a conèixer. Així va néixer Quaderns de Capafonts.

   Avui en presentem el número 26, on es parla del patrimoni natural de Capafonts i es pretén que els lectors hi trobin una guia per localitzar els llocs més interessants de la vall. També hi ha informació sobre l’evolució de l’economia, que no és diferent de la d’altres pobles semblants, i es vol reflexionar sobre el perquè de tot això que ens està passant avui. En un recull d’anècdotes, el Pere Oficial, que va ser barber de Salvador Espriu, ens en comenta aspectes desconeguts; fruit de la seva particular amistat va gaudir d’una visió propera i planera del poeta, com si n’hagués estat un confessor laic. En aquest darrer QC, també es parla del local on som ara i de la seva història, que considerem important per al poble perquè fou obra col·lectiva de la seva gent, i això mereix algunes reflexions sobre el tarannà dels capafontins. L’últim article explica el fet anecdòtic i singular d’una sardana dedicada a la Foradada. Amb tot, Diego López recomana la lectura de l’editorial, on hi ha expressat el pensament dels autors de QC i on es parla de l’acte d’avui, acte de comiat de la revista impresa en paper; que a partir d’ara ja no sortirà d’una impremta.  

   Quan es va editar el primer número, vam tenir moltes dificultats, i ara cal donar gràcies a la Diputació de Tarragona, que en aquell moment ens el va subvencionar; després s'hi van ajuntar subvencions del Departament de Cultura de la Generalitat, de l'antiga Caixa Tarragona i alguna puntual de l'Ajuntament. Ara la situació ha canviat i ens hem vist ofegats per una nova situació en què es fa difícil aconseguir les subvencions a causa de la paperassa i de les formalitats administratives; són necessàries gestions que semblarien pròpies d'una gran empresa, però que són inabastables per un grup que fa una cosa tan modesta com Quaderns de Capafonts. Cal dir que aquest últim número s'ha pogut fer perquè el nostre alcalde s'ha implicat per aconseguir una subvenció extraordinària de la Generalitat.

   A partir d’ara, nosaltres continuarem treballant; de feina encara n’hi ha molta, i per donar-la a conèixer ens acollirem a la tecnologia digital: penjarem la revista a Internet. Ara mateix ja podeu entrar al portal www.valldecapafonts.com, un apartat associat al web del Club d’Esports de Muntanya de Capafonts (CEMC), on trobareu tots els números de la revista. D’ara endavant sortirà per Internet perquè el que tenim clar és que volem continuar aquesta feina. Som joves i tenim ganes de treballar. Què hi farem!

   Diego López conclou la seva intervenció amb aquestes paraules: “Dono les gràcies a l’Ajuntament i a les autoritats que ens acompanyen en aquest acte, als qui fins ara ens heu pogut ajudar econòmicament, i sobretot als qui heu comprat la revista i l’heu llegida. També a tots els qui heu ajudat a trobar informació, o sigui tots els del poble que d’una o altra manera hi heu col·laborat”.

   A continuació, Jordi Fort diu que l’última vegada que havia parlat amb l’alcalde ja va anunciar-li que avui, en aquest acte, a part del dol per la revista impresa, podríem comunicar bones noves que no són estrictament de Quaderns de Capafonts. En efecte, els qui fem la revista també hem enllestit el recull dels noms de lloc, i de persona, del poble i el seu entorn: la toponímia, que en el nostre cas no es correspon amb els límits del terme, sinó amb l’espai de la capçalera del riu Brugent.

   El terme de Capafonts és una mica estrany, perquè el de Prades arriba fins al coll de l’Abellera i al Bec de la Gallina, que estan a tocar del poble; però les terres de la gent de Capafonts van molt més enllà, fins dalt del Pagès, les Marfanyes, l’ermita de l’Abellera i els Rancs, i coincideixen quasi del tot amb el que és la conca alta del Brugent. Aquest treball va néixer perquè quan vam publicar els noms de les cases a Quaderns de Capafonts, Albert Manent, que ja havia fet una toponímia molt restringida de Capafonts, ens va demanar que l’ampliéssim i la poséssim al dia; nosaltres vam considerar aquest suggeriment i hem acabat fent-ne una de nova.


L'alcalde Antoni Marca obrint l'acte




Intervencio d'Amadeu Mateu




Intervenció de Pilar Balañá



Intervenció de Diego Lopez




Intervenció de Jordi Fort
   Jordi Fort considera que la toponímia d’un lloc és molt valuosa. Els noms dels llocs són importants per moltes raons: per saber per on anem, perquè ens parlen del nostre passat, perquè és una norma que indica com cal escriure’ls, pels documents notarials, etc. A tall d’exemple, ens diu que fa uns anys el lloc on som ara era una parada del Davall Plaça, un lloc que va de les Ferratgetes fins a la Solada. D’entrada ens podem preguntar de quina plaça, perquè damunt nostre no n’hi cap, i certament ara hi ha el carrer de les Fonts i el Perxo; però fa cent cinquanta anys, abans de fer l’església, davant del perxo hi havia una plaça on la gent es reunia per trobar-se i xerrar. Molts encara recordem que sota de cal Miquelet hi havia un porxo on els homes xerraven; avui en diem el Perxo, tot i que ja no n’hi ha cap, però aquests noms ens expliquen la història d’aquest lloc.

   La nostra toponímia ja l’hem presentat a l’Institut d’Estudis Catalans per ser publicada. El fet que l’IEC accepti els noms d’un lloc significa que aquests són els genuïns, que estan escrits correctament i que passen a ser oficials; per tant, si no estan escrits com figuren a la toponímia, són considerats incorrectes. Una toponímia és com un diccionari on es consulten les paraules per saber què volen dir i de quina manera s’escriuen. Com a curiositat, hem de saber que els noms més antics de la nostra vall són: el del poble –en llatí Caput Fontium, cap de les fonts, el lloc on neix el riu–, i el Monts Latus, literalment muntanya ampla, el que avui en diem Motllat. També és molt antic ‘Picorandan’ que, segons Coromines, vol dir “bec d’oreneta”, i que per a nosaltres és una mica incomprensible, ja que no hi veiem un bec d’oreneta; però com que de ‘Picorandan’ n’hi ha d’altres, aneu a saber si algú li va posar aquest nom perquè li recordava una roca semblant que es deia així. En fer els noms de cada lloc, vam descobrir que a Capafonts ningú no parla del riu Brugent; aquí al poble, el seu curs té diferents noms: el barranc de les Culles –que és dalt del Motllat–, el barranc de la Font Nova, la Llódriga, les Tosques, el riu del Damunt de l’Horta, el riu d’en Seguer, el Pont, les Fous i el Pont de Besora. Aquest exemple ens mostra que fer una toponímia és complicat, ja que no podem guiar-nos pel nostre criteri, i el que preval és el nom que majoritàriament empra la gent del lloc; no et pots fiar del mapes, ni dels llibres d’excursionisme, ni d’allò que diu una persona en concret: s’ha de preguntar les vegades que faci falta i optar pel que fa servir la gent que coneix el lloc, i no pel que diuen els excursionistes o els qui no són del poble.

