qc_01 NÚM. 29 - SEGONA ÈPOCA - SEP 2020 - EDICIÓ DIGITAL

ÍNDEX

  • Editorial
  • Festa de la innauguració de la llum - Jordi Fort Besora
  • Una excursió a la Cova Fosca amb troballes inesperades - Llorenç Balañà
  • La Cova fosca - Jordi Fort Besora
  • Economia tradicional a Capafonts- Diego López Bonillo
  • El carrer Nou - Llorenç Balañà
  • Pregó de la Festa Major 2020 - Josep Cruset


  • FOTO DE PORTADA:
    La Fou al lloc del salt de la Vella en el tram més engorjat pel fet d'estar envoltat de cingleres força altes.
    A la foto es pot veure el salt de la Vella recolzat al serret del Fumat i a la dreta la cinglera que no té nom. Al fons la silueta dels Montllats.
    Aquesta foto serveix per il·lustrar el text de l'excursió a la Cova Fosca i a la Fou que publiquem en aquest número.


    Director: Amadeu Mateu i Ferro
    Disseny web i maquetació: Enric Fort Ferrer
    Edita: Associació Cultural Picorandan / C. Calvari, 6 - 43364 Capafonts
    E-mail: picorandan@tinet.org

    Dipòsit legal: B-44.636-2003ISSN: 1885-7329

    La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l'autorització escrita de l'editor.La revista Quaderns de Capafonts no es fa responsable de les opinions que contenen els articles publicats.




    Editorial

       L'estudi integral d'un poble i dels seus entorns abasta múltiples facetes, que res tenen a veure amb el nombre d'habitants ni amb les dimensions del seu espai vital. Qualsevol assentament humà és susceptible de generar estudis de les més diverses disciplines, tant del camp de les ciències socials com de les naturals. L'entorn geogràfic de qualsevol racó aplega elements que es poden estudiar des de diferents especialitats –geologia, geomorfologia, clima, hidrografia, etc. – mentre que el medi humà permet indagar en l'evolució històrica de la població, les activitats productives, els trets culturals, el patrimoni històric, etc. El camp de recerca és molt extens, i Capafonts no és una excepció.

       Fidels als objectius que ens marcàrem quan iniciàrem la publicació de la revista, hem confeccionat un nou exemplar, on es recullen noves aportacions a l'estudi de la realitat d'aquesta part de Catalunya.

       En aquest número hi ha un treball que explica la petita història de la formació d'un dels carrers del poble –el carrer Nou–, les circumstàncies que se'n derivaren i l'evolució durant els relativament pocs anys que té d'existència. Darrere hi ha un exemple de manca de planificació, cosa perfectament natural en temps passats: l'urbanisme és una novetat a Capafonts.

       Des que els primers excursionistes, ja fa més de cent anys, es dedicaren a recórrer la vall i els seus entorns, s'han anat descobrint racons interessants i s'han publicat multitud de treballs per donar-los a conèixer, però encara no s'ha descobert tot, ja que existeixen alguns indrets interessants que no s'han estudiat prou bé; un és la Cova Fosca i el seu entorn al darrer tram del riu, a la sortida del terme. Precisament aquest àmbit s'ha explorat més a fons i el resultat és un treball que inclou descobertes dins d'un nou itinerari. Es demostra com aquest terme és una font constant de sorpreses per als amants de la natura i de la història. Les fotos que l'acompanyen són un bon complement informatiu.

       Per acabar, s'inclou un estudi de la realitat agrària capafontina d'ara fa un segle, abans que l'agricultura de muntanya fes fallida a partir dels anys cinquanta del segle passat. Sobre la base d'unes dades fidedignes, descobrim una realitat que ens mostra l'estructura socioeconòmica d'una casa de pagès del poble, testimoni d'una manera de fer que trigà molt pocs anys a desaparèixer. Darrere dels números s'hi pot endevinar un sistema de vida i una realitat que ens mostren l'esforç que calia fer per extreure els recursos de la terra i del bosc.

       Ens ha semblat convenient parlar de la pàgina web www.valldecapafonts.com que, entre altres coses, recull els números publicats de Quaderns de Capafonts. Estem convençuts que els continguts referents a la nostra història i a la realitat actual són uns complements útils per als interessats en les coses del poble i de la vall. A partir d'una informació gràfica abundant, s'hi confegeixen apunts històrics, itineraris, cartografia, informacions d'actualitat..., miscel·lànies útils per mostrar les enormes possibilitats que la nostra vall ofereix als amants de la natura i del món rural. Creiem no exagerar si afirmem que al nostre país hi ha pocs llocs amb tants elements que destaquin per una o altra raó: la seva estètica, la raresa, el valor científic... Hi ha pobles i indrets que tenen elements més valuosos, però un conjunt tan divers com el que conté la vall de Capafonts no té parangó.

       Parlar dels valors d’aquest poble i d’aquesta comunitat, es el que fa el pregó de la festa major d’enguany. L’autor, originari de Capafonts, treu a la llum els sentiments dels capafontins que per circumstàncies diverses hagueren d’establir-se en altres indrets, però que mai han desfet els lligams que els uneixen amb la terra dels avantpassats. L’escrit és ple de referències als temps passats, als valors d’aquest racó de la muntanya i d’encoratjament per conservar-los i, si és possible, millorar-los. Ens ha semblat del tot adient incloure’l en aquest número de Quaderns de Capafonts.



    Festa de la innauguració de la llum


    Jordi Fort Besora
       17 de juliol de 1953. El sol s'havia post feia estona però la llum del crepuscle encara permetia anar pel carrer i veure l'arribada de les autoritats provincials a l'era del Rector. Mai abans havien vingut al poble, els bisbes si que de tant en tant pujaven a conèixer els seus fidels, però les autoritats civils era la primera vegada que trepitjaven el racó més deixat de la mà de Deu de la seva província. L'ocasió s'ho mereixia perquè els dos últims pobles de la demarcació sense llum elèctrica, Capafonts i La Febró, aquell dia veurien els seus carrers i les seves cases il·luminades amb bombetes de filament.

       Havia costat molt i molt aconseguir els diners per costejar la conducció des de Prades, però finalment la Diputació va aportar 341.550 pessetes al projecte comú i Capafonts 100.000; no sabem quantes La Febró. El govern Civil res, ni cinc. L'endemà se celebrava el 18 de Juliol i aquesta inauguració era el pròleg dels fastos amb que el Régimen celebrava aquell any l'efemèride.