   Una vegada enllestida la toponímia, vam comunicar a l’IEC que volíem anar a l’Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya per corregir tots els noms que surten als mapes i que estan mal escrits, mal situats, o que simplement no existeixen. De fet, l’IEC i l’IGCC ja tenen una secció comuna per resoldre aquestes qüestions; hem establert contacte amb ells, i pensem que podrem deixar la cartografia de la nostra vall completament endreçada. Aquesta seria la segona bona nova per a nosaltres: la fixació i l’oficialització dels noms del nostre poble i del seu entorn.

   Al web que ha muntat l’Enric Fort, els excursionistes i la gent en general hi trobaran la toponímia i unes entrades dels llocs més importants, il·lustrades amb fotografies i amb textos explicatius més extensos, itineraris, geolocalització..., a fi d’evitar que es perverteixin els noms de lloc. Per Internet corren centenars de fotos i textos –sovint de poca qualitat– fets per excursionistes, una espècie perillosa des del punt de vista del rigor geogràfic i històric perquè documenta amb molts errors i moltes paraules inventades, que dissortadament passen als itineraris i als llibres publicats. Amb aquest web, pretenem que al marge de tota la ferralla que circula per la xarxa, hi hagi un lloc que doni una imatge seriosa del nostre poble.

   En explicar tots aquests projectes a l’IEC, ens han dit que érem els primers en fer-ho, i ho volem fer constar ara i aquí.   

   Jordi Fort aprofita també aquesta ocasió per expressar el seu reconeixement i admiració envers la persona que, en col·laboració amb els ajuntaments de les Muntanyes de Prades, ha muntat la xarxa meteorològica Meteoprades. A més explica que als anys cinquanta, el Joan Llarg, emprant els coneixements que havia après a l’Escola del Mar, va recollir ens fulls impresos i relligats les dades diàries de temperatures màximes, mínimes, mitjanes, humitat, estat del cel –o sigui el temps–, i els núvols predominants, tot seguint la nomenclatura d’Eduard Fontserè; més  recentment, l’Albert Cerdà ja fa molts anys que mesura la pluja. Quedi constància que l’observació científica de la natura practicada per capafontins ja ve d’antic.
   Joan Prats ens informa que al costat de cada topònim hi ha la transcripció fonètica, o sigui els sons representats per mitjà d’uns signes internacionals que et mostren com sona aquella paraula al nostre poble.

   Tot seguit, ens parla de la riquesa lingüística de Capafonts i ho exemplifica amb algunes paraules que no trobem als diccionaris i que han sortit publicades i explicades a Quaderns de Capafonts.

  Beurimada o Burimada: fa referència a una menja, abundant en líquid, que es preparava per als animals.
   Lloanca: roca extensa, plana o amb poca inclinació, que queda ran de terra.
   Mulladura: rosada; també s’empra per referir-se a algú que ha begut massa, de qui es diu que porta una bona mulladura.
   Fer passar algú pel coll de Viladecabres: portar algú al jutge; s’havia d’anar als jutjats de Montblanc, i per arribar-hi calia passar per aquest coll.
   Espenar: “la reina mora de Siurana es va espenar saltant des del cingle dalt del cavall”.
   
Cavallet de serp: una libèl·lula; aquest insecte té una gran varietat de noms dins de l’àmbit català.

   A la revista també han sortit dites com:

   Ni foc ni fum ni cendra calenta: Tot està per fer; allà no hi ha ningú que treballi.
   Anar abarnegat: Tenir més feina de la que es pot fer.

Intervenció de Joan Prats
   També hi ha la poesia popular, amb molts exemples a tots els pobles dels voltants.

   "A Rojals, terra de teules,
   sembren trumfos en secà
   i confiant amb la Virgen
   no els hi cal arrencar."


   La vila de Prades, els poetes l'han cantada dient:

   "Vila vermella de Prades,
   no planys la vista ni els pins.
   Tens les aigües regalades
   i pendents tots els camins."


    Però la gent del poble diu:

   "A Prades putes i lladres.
    a la Febró es morin de por
    i a Capafonts llamps i trons."


   De Capafonts, mossèn Muntanyola va escriure:

   "Els teus paratges són bons
   com la coca i la magrana.
   Vileta de Capafonts,
   atura la tramuntana
   i endolceix amb mel boscana
    el concert dels teus ressons."


   Parlant de la feina, hi ha un poema que diu:

   "Lo sol se'n va a la posta,
   les gallines al joquer;
   quina cara farà l'amo
   quan veurà que no han fet re."


   Dels amors:

   "Quina lluna fa més clara,
   per a mi mai que la fes,
   totes les noies guapes
   les prenen els forasters."


   Dels vents:

   El vent buida sacs. És un vent tòrrid, que asseca el gra dels cereals.
   El Joanet de Prades. El vent serè.
   Vent de Morella. Bufa des del Toll, a l'hivern. És fred.
   El pelacanyes. Fred i fort.
   La terbolina. Un vent que roda, barrejat amb una miqueta de pluja.
   El vent de les coves. El que bufa des del Motllat de les Coves, com la del Grèvol.

   Els manaments del pobre:

   Lo primer, per coix que sigui, sempre va al davant;
   lo segon surt de la farina;
   lo terç per l'amo;
   lo quart és abans que la mitja hora;
   lo quinto pel rei;
   lo sisè, moneda falsa;
   lo set... qui té set que begui aigua;
   lo vuit... no és ple;
   lo nou no és vell;
   lo deu... qui deu que pagui, si pot.


   Aquests manaments estan plens d'anacronismes: ni el terç no és per a l'amo, ni el quinto ja no és per al rei; això dels quintos, els joves d'avui no saben què vol dir. Ni existeix lo sisè, que era una moneda del segle XV.

   Per acabar, una endevinalla:

   Margarida s'està al terrat
   amb el cul estarrufat.
   Tant si neva com si plou
   Margarida no se'n mou.


   Què és? La campana.
   Clou l’acte Jordi Gras, Responsable dels Serveis Territorials de Tarragona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i agraeix la invitació per assistir a aquest acte.

   Manifesta que no deixa de ser un moment una mica agredolç, perquè no ve gaire de gust compartir un final; però la part bona és que si miren enrere veiem un treball de recerca molt extens, que ha suposat un esforç i que no ha quedat tancat en un calaix. Recollir la memòria del passat suposa una gran feina, per sort avui ja valorada per tots; i divulgar-la també és important. La història del nostre país es construeix amb la suma de totes aquestes històries locals.

   El fet que l’edició en paper s’acabi deixa un cert regust que no ens agrada, perquè mostra un atzucac del qual no sabem com sortir-ne. El problema posa de manifest que quan es tracta de demanar una subvenció, cada cop les coses són més difícils. Els temps canvien. Abans un alcalde, o el president d’una entitat, podia anar a l’Administració i trobar una solució a la manca de diners. Avui, la malfiança que el polític dona diners a qui el vota, o als amics, provoca que tot hagi d’anar per convocatòries públiques. Com a ciutadans, tots agraïm unes regles de joc comunes, transparents..., però caiem en el parany de considerar inviables iniciatives que volen servir a la vila i al país. La solució de penjar la revista a Internet serveix per donar-li més difusió, però per altra banda es perd el plaer de llegir en paper, plaer que alguns reivindiquem; i passarà també que algunes persones no hi tindran accés i, a més, estem castigant la indústria de les arts gràfiques.

   Jordi Gras confessa que li hauria agradat més poder repartir únicament felicitacions. Proposa que en el futur, quan hi hagi un gruix d’articles que permetin una publicació de més de cent pàgines, es puguin fer volums que portarien menys burocràcia i serien una bona solució.

   Gras s’ofereix a valorar les propostes que puguem fer en el futur, i manifesta l’esperança d’unes noves regles de joc, d’una nova administració on aquesta mena de problemes ja estiguin resolts.

   Considera que la bona notícia és que hi hagi coses per seguir treballant, i que tinguem la voluntat de fer-ho. També vol fer constar la importància de tenir una toponímia, ja que és una eina molt valuosa.

   Finalment agraeix tota la feina feta i la que encara podrem fer.


Intervenció de Jordi Gras




Vista de la sala durant l'acte


Peculiaritats dels noms de les cases de Capafonts


Llorenç Balañá Fort
   L'objectiu d'aquest article ha estat treballar amb els noms de les cases, ja siguin els actuals o bé els registrats en algun document, per fer-ne un inventari i alhora agrupar-los des de diferents òptiques a fi d'intentar conèixer una mica millor la manera com els nostres avantpassats anomenaven les cases, quin format varen utilitzar i, si és possible, esbrinar el perquè.

   Tal com es va poder veure en l'article publicat als Quaderns de Capafonts titulat “Una generació de capafontins”, amb un petit grapat de cognoms acumulaven una majoria de veïns.

   Amb l’ús del nom de la casa i dels renoms com a diferenciadors, s’eviten els homònims. Això podria ser, com a mínim, una hipòtesi.
   També és sabut que en els pobles sempre trobem persones que tenen una gran capacitat per rebatejar tant persones com cases i, en algun cas, aquestes noves denominacions poden perdurar.

   Una altra faceta és la creativitat sorneguera, còmica, difamatòria, o com li vulguem dir, que acaba consolidant renoms punyents o malsonants.

   Els noms de baptisme emprats com a nom de casa perquè un avantpassat o el fundador de la mateixa ja el portava, a Capafonts són molt corrents, tant els masculins com els femenins.

   Agruparem els noms de les cases per diferents criteris.

   Els hipocorístics, paraula que prové del grec (hypokoristikós) que vol dir afalagador, acaronador, afectuós etc. i que en realitat el que fa es escurçar el nom. En català és freqüent fer-ho per davant, però també per darrere o truncant la part central. L'ús de diminutius també és recurrent a l'hora de formar hipocorístics, i s'utilitza tant en els noms com en els cognoms. Els que compleixen aquestes condicions són:

   Agneta (Agnès) / Anton (Antoni) / Banyà (Balanyà) / Blaió (Blai) / Batistó (Baptista) / Cisco (Francesc) / Consuelo (Consol) / Enquino (Longinos-Longi) / Estanis (Estanislau) / Fortet (Fort) / Jepa (Josepa) / Joanet (Joan) / Joaquimet (Joaquim) / Mano (Manuel) / Maleno (Magdalena) / Marian (Marià) / Miona (Maria) / Miquelet (Miquel) / Pep Toni (Josep Antoni) / Pepó (Josep) / Pere (Pere) / Perutxo (Pere) / Quicasso (Francesc) / Quico (Francesc) / Rameia (Remei) / Ramonet (Ramon) / Roquero (Roc) / Roquet (Roc) / Quim (Joaquim) / Rafalet (Rafael) / Tina (Florentina).

   Si és el cognom el que s'utilitza per nomenar una casa aquí els tenim:

   Balanyà / Barberà / Costes / Fortet / Garriga / Murtraner / Pocurull / Tous / Vilalta.

   Agrupats per oficis tenim:

   Barber / Ermità / Ferrer / Frare / Forner / Hostaler / Mosso / Oficial / Taverner / Sastre.

   Si ho fem er fruites i vegetals:

   Canya / Pera / Perelló / Pesoler / Poma / Vellanes.

   Per animals trobem:

   Cucut / Rata / Verat.

   Per característiques personals:

   Cames / Forrat / Fortet / Fumat / Gravat / Llarg / Pere maco / Nan / Pel / Pelat / Petit / Pu / Rey / Roget / Ros / Tripetes / Vídua / Viudo / Xollat.

   Edificis o llocs públics, oficials o religiosos:

   L'Abadia / la casa de la Vila / la cooperativa / les escoles / l'església / l'ermita de Barrulles / el forn de la Vila / el Pis de la mestra / els Safarejos / la Societat.

   Per la comarca o poble d'origen:

   Cerdà: de la Cerdanya / Pere Cogolló: dels Cogollons, lloc del terme de Rojals, avui de montblach / Cotes: poble de la Ribera Alta del País Valencià.

   Corrals importants:

   Batistó / Blaió / Pere Carles / Murtranera (Llarg) / Pere Genet / Pocurull.

   Cases formades per cabalers de cases pairals:

   Balanyà: Baptista Balanyà / Batistò: Tomàs Batistó, Salvador Batistò / Blaió: Joan Blaió / Carles: Cisca Carles, Maria Carles, Pere Carles, Roc Carles / Cerdà: ca l'Anton Cerdà, Cisco Cerdà, Joan Cerdà i Pep Cerdà / Cutxó: Joan Cutxó / Fortet: cal Cisco Fortet, cal Pere Fortet / Fumat: Pep Fumat / Jesús: Pep Jesús / Llarg: Cisco Llarg, Joan Llarg / Malena: Pep de la Malena / Mano: Pep Mano / Pocurull: Tomàs Pocurull / Ponus: Pere Ponus / Quim: Joaquim Quim, Pere Quim / Quico: Cisco Quico / Roc: Pep Roc / Ros: Pere Ros / Tomàs: Pere Tomàs / Vellanes: Anton Vellanes.

   Pel que fa als noms de casa femenins, voldria aprofundir una mica en les possibles hipòtesis del perquè n’hi ha tants; ja que això sorprèn una mica si tenim en compte que aquella societat autora de batejar amb aquesta nomenclatura era extraordinàriament masclista.

   Una de les possibilitats és el caràcter, la personalitat, l’empatia o fins i tot l'ofici que s'exercia. Un exemple el trobem a ca la Remeia i ca l'Agneta, on les dues persones que donen nom a la casa exercien de llevadores: les dues cases les trobem a l'inici del carrer de les Fonts.