        Les obres les va fer Fecsa, segurament amb una empresa subcontractada, però el poble hi va aportar ma d'obra per fer els clots dels pals de fusta que sustentarien els cables. De Prades fins la bifurcació, a l'Estret d'en Palau, conjuntament la gent de La Febró i la de Capafonts; a partir d'allà cada poble el seu tram fins als respectius transformadors. El cablejat pel carrers també el feu l'empresa de Fecsa i la resta, la connexió, el comptador de la llum i la instal·lació dins de les cases, a càrrec dels propietaris. Les aportacions de jornals es feren a tomb de poble.

        Quasi totes les instal·lacions als domicilis les feu l'Eduard Prats ajudat pel seu fill Quimet i el nebot, el Josep del Cisco Llarg; algunes cases contractaren un altre electricista perquè no es parlaven amb l'Eduard i entre els dos ho feren tot. L'ajuntament subministrava el material que necessitaven els lampistes i aquests passaven la llista de tol el que havien necessitat a l'ajuntament, que ho cobrava casa per casa.

        El dia de la inauguració hi havia el governador civil José González Sama, el cardenal Benjamin de Arriba y Castro, el president de la diputació Enric Guasch, els diputats Soler Morey, Ricomà i Rull, l'enginyer de l'obra Ventosa, l'inspector d'ensenyament primari Andrés Castillón, i d'altres autoritats. No hi faltava ningú.

       Quatre joves del poble –el Joaquim de la Trinitat, el Daniel de cal Ros, l'Alfonso Ponos i el Joan de la Feliciana- vestits de catalanets van anar a rebre'ls al pont del riu d'en Seguer cavalcant quatre mules, de cavalls no n'hi havia a Capafonts, i els van acompanyar fins l'era del Rector on les autoritats de Capafonts i de la Febrò els presentaren els seus respectes i l'agraïment per haver pujat fins aquell poble humil i fins llavors abandonat per les institucions.


                      Els quatre joves del poble rebent les autoritats al pont del riu d'en Seguer.
       Un Te Deum a l'Església, fou el primer acte, seguit de la benedicció del transformador i amb ell de tot el cablejat, i allà a la vora, a la paret de l'hort de cal Blaió el Governador Civil va aixecar un connector trifàsic i la llum va arribar. Els vilatans va esclatar amb aplaudiments.

        La gent estava molt emocionada, tothom cridava, i alguns ploraven. Hi havia el convenciment que amb aquelles bombetes enceses, el poble s'incorporava a la modernitat, al segle de la ciència. S'havien acabat els llums d'oli que venien de l'època romana, les espelmes i les teies de reminiscències medievals, el carbur de calci -digne representant del segle de la química- que llavors era el molt utilitzat per fer funcionar els llums d'acetilè -tot i que sovint escassejava i no se'n podia comprar- i també els tres Petromax que il·luminaven les dues sales dels cafès i la del ball. La llum d'aquests artefactes era millor que la d'aquelles primeres bombetes, però també foren jubilats perquè eren complicats i perillosos de manipular. A poc a poc, els primes llums –un portalàmpades i com a molt un plat rodó de porcellana- foren substituïts per aranyes de cristalls, globus de colors, penjolls de tota mena, etc., com a tot arreu, i els modestos duets portalàmpades-bombeta quedaren només als estables, pallisses, golfes, etc. Acomplerta la fase il·luminadora, arribaren algunes dutxes amb escalfadors elèctrics -fins i tot abans de tenir l'aigua corrent a les cases- els timbres de les portes, les ràdios, mes tard els televisors, i finalment ja als anys seixanta les neveres i les màquines de rentar, tot al ritme que marcava la industrialització del país.


                      El Governador Civil aixecant el connector trifàsic a la paret de cal Blaió.
        L'Isidro Pastisser va posar el primer motor elèctric per fer anar la màquina de pastar, però sàviament no va jubilar l'antiquíssim motor d'explosió, joia mecànica singular que encara hagué de treballar més del previst perquè hi havia restriccions i també talls del corrent elèctric per culpa de les turmentes, o pel fet de que tota la instal·lació era molt de fireta i no aguantava una mestralada; el motor sempre complia, tot i que venia de lluny, i era costós d'engegar, però ja estava molt bregat i no fallava. Acabades les inauguracions, el cardenal tornà a l'església per desvestir-se, i tot seguit, a les escales del temple hi hagué els parlaments. Com que l'alcalde Tomàs era asmàtic i tenia dificultat per parlar, mossèn Salvador el va substituir i tot seguit la resta d'autoritats exposaren les seves raons. La festa va continuar al pati de l'Abadia on es va preparar un àpat a peu dret amb menges pròpies de Capafonts, que foren degudament celebrades per les autoritats.


                      La comitiva després de beneir els transformador.
        No sabem si fou al principi o al final dels actes quan també es van beneir les escoles, que ja feia dos anys que funcionaven. Aprofitant que El Pisuerga pasa por Valladolid, els organitzadors degueren pensar que també serviria per commemorar els fastos d'aquell 18 de juliol. La benedicció d'aquelles escoles que havia construït el poble tot solet, sense ni cinc d'ajuda de cap institució, fou una mena de torna, però el senyor Cardenal també les va santificar degudament.

        Val a dir que aquelles escoles eren fruit d'una iniciativa personal de mossèn Joan, capellà de Capafonts fins 1950, i de l'Inspector de Primera Enseñanza Andrés Castillón que era present a l'acte. Segurament fou l'inspector qui es va preocupar de fer arribar mobiliari escolar per equipar les dues aules. Fins fa poc encara dormien per algun racó de la darrera aula, el que avui es la sala de la gent gran, uns mapes, un retrat del Caudillo, el crucifix, etc. A cadascú el que sigui seu, però ben mirat no hagués estat malament convidar a mossèn Joan Mercader; mossèn Salvador Ramon, el seu successor que era una bona persona, ho hagués aprovat.





                      La benedicció de les Escoles.
        Quantes emocions, quantes circumstancies, quantes anècdotes que ja no recordem d'aquell acte i d'aquells dies. Algunes si que encara son presents, i val la pena explicar-les perquè exemplifiquen les emocions millor que les paraules.

        El Pere del Salvador Batistó, el dia abans, el 16 de juliol, va haver de sortir a fora, a Reus, i quan en arribar al poble li explicaren que els electricistes ja havien encès els llums per fer proves, es volia morir i es planyia dient: Tota la vida havia esperat viure aquest moment i me l'he perdut. El qui escriu aquestes línies dona fe de que pocs com el Pere s'estimaven el poble i havien treballat molt perquè aquell projecte tirés endavant, per tant la seva exclamació era més sentida del que us podeu imaginar.