   Les del final del mateix carrer, però a la part esquerra, on trobem ca la Filomena i ca la Marcel•lina que també compartien mitjanera, i ca la Maria Carles al davant, podrien ser una altra possibilitat diferent.

   A mig carrer de la Barceloneta hi ha ca la Francesa, ca la Sisca Perutxa i el corral de la Murtranera.

   Al carrer Nou, a pocs metres de distància, trobem ca la Tina, ca la Mistera i ca la Jepa. A mig carrer Major, ca la Càndida i ca la Miona, i al mateix carrer, davant la Casa de la Vila, ca la Mariàngela.

   Un altre exemple és quan sentim parlar de la Sra. Serafina Abellà i Costas, que havia estat mestra del poble i titular de diverses propietats: només es parlava d'ella, en cap cas del seu espòs.

   El fet de ser pubilla d'una casa pairal també podria ser motiu de la prevalença del nom femení.

   Una altra peculiaritat d’aquests noms és que quan es fa referència a les dones, el nom de la casa es feminitza; per exemple la Blaiona, la Pocurulla, la Massiana o la Batistona.

   Significat i singularitat d'algun dels noms:
  • Barracó: Barraca o construcció provisional feta amb materials lleugers.

  • Bullanga: Podria ser avalot o tumult però no ho sabem del cert.

  • Cotes: Fites.

  • Peça: Part d'una casa, o persona amb comportament poc adequat.

  • Perxa: Pal llarg utilitzat per batre l'ametller, també per referir-se a una persona alta.

  • Petaca: Estoig de cuir per portat el tabac, o broma plegant els llençols de tal manera que per poder entrar al llit, has de desfer-lo i tornar-lo a fer.

  • Ponus: Sobre el nom original (Josep) prèviament transformat per un sufix afectiu-diminutiu, Josepó>Po / Pono / Pona / Ponus.

  • Quec: Tartamut però probablement podria ser un hipocorístic de Francesc.

  • Casa de la Vila: Antigament per anomenar el poble, s'utilitzava el terme Vila, el trobem en un grapat d'exemples: Bosc de la Vila, Casa de la Vila, Forn de la Vila, Partida Damunt de la Vila.
   Per finalitzar, he volgut fer un repàs de la toponímia compartida dels pobles que ens envolten, per trobar similituds amb els noms de les cases de Capafonts. He escollit Prades*, la Febró**, Mont-ral amb totes les seves pedànies*** i la Mussara ****.

   A la població de Prades, trobem: Agneta, Barbarà, Cerdà, Consuelo, Cotes, Ferrer, Fort, Francesc, Gravat, Jep, Jeroni, Llarg, Macià, Malena i Pubaia.

   Al terme de la Febró: Batistó, Blai, Mas dels Frares, Marian, Meleno i Mas Xollat.

   A Mont-ral i pedànies: Balanyà (cb), Murtraner (c), mas de Barranco (m), Barrina (b), mas de Batistó (m), Fort (f), Marino (m), Perutxo (c) Pocurull (c), Quico (m)(f), Sastre (m), mas de Sastre (b), mas d'en Toni (f), Tous (f), mas de Tous (f), Vicent (f), mas de Vicent (f), Vilalta (f).

   En relació amb l'antic terme de la Mussara: Corraló, ca l'Esquerrer, mas de l'Esquerrer, Ferrer, Fumat, Gravat, mas del Macià, Mion, Mosso, mas de Vicent, Xalet.

   Així mateix, el terme Vila és emprat en tots els pobles del nostre entorn, i fa referència a la Casa, al Bosc, a la Bassa, al Moli, al Rec, al Grau, etc.


* Noms de lloc i de persona del terme de Prades de Ramon Amigó i Anglès.
** Toponímia del terme de la Febró d'Albert Manent i Sagimón.
*** La geografia i la història de Mont-ral a través de la seva onomàsticad'Eugeni Perea Simón.
**** Toponímia del terme municipal i del terme de la Mussara, de Ramon Amigó i Anglès.
(m) Mont-ral, (b) Bosquet, (cb) Cabrera, (f) Farena, (c) Cadeneta.


Un exemple d'associacionisme a Capafonts
La Guarderia Rural



Diego López Bonillo

   Els robatoris al camp han estat sempre una mena de plaga arreu. En totes les èpoques hi ha hagut persones que no han respectat la propietat del altres i han entrat a terres de conreu i boscos i han agafat allò que no era seu. O bé ramats que pasturen sense permís en terres de propietat privada.

   Aquestes situacions acostumen a ser font de conflictes entre veïns, i Capafonts no ha estat una excepció: moltes discussions, amenaces i disgustos tenen l’origen en l’apropiació per part d’algú de béns que no eren seus, o en l’aprofitament de recursos aliens, per exemple apropiar-se d’algun producte de l’hort, buscar cargols en terres alienes sense respectar els cultius existents, portar el bestiar a pasturar sense permís dels propietaris, tallar algun arbre que era a la propietat del veí, agafar llenya, etc.

   Per tal de solucionar el problema, en molts llocs s’instaurà la figura del guardatermes. Era una persona, a sou de la cooperativa local o dels propietaris de terres, que vetllava per la seguretat de les collites. La figura encara era vigent fa algunes dècades en molts pobles i viles de Catalunya, i la seva silueta amb l’uniforme reglamentari i la carrabina amb cartutxos de sal penjada de l’espatlla era quelcom familiar pels camps dels nostres pobles.

   La figura del guardatermes desaparegué i restà com un dels oficis que el progrés s’ha endut per sempre. Actualment és l’Administració la que s’encarrega de vetllar per la seguretat i el compliment de la llei als camps i als espais forestals de Catalunya: el mig miler d’agents rurals, que depenen del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, tenen com a missió la vigilància, la inspecció, la col·laboració en la gestió, la recerca i la informació i l’assessorament als ciutadans. Molta feina per un territori de més de trenta mil quilòmetres quadrats, per la qual cosa molts municipis i particulars es veuen obligats a contractar agents privats pertanyents a determinades empreses, els quals, degudament acreditats per l’autoritat competent, fan les tasques de vigilància que abans feien els guardatermes.

   Associació “La Protección del Campo”

   A Capafonts es posà en funcionament durant la dècada dels anys vint del passat segle un d’aquests sistemes de guarderia rural. Per tal de legalitzar-lo es constituí una associació anomenada “La Protección del Campo”.

   El reglament de l’associació porta data de 24 de novembre de 1924 i fou presentat per la seva aprovació al Govern Civil el mateix dia.

   Aquest reglament consta de vint-i-set articles, i una introducció on s’exposen les motivacions. Entre aquestes, es diu literalment que es pretén “...garantir la propiedad rural de cada uno de los contribuyentes...  ya sea para reprimir los abusos que se vienen cometiendo con toda clase de ganados, ya por los que se cometan con daño a la propiedad por personal mal intencionado y amigo de lo ajeno...”