        Quan acabats els actes el Pep Fortet va tornar a casa i en veure el foc i el menjador il·luminats, va agafar tots els llums d'oli, va sortir al terrat, i els va llençar Ferratgetes avall mentre els maleïa per la poca llum que havien fet i per les llànties a la roba que et regalaven de tant en tant.

        Però l'anècdota més significativa fou que, una vegada acabat l'acte de l'era del Rector, mentre les autoritats feien l'àpat al pati de l'Abadia, els vilatans anaren corrents al bar del Joan i la Maria de l'Agneta per escoltar la ràdio que havien comprat perquè els seus clients poguessin seguir els partits de futbol del diumenge


                      La gent del poble esperant l'arribada de les autoritats des de la barana del pati de l'Abadia.
        Aquell estiu per la Festa Major, la pista de ball de l'era del Nan a més de paperets tenia penjolls de bombetes que pel balladors feien massa llum, però molt celebrades per la resta de personal. Per a l'orquestra també fou una millora; el Petromax, que fins llavors havia presidit el sostre de l'empostissat, il·luminava només les partitures dels qui estaven vora de l'estri, però ara ja tots els músics tenien bombetes per damunt dels seus caps. De moment el corrent elèctric no tenia més avantatges per els músics, perquè els seus instruments encara no estaven electrificats i la vocalista no necessitava ni micròfon ni amplificador: amb les seves dots admirades pels assistents en tenia prou. Als bons melòmans els va costar adonar-se que a mesura que la música s'electrificava anava perdent qualitat; anys més tard enyoràvem aquelles orquestres que progressivament foren substituïdes per altres amb taules de so, farcides d'equalitzadors que corrompien els sons de cada instrument, capaces de fer vomitar als altaveus la música a un nivell tant alt de decibels com per impedir parlar amb normalitat. i que a més fa retrunyir l'estómac. A les discoteques on la música hi és per tapar, sembla que la cosa funciona molt bé, però per ballar, no. Bé potser passa que avui el ballar es secundari.

        La pianola que durant tants anys havia posat so a les nostres danses tingué un memorable comiat: fou aixecada a força de braços fins dalt d'un carro i amb tracció humana va passar per tots els carrers dels poble fen sonar per última vegada les seves melodies. Un amplificador, una gramola elèctrica, i un altaveu, donaren entrada a la electrònica, però amb el pas del temps les agulles d'acer anaven aprofundint el solcs dels elapés fins que es tornaven inaudibles i calia posar sobre la pista algunes pessetes per comprar-ne de nous. Amb l'electricitat no tot eren avantatges.

        Els llums del carrer foren molt celebrats; caminar a les fosques per sobre dels empedrats medievals no era cap meravella. Abans el nois que tornaven tard a casa tenien lots molt útils per als dies que no hi havia lluna, però les piles es gastaven i eren molt cares. Es curiós que a Capafonts no es van conèixer mai les ràdios de galena que també funcionaven amb piles. Com hem dit, el primer electrodomèstic foren les ràdios. No hi havia casa sense un aparell, i no hi havia conversa sense que els interlocutors presumissin del seu com el millor del poble. Un passeig pels carrers a qualsevol hora donava accés a noticies o musiques que venien d'Andorra, Reus, Calatayud o Terol, entre altres. A la part occidental del poble Radio Terol era la que arribava de manera més clara i potent i va ser molt popular.


                      Les autoritats fent els parlaments.
        El que si va arribar immediatament fou el cinema. Un promotor ambulant que anava de poble en poble va pujar a Capafonts per veure d'ampliar el negoci. El primer dia va posar el projector dins de ca l'Enquino i un llençol penjat al balcó de l'Abadia. D'entrada tos els veïns mes propers hagueren de tancar els seus comptadors perquè el corrent elèctric arribava molt fluixet i la màquina de cine necessitava una certa potencia. Resolt el problema els capafontins poguérem veure en primícia al seu ídol James Stewart campant per l'oest americà amb un Winchester 73 a les mans.

        Ben aviat el Josep i el Quimet Prats, que eren de l'ofici, pujaren un projector Ossa que instal·laren a la planta superior de les escoles, llavors sense finestres i amb el terra sense rajoles, que quedà transformada en una sala de projecció humil però tècnicament bona, cosa que va permetre veure una programació al nivell de la que es feia a qualsevol ciutat. La gent s'havia de portar les cadires, el preu era raonable, la programació boníssima i la qualitat tècnica molt alta. Els dos germans s'estimaven el cinema i esmerçaven hores i diners en el projecte que va durar uns anys, fins que la televisió va arribar. Si ho haguessin fet per diners no hauria durat ni dues sessions, però el cinema sempre ha tingut els seus fidels que el promouen al preu que sigui. Quan ells van plegar, el poble va comprar un projector de 16 mil·límetres i les bones pel·lícules van continuar arribant; era l'època dels cinefòrums i amb aquest format hi havia molts bons films. L'existència dels recaders va permetre gestionar des de Barcelona el lloguer d'aquestes cintes. Quan els recaders van plegar el cinema es va acabar.

        Les fallades de subministrament eren freqüents i sovint eren lentes de reparar. Quan passaven en dies normals, la gent tornava a la època dels romans i del carbur de calci, però si passava el dia de Nadal o de la Festa Major, tornar a les antigues maneres de fer ja no era acceptable i la festa quedava anorreada, no del tot, perquè venint d'on veníem feia falta quelcom més que l'absència de corrent elèctrica per parar les ganes de ballar.

        El llums al carrer foren una gran millora, però tingueren un afecte nociu del qual ningú s'havia adonat fins que l'Eugenio de cal Anton Cerdà un dia va sentenciar: Els estels s'estan apagant.

        A Capafonts havia començat la globalització, a petita escala, però globalització.



    La cova inferior que no te nom especific. Roques amuntegades de forma i manera que recorden un dolmen. Son a la part baixa de la Cova Fosca.
    Una excursió a la Cova Fosca amb troballes inesperades


    Llorenç Balañà
       Ja feia anys que tenia la dèria de conèixer la cova Fosca, la mare n'havia parlat molt perquè va estar-hi refugiada amb tota la família els dies de la guerra previs a l'arribada de les tropes franquistes. Era un dels pocs llocs de Capafonts que encara no coneixia i ara, havia trobat companyia per la caminada i no volia esperar més. Arribat el moment vaig telefonar al Jordi Fortet que si sabia on era i com anar-hi. Ja d'entrada em va advertir que l'expedició no seria fàcil degut a la manca de camins transitables i la gran espessor del sotabosc.