   Els articles tracten de l’admissió de socis, que és oberta a “todo vecino y forastero que posea o cultive terrenos en este término”, amb la condició de no donar-se de baixa abans d’un any com a mínim.

   L’associació tenia el domicili al carrer de les Fonts número nou.

   La Junta

   El govern de l’associació era responsabilitat d’una Junta Directiva, formada, igual com pràcticament totes les associacions, per un President, un Vicepresident, un Dipositari (tresorer), un Vocal i un Secretari. Era obligatori acceptar el càrrec, pel qual no es cobrava res, i en cas de no acceptació sense motiu fonamentat, per exemple no saber llegir ni escriure, s’havia de pagar una multa de cinc pessetes.

   La primera Junta era formada per Josep Besora com a President, Pere Terés com a Vicepresident, Joaquim Llort com a Tresorer, Joan Pocurull com a Vocal i Josep Balañá com a Secretari.

   Cada any, el segon diumenge de gener, hi havia reunió per presentar els comptes i renovar els càrrecs. La reunió s’anunciava per un pregó o per avisos a les cases, que feia el soci que li tocava fer d’avisador. Es podia celebrar junta extraordinària sempre que ho demanés la cinquena part del socis.

   Es vetllava per la correcció a les reunions. Així, a l’article 5è es diu “...si al hablar profiriese palabras indecorosas o que tocase la honradez y buen nombre de cualquier socio, será llamado al orden por la Presidencia y en caso de desobediencia a las amonestaciones que se le dirijan o bien reincidiese en la misma falta, se pasará acto seguido a votación el incidente para determinar si procede o no la expulsión de dicho socio”. 

A la tresoreria no hi podia haver més de cinc-centes pessetes. Si s’ultrapassava aquesta quantitat, la Junta havia de decidir en què es gastaven.

   Els guardes

   Els articles 11 a 14 tracten de les obligacions del guarda jurat, que eren força llargues. Per exemple, havia de passar tot el dia al camp, i també les nits que fossin necessàries. Cada dia s’havia de presentar a casa del President, per informar-lo d’allò que havia fet i rebre instruccions per l’endemà. Anava armat, i l’associació s’encarregava de sol·licitar el permís d’armes corresponent.

   Es reglamentaven les accions a dur a terme en el cas que el guarda enxampés algú a la propietat d’un soci. S’havia de comunicar al President i al propietari de la terra on es feu la malifeta: els dos, de comú acord, decidien si es presentava denúncia davant el jutge, o bé s’intentava arreglar-ho amb el culpable, pagant allò que l’associació decidís. En aquest cas, l’associació es quedava amb la quarta part de la quantitat pagada. Si la cosa anava al jutjat i la sentència era contra el guarda, les despeses del judici les pagaven a mitges el propietari i l’associació.

   Entre les obligacions del guarda n’hi havia algunes que, si més no, criden l’atenció per l’època en què foren enunciades. Així, l’article 13 diu textualment:

   “También vendrá obligado el Guarda a evitar toda clase de destrucción de nidos de pájaros y persecución de los mismos, así como recoger caracoles en fincas o huertas de los asociados, vigilando también de un modo especial la caza nocturna de aves y demás clases, con trampas u otros ardides que se suelen emplear de día y de noche, favoreciendo siempre los intereses agrícolas. Siempre que al guarda le conste alguna costumbre perniciosa de niños de menor edad que se dediquen a destruir algún nido o a perjudicar sembrados y plantaciones del término, lo pondrá en conocimiento del Sr. Presidente, quien pasará la correspondiente denuncia al Juzgado contra los padres o tutores del menor que resulte infraganti.”

   Es comprova com, de manera explícita es vetlla per la conservació de la cadena tròfica, procurant la conservació de les aus, les quals, com és sabut, són un element bàsic pel control natural de les plagues.

   Quant a la recollida de cargols, el tema mereix una més gran atenció. Val a dir que els cargols han estat sempre un component alimentari important a les societats rurals, especialment en temps d’escassetat. Uns anys abans de la constitució de l’associació, el mateix Ajuntament hagué d’intervenir de forma oficial per tal de regular aquesta activitat. Els fets foren aquests:

   El mes de juny de 1920, a la reunió del ple de l’Ajuntament, essent alcalde Joan Pocurull Llort, es tractà el tema explicant que un grup de propietaris havia manifestat que els cargolaires trepitjaven sense cap contemplació les plantacions de patates, de fesols i els horts. Cal afegir que molt probablement alguna hortalissa canviava de mans, aprofitant l’avinentesa, però això no consta en acta. El tema era seriós i s’exigia de l’autoritat que hi posés remei. Es discutí la qüestió i, finalment, el consistori adoptà mesures radicals.

   En primer lloc, atès que existia des de temps immemorial una disposició que prohibia plegar cargols fora de les hores del dia, i a partir de la sembra de les patates, els fesols i la posada en marxa dels horts, l’Ajuntament declarà vigent aquesta normativa, que, d’altra banda havia estat recordada, segons sembla sense èxit, a través de bans en diferents anys. En conseqüència, es decidí aplicar-la plenament. El ban disposava que els transgressors serien sancionats amb una multa de dues pessetes i cinquanta cèntims, que era la quantitat en què es valorava oficialment un jornal al camp en aquells anys. Als reincidents se’ls multaria amb cinc pessetes, o més, fins al màxim que permetés la llei. Com es veu, el tema era seriós. Per tal de deixar constància de les sancions, i als efectes que convingués, s’obrí a Secretaria un llibre on es registrarien els multats.

   En segon lloc, s’acordà també el sistema de control: en dies de pluja s’havien d’organitzar patrulles dirigides per un regidor o l’agutzil, amb facultat per denunciar els infractors, sobre els quals cauria tot seguit la multa corresponent.

   Es dictà el ban corresponent, que fou donat a conèixer al veïnat a través del mitjà habitual, un pregó. Ignorem l’efectivitat d’aquestes mesures, ni el temps que continuaren vigents, però pel testimoni de persones grans sabem que el costum d’anar a buscar cargols de nit amb llums era molt arrelat i s’ha continuat practicant fins ara mateix. Una cosa diferent és el respecte per les propietats alienes, fins al punt que ara per ara no sembla haver-hi problema per aquest motiu. També és veritat que l’abandó dels camps i els horts ajuda molt.

   Tanmateix, una de les obligacions del guarda era posar-se a disposició de les autoritats locals en casos d’ordre públic o de comissió d’algun delicte al poble o al terme.


   Obligacions dels socis

   La quota d’entrada era de dues pessetes, si es feia al començament de la posada en marxa de l’associació. Més endavant, la quantitat era variable, i estava en funció de la contribució que pagava cada associat, fins a un màxim de cinc pessetes. D’altra banda, les quotes eren flexibles, és a dir, podien variar, segons acord de la Junta general extraordinària. Els socis que no pagaven eren donats de baixa.