        M'aconsellà entrar per les parades de cal Fumat, al coll Roig, i anar baixant fins travessar el barranc de la cova Fosca i seguir la cinglera en direcció al mas del Joaquimet.

        Vam iniciar la caminada al pont Vell per agafar l'antic camí de Mont-ral que comença tot just travessat el pont per arribar primer al tomb del Tomás que es al final de la recta del Pladencot. Seguint la carretera, al primer revolt a la dreta, el camí continua pel costat d'una basseta que recull l'aigua que s'escola de la Basa del mas de Fortet, i després d'una curta pujada s'arriba al coll Roig. Passat el coll i desprès de creuar altra vagada la carretera s'entra a les parades de cal Fumat fins arribar al bosc que ja és penjat al barranc de la Cova Fosca. Uns paradons abandonats ja fa molts anys obliguen a anar saltant els marges fins a trobar la llera del barranc que sempre porta un petit cabdal d'aigua. Vam continuar en direcció al mas del Joaquimet, tram molt complicat perquè el bosc és ple de malesa, amb blocs de roca de grans dimensions que cal superar, i sense punts de referència que serveixin de guia. Ja pujant cap el mas, a mitja costa i mirant en direcció a les parades de cal Fumat, es poden veure els penya-segats totalment verticals i coronats per un marge de pedra seca en molt bon estat de conservació que conformen la part est el serret del Fumat que va fins damunt de la Manugra. És el paratge de la Cova Fosca, o més pròpiament el barranc de la Cova Fosca vist des de la part est. L'espessor de la vegetació i les cingleres que l'envolten dibuixen un lloc amagat, fascinant, que jo no havia vist mai.

        Després de regirar la zona de dalt a baix no vam trobar la cova i vam acabar sortint a la carretera prop del mas del Joaquimet. Finalment vam decidir fer un darrer intent per sota la bassa dels bombers, baixant per un comellar de paradons una mica més nets que la zona anterior, i en el darrer marge -ja a prop de la cinglera del barranc- vam trobar-hi una barraca de pedra seca ben treballada amb lloses de dimensions considerables que fan de teulada, tota ella molt bonica i ben conservada. No era la cova que buscàvem però va servir per no marxar tan desanimats cap a casa.
             
    La cinglera del serret del Fumat coronada pel singular marge que aguantava la terra dels antics conreus.


    Barraca de marge trobada a la vora del mas del Joaquimet.
        Hi tornarem molt aviat. Prèviament vam parlar altra vegada amb el Jordi Fort i també amb el Diego López que ens van donar noves referències, i amb el suport de les noves tecnologies que ens van ajudar a afinar el tret.

       Aquesta segona vegada vam fer el mateix trajecte fins a la parada del Fumat, però en aquesta ocasió ens vam adreçar cap el maset del Fumat recentment reconstruït. Sense allunyar-nos-en molt vam anar trencant a mà esquerra fins a trobar unes fites a sobre d'un marge que marcaven l'inici del camí que mena a la llera del barranc; la seva ajuda va ser clau. Vam enfilar el senderó avall -que contràriament al del dia anterior estava molt més aclarit de malesa- i a mitja baixada ja vam poder-hi contemplar el penya-segat de l'altre costat el que tanca pel nord el racó, també vertical i magnífic. En poc temps, però amb una certa dificultat, es pot creuar la rasa profunda que, els darrers anys, ha fet l'aigua a la llera del barranc. Per obrir camí entre els arítjols, esbarzers, boixos, i arbusts de tota mena és molt recomanable anar-hi equipat amb tisores de podar i un destraló. Continuarem baixant pel barranquet amb força dificultat i esforç recompensat per la immensa bellesa de l'indret amb raconets dignes de pessebre i el rierol abraçat per una natura desbordant que recorda d'alguna manera les reconegudes Tosques. I per fi… si, un petit corriol i en poc temps érem a la balma dita encertadament, la cova Fosca. Un cop arribats vàrem gaudir, no només de la cova, sinó també de l'espectacular teix multi centenari que es troba davant seu, segurament l'arbre amb la soca més espectacular i gruixuda de tota la contrada.

       Ja barranc avall, altra vegada obrint-nos camí per l'espès sotabosc i superant alguns obstacles considerables en forma de roques i pendents. Per si no n'hi hagués hagut prou, vam trobar una nova cova; aquesta molt més curta i ample, amb i una paret de pedra que no arriba a tancar-la del tot.
             
    La cova Fosca.


    Abraçant la soca del Teix de la Cova Fosca.
        Ja a tocar del riu, i força alliberats de l'espessa vegetació vam trobar tres pedres colossals que estan disposades de manera que fan pensar en els històrics dòlmens. Finalment els paradons de cal Marino, minúsculs, i el riu; allà mateix, a uns metres hi ha les modestes restes del pont de Besora que han resistit tots els aiguats.
             
    La cova inferior que no te nom específic.


    Roques amuntegades de forma i manera que recorden un dolmen.
    Son a la part baixa de la Cova Fosca.
             
    Les restes del pont del Besora.


    La Manugra just abans de l'aiguat de Sant Marc.
       Tornem riu amunt torçant a l'esquerra i ben a prop, la Manugra, roca emblemàtica com n'hi han poques. Al seu costat el toll de la Manugra, el més gran al terme de Capafonts, amb la seva aigua netíssima que reflecteix tots els colors que l'envolten, encaixat entre la cinglera del Salt de la Vella, realment espectacular, i uns blocs de roca colossals a l'altra banda. Tot plegat conforma l'indret més bucòlic de la Fou.
             
    El toll de la Manugra encaixonat entre el Salt de la Vella i unes roques enormes.


    Panoràmica on es pot veure a l'esquerra el barranc de la Cova Fosca, al centre el serret del Fumat i el Salt de la Vella, i el tram de riu entre el toll de la Manugra i i el Pont de Besora.
        Una mica més amunt i a la vora del camí s'hi troben les restes del moli de Mes Avall molt tapat per la malesa.