   L’associació tramitava els permisos per autoritzar l’aprofitament de les finques per altres persones diferents dels propietaris, per exemple, per portar-hi els ramats. Els permisos havien de ser per escrit, mai de paraula. Els infractors eren multats. Per actes menors, com donar permís per collir quelcom de la propietat, no calia firmar permís exprés, només s’havia d’avisar abans el guarda.

   Es regula també la caça a les finques dels socis, i especialment en època de veda.

   Les infraccions al Reglament eren multades amb cinc pessetes, i deu en cas de reincidència.

   L’associació no es podia dissoldre mentre hi hagués més de cinc socis que s’hi oposessin. En cas de dissolució, els béns es distribuïen entre els socis que no s’havien donat de baixa. Els altres no hi tenien cap dret.


   Els càrrecs

   Tenim notícia d’alguns càrrecs, a part de la Junta fundadora esmentada més amunt.

   El vuit de gener de 1933 la Junta era constituïda per les següents persones: President, Josep Terés Besora; Vicepresident, Josep Venrell Besora; Tresorer, Josep Besora Balañá; Vocal, Bautista Besora Balañá i Secretari, Pere Balañá Serralta.

   Altres persones que ocuparen càrrecs foren Joan Vendrell Fort, que exercí de guarda fins que hi renuncià per haver estat nomenat peó caminer; Joaquim Llort Pocurull, que feu de president; Josep Terés Cavallé, Vicepresident; Juan Pocurull Llort, Tresorer; Pere Buldó Pocurull, Vocal; i Pere Terés Besora, que feu de Secretari.


   Una segona associació

   Amb data 1 de gener de 1932, un grup de propietaris promogué una altra associació, amb el nom de “Asociación de Agricultores y Guarderia Rural de Capafons”. El Reglament fou aprovat el 15 de febrer del mateix any i el signen Joaquim Balañá i Josep Llort.

   El funcionament d’aquesta nova entitat era calcada de l’anterior, la qual cosa devia ser normal, atès que els reglaments eren pràcticament els mateixos arreu del territori. Només diferia en petits detalls, com ara que l’associació es dissoldria si el nombre de socis era inferior a quatre en lloc de cinc.

   Uns mesos després, el 12 de maig, l’associació canvià el nom i passà a ser “Asociación de Agricultores y Protectores de la Caza de Capafons”. Es justifica pel fet que “...queriendo extender su actuación a la protección de la caza, de cuyo deporte son entusiastas todos los asociados de la Entidad...”.  Per aquest motiu es pretén “...el fomento de la caza y de cuantos deportes se relacionan con la misma”. El Reglament recull alguns punts específics adreçats a regular aquesta activitat d’acord amb la legislació vigent. Crida l’atenció el punt 8.h), que diu textualment: “Ningún asociado podrá cazar en terreno de la Sociedad durante el período de veda ni en otros puntos sin que se sujete a las disposiciones que previene la vigente Ley de Caza”. Sembla obvi.

   El nou Reglament recull aquestes modificacions, juntament amb tot un seguit de mesures coercitives: les multes són altes –deu pessetes per recollir cargols o vint per tallar un arbre–, i s’introdueix la novetat d’assignar una part de l’import de la sanció al guarda que fa la denúncia.


   Els càrrecs

   La composició de la primera Junta era aquesta: President, Joan Moragas Salvadó; Vicepresident, Josep Balañá Serralta; Dipositari (Tresorer), José Voltó Pocurull; Secretari, Joaquim Balañá Voltó.

   El domicili social era al carrer Major, número quatre.

   Els guardes eren Salvador Balañá Serralta i Joan Corts Balañá.

   Com passà amb altres iniciatives, ambdues associacions deixaren de funcionar arran de la Guerra Civil del trenta-sis i de la postguerra.



Una peripècia a la Guerra Civil espanyola.
Relat de Simó Gallart, nascut el 1920 a la Pobla de Cèrvoles



Jordi Fort Besora

   Aquest relat d’un soldat de la lleva del “Biberó” ens ha semblat interessant publicar-lo perquè és un bon complement als del Victorí Gravat, el Pep Canya i el Joaquim Batistóque QC va publicar al número 23.

   La Guerra Civil fou una tragèdia viscuda pels soldats que hi participaren i res millor que els seus relats personals per explicar-la. Les cròniques oficials parlen de fronts, victòries, derrotes, honors i deshonors, però la peripècia personal de cada combatent expressa molt millor l’estupidesa d’uns fets que no haurien d’haver-se produït.

   Quaderns de Capafonts vol agrair al protagonista l’autorització  per publicar-ho.

   En Simó inicia el relat amb el record d’aquell 1 de maig del 1938, quan amb un tren que anomenaven borreguero, els qui havien estat reclutats a La Pobla de Cérvoles van arribar a Manresa i la van trobar tota engalanada amb banderes catalanes i republicanes.

   Els van aquarterar en la nau d’una adoberia molt vella que hi havia a la vora del riu i que ja estava en desús. Allà hi van passar pocs dies perquè, ràpidament, en van escollir uns quants –tots de la província de Lleida– i els van traslladar a Agramunt. Corrien rumors sobre el lloc on podien anar a raure. Un dia, una vintena de companys es van escapar, espantats per la por que els enviessin al front; però quan els van tornar a arreplegar, els van registrar, i llavors a un d’ells li van trobar a la cartera una estampa d’una Mare de Déu que sa mare l’hi havia posat perquè el protegís. Per aquest motiu, aparentment tan poca cosa, els van fer formar i van afusellar el pobre noi davant de tots. 

   Una trentena foren destinats a la Conca d’Isona, darrere de Tremp, a transmissions, per cobrir les nombroses baixes d’una companyia que havia lluitat al Vedat de Zuera. Hi anaren amb camions i els deixaren al Bosc de Comiols. Tres dies i tres nits de pluja, xops, sense poder fer foc, sense menjar... Quan s’aturà l’aiguat, anaren a peu fins a Isona, el seu destí, on els ensenyaren el maneig dels estris propis de transmissions: telèfons, codi Morse, senyals amb les banderes i amb miralls...

   La companyia estava instal·lada a la primera planta d’una casa a la vora de la carretera, separada dels soldats combatents, al poblet de Biscarri, plena de farratges que els anaven molt bé per dormir amb comoditat. El capità i el sergent estaven a part, en una barraca que els havien bastit ex profés. Allà menjaven i hi feien vida tots els que no estaven de servei pels camps. Els comandava el capità Ruiz, provinent de la família propietària de la Casa de l’Estilogràfica del carrer de Fontanella de Barcelona, i un sergent que tenia una administració de loteria on hi ha l’edifici de la Telefónica, al mateix carrer de Fontanella, de manera que es coneixien molt i allò es podia considerar una petita família. La companyia pertanyia a la Divisió 32, i pel que van poder saber, aquesta divisió no anava mai a primera línia de front, sempre estava a rereguarda. En Simó creu que eren una colla d’enxufats –el Marcet de Sabadell, el dels teixits, que estava allà fent de cuiner–, i que aquestes coses passaven en aquella guerra. Allà tothom manava i no manava ningú. El comissari era de Sabadell o de Terrassa, amic del Marcet. El sergent de l’administració de loteria també els coneixia. S’anaven agrupant i segurament això era possible perquè el capità tenia molt bona relació amb el jefe de la Divisió. 

   Anaven carregats d’allò més: el carret de fil, la caixa del telèfon, la bossa de les eines, i també el fusell. Alguna vegada van haver d’anar a portar el telèfon al capità que estava a primera línia, i les bales xiulaven, i si feien polseguera a terra, rai! Un dia en van enxampar un de la companyia –es deia Boquer– tallant una línia. No era freqüent, però hi havia algun sabotejador, i això era un mal tràngol, per l’afusellament i tot plegat.

   A Isona hi van estar uns tres mesos, del maig al juliol del 1938. 

   Devia ser a l’octubre quan a Tremp hi va haver un atac de les forces franquistes; volien agafar la central elèctrica, i llavors van arribar molts reforços. Per la carretera hi havia una desfilada contínua de camions, ambulàncies, artilleria, gent i soldats a peu..., forces republicanes. Per allí van passar les divisions d’El Campesino i de Líster, forces de xoc que a la Conca d’Isona van fer grans excavacions per fortificar-se. Van bombardejar cap a Sant Corneli, i contemplaven les barreres de foc i com al darrere avançava la infanteria. Ja a dalt, van topar amb l’enemic, que havia arribat abans. L’acció va durar una setmana, fins que els nacionals van trencar el front i, de resultes d’això, ells a córrer per no quedar atrapats, ja que hi havia el perill que tallessin la carretera, i van haver de retirar-se fins a Torà, i allà, reprendre la retirada, perquè el front de l’Ebre ja s’havia trencat i la desbandada era general.

   Abans d’arribar a Torà, la divisió havia estat tota una nit dalt dels camions perquè els havien de portar a la batalla de l’Ebre; van passar molta por i preocupació. A la matinada va arribar l’ordre de fer un sorteig per triar els qui havien d’anar cap a l’Ebre, on finalment només hi va anar el segon batalló –ells eren del quart. Com que les comunicacions funcionaven, es van assabentar que, al cap d’un dia, d’aquell batalló només en quedaven 19 homes.  

   La retirada era un espectacle terrible; l’aviació els bombardejava contínuament. Moltíssima gent amb carros, dones amb criatures als braços, ramats de bestiar, mobles, farcells..., sempre de nit, de dia parats i camuflats, tots a peu, mentre els avions italians anaven fent cercles per metrallar-los..., tant li feia que fossin majoritàriament civils; sort de la boira, dels ametllers i de les oliveres que donaven una mica d’aixopluc!

   Quan arribaren a Torelló, travessaren un pont sobre el Ter –que més tard Simón ha pogut reconèixer–, mentre les metxes de la dinamita de la voladura ja estaven enceses i els pontoners ja havien fugit. El capità els digué que els que volguessin, passessin, decisió que havien de prendre sota la seva responsabilitat. Uns quants, ell entre aquests, s’aventuraren perquè quedar-se era caure en mans dels moros, que et mataven perquè així feien mèrits per anar al paradís. Tot just a l’altra banda del pont, l’ona expansiva els tirà per terra i quedaren mig colgats de pedres i runa, però no es moriren. Simó diu que tornà a néixer i que, dissortadament, no fou l’única vegada. 

   Van tirar riu amunt fins a Sant Joan de les Abadesses. Allà, en entrar al poble es van ficar dins uns magatzems molt grans. Morts de gana i farts de rosegar cols, naps,  enciams i tot el que trobaven per anar entretenint l’estómac, van veure que hi havia botes d’oli i de vi, caixes plenes de llaunes de sardines, sacs de farina..., les restes d’una intendència abandonada a corre-cuita. Ràpidament van remenar farina i oli en un plat, per fer pasta de bunyols que van coure al foc; però més enllà, en un racó de la nau, hi havia un altre grup que feia la mateixa feina vora una pila de caixes de trilita, i aquestes caixes finalment van explotar just quan anaven a fer el primer mos. I de l’àpat passaren a trobar-se sepultats per la runa, a cel obert i sense res per menjar! De fet, naixien cada dia.

   Continuaren cap a Camprodon i Molló, i el dia 10 de febrer passaren a França.

   A la frontera hi havia muntanyes de metralladores, sabates, mobles... Els cotxes que arribaven fins allà eren estimbats barranc avall, i per les vores de les cunetes hi havia molts morts a causa de la gana i del fred. 

   A Prats de Molló els van tancar a l’altre costat de les filferrades d’un camp de refugiats improvisat. Només entrar-hi, van haver d’entregar tot el que portaven a sobre. Tenien feixos de pessetes perquè feia temps que cobraven el sou i no trobaven l’ocasió per comprar res, de manera que sovint es jugaven els diners al ‘set i mig’ a la claror d’un llum de ganxo, i per encendre el cigar no es molestaven a aixecar-lo fins al ble: agafaven un bitllet, l’acostaven a la flama i encenien el cigar, era més còmode. Tot va anar a parar, bitllets inclosos, dins d’unes vulgars caixes de fusta. A la nit, 18 i 20 graus sota zero, que havien d’aguantar sense mantes i sense res. Les ambulàncies no paraven de treure malalts i morts, i les seves pertinences eren ràpidament aprofitades pels vius. A la frontera, abans de passar, va agafar unes sabates bones i així va poder posar-se un calçat eixut, però dormir no es podia, feia massa fred. De menjar no els donaven quasi res, passaven els dies i la cosa no millorava.

   Vist el panorama, un dia va dir als seus companys que ell marxava perquè no volia morir allà de fred i de gana, que preferia que el matessin mentre fugia, o a la guerra. Dos amics, l’Aiguadé –que havia anat a l’escola amb la seva dona– i el Gener, no es van atrevir perquè s’havien significat molt amb les esquerres i es van quedar; però dos xicots, un del Vilosell –que havia trobat tot just arribats al camp– i un altre del seu poble, el Ciuraneta, van decidir fugir junts.