        Abans d'arribar al barranc del Forn Teuler trobem la resclosa del molí que hem deixat enrere, alineada en diagonal respecte el riu, bastida amb uns carreus magnífics, ben travats, i que malgrat els embats violents que esporàdicament ens ofereix el Brugent, resten estoicament al seu lloc sense moure's ni un mil·límetre. A l'altre costat de riu sota una cinglera modesta i aspre s'hi veu el pi del Salomó, l'arbre més alt de tota la vall; esvelt i ben format.

        A la dreta queden el barranc del Forn Teuler i la Fou del Garriga, l'un i la altra llueixen unes balmes molt ben formades i vistoses però gens profundes.
             
    Sortida del carcau del molí de Més Avall.


    La resclosa del molí de Més Avall


    El pi del Salomó
        Tot seguit en front de la balma del Garriga hi ha les restes del molí del Mig, una obra desconeguda pels capafontins i per els qui no ho son. La bassa està en un estat perfecte, el molí molt enrunat, però és un indret molt evocador, molt romàntic. Les restes de la sèquia d'aquest molí les podem veure arrapades a les roques que envolten les parades de la Fou del mas de Fortet, són una mostra d'enginy molt notable.


    Restes del molí del Mig.


    Balma al barranc del Forn Teuler.
        Després de creuar dues vegades el riu i remullar els peus per la falta de pedres passeres, arribem a moli del Balenyà o de Mes Amunt, i al pont Vell.

        El molí és una runa prou coneguda que té l'encant d'estar situat a la vora del pont Vell i a l'inici de la Fou, i el Pont és sobradament conegut. Són dues peces molt importants dins del nostre patrimoni monumental. Per posar fi a la nostra excursió entrem dins la bassa del molí , pel costat de pont i ens fem passar la set amb l'aigua sempre fresca, que raja de la font del Molí.
             
    La font de bassa del molí del Balenyà.


    El molí del Balenyà.
             
    La mola del molí del Balenyà.


    El pont Vell.
        A la narració de la descoberta de la Cova Fosca ens ha semblat del tot convenient ajuntar-hi un altre text que amplia la descripció del lloc i també el relat d'uns fets històrics que hi van tenir lloc al final de la Guerra Civil.



    La Cova Fosca


    Jordi Fort Besora
       La Cova Fosca és una partida que llinda al nord amb el riu Brugent al seu pas pel lloc del Pont de Besora, a l'est amb la partida del Pont de Besora amb la qual forma una sola propietat, al sud amb la cinglera on hi ha la cova que li dona nom i a l'oest amb l'altra cinglera que sustenta el serret del Fumat.

       El nom és del tot apropiat, ja que és una obaga enclotada on el sol hi entra amb dificultat. És a la continuació del barranc del Miquelet que s'escola per la confluència de les dues cingleres, formant un petit curs d'aigua que raja quasi tot l'any i que desemboca a tocar de la partida del Pont de Besora travessant en els darrers metres el camí de Farena. Just en aquest punt hi unes parades petites, més aviat uns paradons, propietat de cal Marino. Contràriament al que es podria pensar és un lloc poc fred; pel fet de ser enclotat està protegit de qualsevol vent. Si que és un lloc amb molta aigua, molt humit.

       Sota la cinglera situada al sud hi ha la cova Fosca que és més aviat llargaruda, de poca alçada i força gran. Està parcialment tancada per unes parets de pedra que ja estan una mica enrunades.

       Davant mateix hi ha el teix centenari –un expert va calcular que tenia uns cinc-cents anys- arbre digne de figurar al catàleg d'arbres monumentals, ja que la seva soca a uns dos metres del terra té una circumferència de 4,35 metres. Fins cap el final dels anys cinquanta del segle passat l'envoltava un bosc d'alzines altíssimes, tan altes com la cinglera, amb troncs relativament prims per la seva alçada, però amb diàmetres que assolien més de mig metre. La foto del 1949 en dona fe.
             
    El teix de la Cova Fosca.


    El bosc d'alzines de la Cova Fosca l'any 1949.
       Per aquella època carbonejar aquets boscos era rendible i uns deu anys després de la foto, uns carboners, parents dels famosos Cartoixans de Benifallet, tallaren tots els arbres aptes per fer carbó i amb ells intentaren abatre el teix centenari, però tan sols pogueren tallar part de la brancada. La fusta de teix és molt dura i una destral no és apta per tallar-la. El Joan Fortet, el meu pare, l'amo dels bosc i qui els havia contractat, es va enfadar molt, perquè mai s'havia imaginat que voldrien tallar-lo, però com deia la meva mare: Deu mos en guard d'un ja està fet. Per sort el teix ha sobreviscut, però el pare, el meu germà i jo mateix sempre vam lamentar no haver salvaguardat algunes d'aquelles alzines i sobre tot haver evitar l'intent de tallar aquell teix que tant estimàvem.

       Al centre de la partida hi ha una altra cova sense nom, poc profunda, alta de sostre i força gran -uns 15 metres, de llarg- tancada parcialment amb parets de pedra seca. Servia d'aixopluc per els animals de bast, els bestiar de llana i per als homes que conreaven les parades de regadiu que eren a tocar, parades en las que fins després de la guerra s'hi feren conreus de patates i alfals.

       A la llera dreta del riu queden les restes del pont de Besora. Només un pilar de poc més d'un metre d'alçada que insinua l'arc del pont; cimentat rere d'una roca força gran que l'ha protegit d'aiguats i riuades, que sabem terribles perquè les hem vistes aquets darrers anys, i que s'han emportat algunes de les pedres de la part superior. El pont es sustentava a l'altra banda del riu en una roca enorme que encara conserva alguns petits restes del pont.
             
    Detall de la cova Fosca


    La cova inferior
       La cova Fosca té una història ben original relacionada amb la Guerra Civil i la nostra família que ha semblat pertinent explicar-la.

       Era l'hivern del 1938 quan després de la desfeta de l'Ebre les forces republicanes passaren en retirada per Capafonts, concretament el dia 12 de gener del 1939 arribaren Los Nacionales. Fou llavors quan la gent per fugir dels possibles bombardejos del poble fugiren cap a les coves, llocs que van considerar més segurs.