   Hi havia guàrdies senegalesos cada 50 metres, i de matinada, quan van creure que no els veurien, es van ficar dins el riu amb l’aigua fins al coll per no ser vistos, el braç enlaire, aixecant un petit farcell que contenia alguna cosa de menjar. Ja fora de l’aigua es van arrastrar ran de terra fins als primers matolls. Molls i amb la temperatura molt per sota dels zero graus, van arribar a una masia. Primer no volien atansar-s’hi, per por que hi hagués algun gos o ves a saber què, però de mica en mica s’hi van anar acostant i finalment no hi van trobar res de profit, només un tros de sabó que més tard els va servir per poder-se rentar. De cop va començar a nevar com no ho havien vist mai, i en arribar a la frontera ja hi havia un bon gruix de neu que els obligava a caminar amb dificultat. De sobte va aparèixer una camioneta amb uns gendarmes, però van tornar a marxar. Ja més lluny, anaven parlant tranquil·lament, i d’una tanqueta tapada per la neu en va sortir un soldat amb el fusell a la mà que els va cridar “¡Manos arriba!”;s’hi van acostar mans enlaire, i quan els van preguntar on anaven, van respondre que cap a Espanya amb el Franco. El soldat volia saber d’on venien i, assenyalant-los el camí de retorn, els va dir que trobarien una parella de guàrdies i s’haurien d’entregar. Els van trobar abans d’arribar a Camprodon i els van conduir a un magatzem de carbó on hi havia d’altres soldats com ells. Tenien l’esperança que els portarien menjar, però vist que no arribava res, es van posar a dormir i l’endemà els van repartir una galeta de mariner –seca com una pedra i tota plena de cucs– i mitja presa de xocolata, una delicadesa inesperada. Aquell lloc estava molt atapeït, eren uns tres cents. Passats dos o tres dies, en van escollir uns cinquanta i els van fer marxar cap a Olot, caminant 35 km amb mig metre de neu a la carretera, sense manta i amb molta gana. A mig camí van topar amb un esquadró de cavalleria mora, i tot i que anaven escortats, els moros van baixar dels cavalls i els van robar les poques coses que portaven: el rellotge, la ploma estilogràfica, unes espardenyes, etc. En aquest punt de la narració, en Simó recorda que a Can Jorba de Manresa, en arribar a la caserna de reclutament s’havia comprat una cartera, però l’havia perduda a Sant Joan de les Abadesses, després de l’explosió de dinamita; les espardenyes les hi havia regalat una dona que es va compadir d’ells abans d’arribar a Camprodon, i que també els va preparar un àpat complet; era el dia que s’havien escapat del camp de Prats de Molló i feien llàstima de veritat.

   A Olot, tots hi van arribar vius. Hi van estar cosa d’una setmana, fins que els van enviar amb un tren borreguero cap a Barcelona, a Horta, a una caserna que la Generalitat havia començat a construir, però que ben just tenia les parets i el sostre: sense portes ni finestres hi passaven tots els aires del món! Allà van saber que si aconseguien un aval del seu poble, potser els deixarien en llibertat. Van escriure a l’Ajuntament, i l’alcalde els va fer els papers. Quan el seu oncle i el pare del seu company van portar aquests papers a la caserna on eren, els van comunicar que estaven lliures. Lògicament ells pensaven que anirien cap a casa, però a la porta de la caserna, una parella de guàrdies civils els va conduir directament a la caixa de reclutament; allà els van prendre declaració, els van donar papers i els van adjudicar una destinació.

   Anaven plens de polls i de misèria; per sort tenien uns coneguts al carrer Saragossa –un forner casat amb una dona de La Pobla de Cérvoles– i els van donar menjar i els van oferir quedar-se a dormir, però això no ho van poder acceptar perquè els haurien omplert la casa de polls. En trobar-se de nou a la caserna van decidir escapar-se a casa seva, a La Pobla: un anar i tornar per veure la família i treure la brutícia del cos. Van agafar el tren al matí, i al migdia –tot i els 10 kilòmetres a peu des de Vinaixa– ja eren a casa; però la Guàrdia Civil ja els esperava! Argumentant que no volien pas escapar-se, els van explicar les seves raons, i la parella de civils els va concedir el que demanaven a condició que l’endemà a les dotze fossin a la caserna de Barcelona. La mare i la germana, emocionades i contentes! Es van rentar, es van posar roba neta i van treure el ventre de pena. Van agafar el primer tren cap a Tarragona i Barcelona, i van complir el pacte sense més entrebancs.

   Com que eren rojos i catalanes, ell va anar a raure a un destacament entre Zamora i Salamanca, i el seu company, a Valladolid. Allà es va fer un tip d’arrossegar-se per terra amb el fusell; als dos dies els colzes i els genolls sagnaven a dojo. Vivia del ranxo i patia el cansament i la misèria; fins que un bon dia, vist el mal avenir que aquella situació augurava, va decidir fer-se el malalt i es va quedar al llit; fos com fos, li van diagnosticar galteres i va anar a petar a l’hospital, en una sala amb uns vuit llits on tots els pacients estaven afectats de galteres, alguns severament. Hi havia un munt d’infermeres joves que feien el servei social i que tenien ganes de gresca: va entrar al paradís. Aquelles noies els cuidaven i els portaven menjars de tota mena i, és clar, s’ho va passar molt bé. La seva estança al cel va durar uns quinze dies i, tot seguit, li van concedir un permís de dues setmanes per anar a casa; tres dies de viatge d’anada i tres de tornada. A casa, sorpresa i alegria.

   Un dia els van comunicar que els traslladaven a Valladolid, on va estar quasi tres mesos; però passada una setmana va trobar un noi del seu poble, més gran que ell, un veterà que li va recordar que era fill de vídua i que en aquesta condició no havia de fer el servei militar. El va acompanyar a veure el sergent i entre els dos li arreglaren els papers i els van tramitar on corresponia. El sergent li va fer saber que l’expedient tenia un recorregut que podia durar un mesos, però que segur que l’enviarien cap a casa.

Un dia els van comunicar que marxarien a una altra destinació, sense aclarir on. L’amic del poble li va dir que no es preocupés perquè, fos on fos, ja l’avisarien, i el sergent també l’hi va confirmar.

   El van enviar a Melilla, però durant el viatge circulaven els pitjors auguris, ja que per “radio macuto” deien que potser anirien a la División Azul. Tot el dia amb l’angoixa planant per la por d’anar cap a Alemanya i acabar l’existència lluitant a la Segona Guerra Mundial. Anaven amb un tren molt còmode, tenia seients de fusta, i això era una raresa i un luxe. Els del grup que compartien apartament van decidir preguntar al sergent quina era la destinació, i aquest els va respondre que no podia dir-ho, però va comprendre el seu neguit i els va  confirmar que anaven a Melilla, tot advertint-los que se la jugava si ho escampaven.

   Ja arribats, els van repartir, i a ell li va tocar intendència. Quan feia dos dies que era allà van demanar que els que tinguessin algun ofici sortissin de la formació. Ell era fuster, i es veu que feia dies que en buscaven un, de manera que ràpidament el van agafar i durant els dos mesos que va estar allà s’ho va passar força bé.

   El dia de Santa Teresa –la patrona d’intendència– van arribar els papers de llicenciament. Estava de guàrdia i en acabar, a les sis del matí, es va posar a dormir; no feia ni un quart que dormia, quan va sentir algú que cridava el seu nom; era el cabo de guàrdia que li portava els papers de llicenciat. Es va aixecar d’una revolada i al lloc de comandament li van fer la resta de documents per tornar a casa.

   Havia estat nou mesos de servei al Ejército Español. Poca cosa si comparava aquest temps amb el d’un company seu que, entre els dos bàndols, havia estat sis anys a l’exèrcit.

   El que més li dolia era que li haguessin furtat la joventut!