       La cova va acollir les famílies de cal Fortet, cal Llarg, ca l'Agneta, ca l'Enric i cal Taverner. A cal Fortet érem el pare Joan Fortet, la mare Josepa, i els germans Josep, Encarnació i Jordi, també l'oncle Cisco Fortet germà del pare, que de fet hi va ser poc perquè estava amagat en una altra cova per no haver d'anar al front -ja havia fet el servei militar normal feia anys. A cal Llarg la padrina Teresa que rondava els 86 anys, l'oncle Josep, el Joan i Salomó fills, i la tia Antonia, la mare. A ca l'Agneta la tia Maria, l'avia, la cosina Maria i el seu home Joan, la Nuri i la Montserrat, filles. De cal Enric, l'oncle Enric i la tia Sisca la seva dona, i la filla Enriqueta i segurament una tia, germana de l'Enric. De cal Taverner no se quants eren ni el motiu perque van anar a parar amb la resta de families. A més hi havia el meu padrí Joan Llarg i la seva dona Conxita.

       Com que jo tenia cinc mesos no puc recordar res però he sentit explicar que quan anàvem per primera vegada a la cova, la mare em portava al coll i va caure quan trescàvem pel caminet que hi ha sobre la cinglera del serret del Fumat poc abans de travessar el barranquet, va entrepussar i els dos anàrem per terra; jo vaig rodolar una mica avall i ella es va aixecar i em va agafar. Ni l'un ni l'altre ens havíem fet res però ens haguéssim pogut espenar.

       La padrina Antonia, la mare del Joan i el Salomó, un dia estava rentant roba al barranquet i de sobte una bafarada seguida d'una gran explosió la va tirar per terra. Havien volat el pont del Miquelet just el dia abans de que arribessin els Nacionals. Anàvem i veníem contínuament del mas per agafar menjar. El mas estava ocupat per la plana major dels militars republicans; el meu germà Josep ho recordava molt bé. Un article seu a la nostra revista recull aquesta circumstància.

    Podeu llegir l'article complet al número 5 de la nostra revista Quaderns de Capafonts
    [Veure]

       Per aquells dies finals de gener, la retirada de gent fugint dels nacionals era un no parar. Passaven gent de tota mena amb carros, animals i bestiar. L'oncle Cisco guardava els bens quan podia, i un dia d'aquells va veure uns soldats que portaven un ramat de bens per la carretera; va suposar que els havien robat i es va empipar molt, era un entès en bestiar i per a ell els bens eren la seva vida, fos com fos, mentre el ramat passava pel Pladencot els va robar quatre ovelles. Les agafava, les lligava per les potes i els tapava la boca, una darrera de l'altre. S'hi jugava la vida, però ho va fer.

       Un dia va passar un soldat per la cova i el van acollir una estona. Quan marxava es va treure un pot de llet suïssa del macuto i el va donar a la mare tot dient: Al vostre nen li farà molt de be i a mi, ves a saber? De fet, els soldats que anaven sols i que s'havien escapat anaven abandonant les armes i la munició per no anar carregats. Jo, abans dels onze anys, vaig trobar molta d'aquesta munició, ferralla de projectils i metalls de tota mena escampats per les vores del mas. Ho arreplegava perquè sabia que valia diners i de fet vaig baratar-ho amb uns drapaires que passaven pel poble i ho compraven a bon preu. Em van bescanviar la meva senalla de ferralla per dos cossis i una galleda que molt orgullós vaig lliurar a la mare; fou el primer diner que vaig guanyar amb el meu esforç i la mera mare en va estar molt orgullosa.

       El Joan Llarg, el meu padrí de fonts, va trobar per la carretera un amic que fugia cap a França, van estar dubtant si anaven amb ell cap a Barcelona, però la padrina Teresa, la seva mare, el va convèncer per que es quedés amb nosaltres.

       Damunt la cova hi havia un canó que disparava algun tret. Al coll Roig, un antiaeri que va disparar alguna vegada als avions i va deixar una muntanya de beines de cartró –no hi havia coure per a les beines i feien servir cartró- i també allà a prop hi va caure una bomba d'aviació que va fer un bon sot. Aquest sot escara existeix perquè el pare l'anava escurant i s'omplia amb l'aigua de pluja que feia servir per preparar el sulfat per la vinya; els bens i la mula també hi abeuraven quan hi havia aigua neta.

       Al mas hi va caure una altra bomba just al costat de la paret del molí. El sot també hi va ser molts anys.

       Cap a l'any 1960, els cosins que havíem estat la cova refugiats, vam tornar a la cova per veure la nostra casa durant aquells dies de guerra. Pel terra vam trobar dues relíquies que podeu veure a les fotos, uns fulls de La Vanguardia del dia 27 de desembre del 1938, testimoni i prova dels dies en que havien passat aquells fets -el pare era subscriptor, i tot i la guerra el diari arribava a Capafonts primer des d'Alcover i més endavant des de Prades on l'anava a buscar l'avi de cal Ferrer que feia de carter- i també una soles d'espardenya petites que el Joan va assegurar que havien sigut seves.
             
    Sola d'una de les espardenyes del Joan Llarg.


    Bocins de La Vanguardia del dia 27 de desembre del 1938 trobats a la cova.



    Economia tradicional a Capafonts

    Apunts relatius al sistema de vida antic a la Vall de Capafonts


    Diego López Bonillo
       Capafonts és un poble de muntanya, situat al centre de la vall que forma la capçalera del Brugent, afluent del Francolí. El relleu és molt trencat, amb una forta gradació altitudinal: la cota més baixa, allà on el riu surt del terme, es troba a poc menys dels 650 metres, mentre que, als Motllats, pel Sud i al serret de la Gallarda pel Nord, s'ultrapassa el miler. Aquestes diferències altitudinals dibuixen una topografia on s'hi poden trobar tots els elements propis de la muntanya mitjana mediterrània: serrets, picons, cingleres de molts metres d'alçada, rius, barrancs, altiplans, comellars, etc. I si a tota aquesta varietat hi afegim que els materials pertanyen a totes les eres geològiques, i que les orientacions i els pendents són d'allò més divers, tindrem un quadre d'aquest indret privilegiat des del punt de vista de la riquesa paisatgística, geològica, hidrològica o biològica, un paradís pels afeccionats i estudiosos de les més diverses disciplines.

       Cal afegir que, com el propi nom indica, Capafonts és ric en aigües. El drenatge el fan dos rius, el Brugent -que adopta diferents noms en els trams del recorregut per la vall- i el riuet del Barral, els quals s'alimenten del més del centenar de fonts de totes les formes i cabals, des de la més abundosa de totes al massís dels Motllats, la Llódriga, fins la més insignificant, passant per alguna certament original, com la intermitent del Molinet del Vicent.

       En aquest territori hi han habitat comunitats humanes des de molt antic. Les restes trobades permeten afirmar que durant l'Epipaleolític i el Neolític, és a dir, des de fa uns deu mil anys, ja hi havia qui aprofitava l'abundància de caça en aquells boscos que devien cobrir-ho tot. I és de suposar que aquells primers pobladors, poc a poc degueren aprendre les tècniques per establir una incipient ramaderia i per començar a cultivar plantes. Material no els mancava: hi havia herba per pasturar i pel que fa a l'agricultura, només calia desembrossar algun terreny adient, per exemple al fons de la vall.

       1. L’AGRICULTURA

       L'explotació de la terra fou una constant durant la llarga història d'aquests indrets, però, a diferència d'altres territoris de topografia regular i clima més benigne, els habitants d'aquest racó de món han hagut de lluitar aferrissadament per obtenir de la terra els mitjans de subsistència. En èpoques de sobre població s'ha hagut d'aprofitar tota la terra disponible, posant en cultiu àmbits que mai ho havien estat: les artigues dels Motllats, les petites planes del Pagès, la formació de paradons minúsculs per aprofitar el minso cabal d'una fonteta o un raconet entre penyes, són proves d'una situació de gran necessitat.

       1.1. Els factors negatius

    Els inconvenients, de cara a l'aprofitament agrari de la vall de Capafonts són els propis de l'agricultura de muntanya. La topografia ha obligat a rectificar pendents, a base de fer marges per aconseguir parades; allà on el terreny és més o menys regular – cas de les terrasses fluvials que formen les Hortes, Damunt les Hortes, part dels Plans, el Barral, el Ribatell, la Riera i alguns petits sectors escampats per la vall- els marges són de poca alçada i les parades més grans, però en els llocs de fort pendent -per exemple les Sortasses- els marges sovint són més alts que l'amplada de la parada que sustenten.

       La topografia és també un inconvenient a l'hora d'emprar maquinària, per la qual cosa l'agricultura capafontina no pogué introduir molts dels avenços tècnics que s'anaren implantant. A més, cal parlar de l'aïllament històric en què ha viscut la vall: els camins carreters que comuniquen les partides del terme no existiren fins el començament dels anys trenta del segle passat, és a dir, fins que Capafonts quedà comunicada amb l'exterior per carretera. Fins aleshores, tot es feia amb animals de tir. És difícil d'imaginar actualment, com es portaven les garbes des dels Motllats fins el poble a lloms d'animal pel camí del Grau, de la Foradada o de Pena Roja, vorejant precipicis. O com es treien els sarrions de carbó o els troncs de pi des dels boscos fins els punts de càrrega a Prades o la Cadeneta. O com es comercialitzaven els excedents d'algunes collites, per exemple les patates. Certament, els pagesos de Capafonts treballaven molt dur.

       Respecte de l'aigua, si bé és cert que a la vall n'hi ha molta, no sempre es pot aprofitar per regar, per la qual cosa, la major part de la terra cultivada és de secà. Les obres hidràuliques que calgué fer -rescloses, sèquies, albellons, basses, etc.- mostren un gran enginy, sense oblidar l'organització dels torns per tal que aquest recurs arribés a tothom.

             
    Marges a un comellar de Serra Plana.
       1.2. La propietat

       Pel que fa a l'estructura de les propietats, són poques les que tenien -i tenen encara- una dimensió mitjana, suficient per mantenir una unitat familiar i aconseguir excedents. En canvi, eren moltes les famílies que no disposaven de prou superfície cultivable per assegurar la subsistència, i s'havien de buscar fórmules per aconseguir el mínim necessari, per exemple treballar a jornal o arrendar terres pels sistemes habituals a casa nostra.

       Aquest sistema es mantingué fins que la situació econòmica del país canvià a mitjans del segle passat i la situació es capgirà quan la gent començà a abandonar el poble i les terres anaren quedant botjanes. Les xifres són ben explícites: de les més de 500 hectàrees que es cultivaven a començaments del segle vint es passà a 239 l'any 1963, segons Josep Iglésies. Actualment són menys d'una trentena, gairebé totes situades en les immediacions del poble. I les previsions apunten a una continuació de l'abandó.

       1.3. La producció

       El conreu de la terra tenia com a finalitat principal a Capafonts l'autoconsum, excepció feta d'algunes produccions que es comercialitzaven, bé dintre del mateix poble o en mercats forans.

       Hi ha dos productes que s'han cultivat des de sempre i que foren els signes d'identitat de l'agricultura capafontina: les patates -els trumfos- i els fesols, els quals tenen justa fama per ser d'una qualitat excepcional. Els dos apareixen en les estadístiques de sempre, des de la primera que es feu a mitjans del segle XIX -el diccionari Madoz- fins ara mateix. A més, en aquest llarg temps hi ha hagut altres cultius, molts dels quals han desaparegut: parlem del blat, l'ordi, la civada, el sègol o el moresc, entre els cereals; els cigrons, les veces o les guixes entre els llegums, o l'olivera, desapareguda a ran de la glaçada del 1956; les castanyes, que es produïen en quantitats notables ja no s'exploten, tampoc els farratges com la trepadella, o els llegums com l'erb i algun altre producte exòtic, com el cànem, que ja ha passat a la història. Altres, com les pomes, són de nova implantació. L'avellaner substituí l'ametller pràcticament de forma total, sobretot a les millors terres i pel que fa als conreus tradicionals com el vi, es mantenen en precari. Cal afegir els productes d'horta dedicats a l'autoconsum.

       Tot plegat, el sector agrari capafontí ha estat víctima, com tots els de la muntanya, del desenvolupament implacable de l'economia de mercat i no s'albira un futur positiu, a no ser que es trobi la manera d'aprofitar les potencialitats que ofereix aquesta terra, que no són poques. Per posar un exemple, els Costers són, pels sòls, pel clima i per l'orientació, molt semblants a les terres del Priorat històric.

        2. LA RAMADERIA

       Era la segona font de riquesa a la vall, propiciada per l'abundància de pastures. Algunes cases, com cal Fortet, cal Pocurull o cal Cerdà tenien ramats d'un nombre important de caps de bestiar, més d'un centenar. Era costum en moltes cases tenir una cabra o una ovella, que cada dia s'afegia a un ramat per anar a pasturar. Moltes criatures completaven l'alimentació amb la llet de cabra, mentre que les cries eren una font proteínica, sobretot el corder que es criava a la venda i per sacrificar-lo per la Festa Major o quan hi havia molta necessitat.

       Les pastures es trobaven als Motllats, al Pagès, a molts boscos -on pasturaven especialment les cabres-, als guarets i a les parades temporalment improductives. Com que a Capafonts no hi ha terres comunals, el pasturatge es feia a partir d'acords amb els propietaris de les finques.

       La ramaderia era un sector molt actiu, i hi havia moviment freqüent de ramats que anaven o venien de les fires de Prades, Montblanc o Valls a través de les carrerades establertes des de temps immemorial.

       Cal afegir la ramaderia domèstica, que era una part fonamental de l’alimentació dels capafontins, com en tot el món rural. Gairebé totes les cases criaven un porc, que era sacrificat a l’hivern i que, conservats els productes resultants a les olletes, --- normalment era la base de l’aportació proteínica de la dieta. Una dieta que, pel que fa als productes d’origen animal, es completava amb l’aviram o els conills dels corrals. Sovint es donava el cas de baratar a cal Gravat els ous de les gallines pròpies per arengades, que donaven més rendiment quan hi havia moltes boques per alimentar.



    Tancat de bestiar al Pilanot del Canya.
        3. EL BOSC

       Els boscos són una de les fonts econòmiques tradicionals, que a Capafonts tingueren des de sempre una importància gran. Es deia que "qui té un bosc té una guardiola", perquè proporcionava ingressos sempre i sobretot anaven molt bé per solucionar situacions de necessitat familiar.

       La superfície forestal a Capafonts és gran, però no tots els boscos són rendibles econòmicament, per diverses raons. Hi ha espècies que no tenen gran valor, com el pi blanc; altres, com l'alzina té un ús com a combustible, però sobretot en l'economia tradicional a casa nostra, s'aprofitava per fer carbó; i espècies com el teix, el roure i alguns altres, tenen un ús molt limitat. S'ha de considerar també que els exemplars aprofitables que es troben en llocs d'extracció difícil tampoc són rendibles.

       Tot i aquests inconvenients, en una visió històrica -que és l'objecte d'aquest treball-, el bosc capafontí ha estat una font econòmica important. S'aprofitava tot: els pins per fer cabirons i cairats, el brancatge com a combustible, la fusta d'alzina per fer carbó, etc. Les tallades eren controlades i la superfície forestal es conservava intacta. Ara tot ha canviat i els boscos d'aquesta part de la muntanya no es tallen: no es pot competir amb els preus de la fusta d'importació.


    Capafonts, envoltat per una corona de conreus amb predomini encara dels ametllers. L'avellaner ocupa extensions notables als Plans i al Barral i acabarà per convertir-se en cultiu dominant. Intercalats en el bosc es veuen forces terres cultivades. La foto és del 1968.


    La vall de Capafonts el 2020.
        4. UNA CASA DE PAGÈS DE CAPAFONTS D'ARA FA CENT ANYS

       Tot aquest món que s'ha esbossat ha desaparegut i només els que vam viure aquella època en primera persona podem recordar detalls del funcionament de la pagesia capafontina. Tot i això, hi ha molts aspectes oblidats o desconeguts, que són fonamentals per entendre un sistema que, com s'ha dit, havia perdurat durant segles i que s'esvaí en poques dècades.

       4.1. Les fonts d'informació

       Per tal d'afinar en l'anàlisi i fer-nos una imatge de les formes de vida d'aquelles èpoques passades, hem consultat els llibres de comptes d'una casa del poble, cal Llarg, on el cap de la família, el Josep Besora Balañà, conegut com el Pep Llarg, anotà tot allò que afectava a l'economia de la casa. Es recullen moltes dades, les quals ajuden a fer-se una composició fidedigna de la situació.

       Les anotacions que han servit de base a l'estudi pertanyen als anys anteriors a la guerra civil del 1936, és a dir, quan l'economia dels pobles com Capafonts encara no havia sofert els avatars que vingueren a partir de l'esclat de la guerra. Es tracta, doncs, de veure un model de producció d'una casa, que seguia les pautes vigents des de molts segles enrere.

        La mà d’obra era formada, en primer lloc, pels elements de la família, i un mosso que convivia amb ells; quan les feines ho requerien es llogava personal forani.

       A més dels detalls econòmics de la casa, les anotacions ens permeten treure alguna informació si més no, curiosa i significativa de la situació que es vivia en aquells temps.

       Llegint entre línies i afegint-hi informacions obtingudes de gran nombre de persones del poble i de l’experiència pròpia, ens podem imaginar com era la vida de la pagesia de Capafonts en aquells anys, que de ben segur era la que havia perdurat durant segles, amb poques variants. El tema dóna molt de si.

       L’anàlisi de les notes permet d’extreure informacions molt diverses sobre la marxa d’una de les explotacions importants del poble: la producció, les despeses, la comercialització, etc. Es tracta d’una història viva, centrada en un temps on encara no havien arribat els canvis que acabaren per capgirar-ho tot.

       L’explotació que estudiem tenia propietats diverses, escampades pel terme: forces hectàrees de regadiu a diferents partides: la Plana és la més gran, però en tenien d’altres en explotació al Rebollar, al Toll, a les Hortes... Tenien també molt de secà i forces hectàrees de bosc.



    La família de cal Llarg el 1931. Amb gorra, el Pep, asseguda, la seva esposa Antònia amb l’hereu Joan a la falda, la mare del Pep i dos enginyers de la carretera amb les respectives esposes.


    El Pep Llarg amb el seu net, el Salomó.


    Aquesta foto de la nevada del 1962 ens mostra com la part més extensa de terres de conreu és al peu del turó del poble cap a llevant. La finca sense arbres de la dreta és la Plana del Llarg.



    A la part de ponent també hi havia forces hectàrees de conreu.

       4.2. Les mesures

       Abans de continuar, un incís pel que fa a les unitats de mesura emprades. En la documentació consultada, les quantitats de la majoria dels productes s'expressen en les unitats que s'empraven en el món rural per aquells anys, les quals encara eren en part les antigues, barrejades amb altres modernes. El Sistema Mètric s'anava implantant, però moltes transaccions encara es feien a la manera tradicional. Per exemple, el gra no es pesava, es comptabilitzava en mesures de capacitat, normalment quarteres, mesures o dobles. Pel que fa al quilo, servia per determinats productes, sobretot quan les quantitats no eren massa grans, però encara s'emprava l'arrova o el quintar per quantitats grans, mentre que per les petites encara es feien servir la lliura, la lliura carnissera o l'unça. Pel que fa al vi, la càrrega era d'ús comú i per quantitats petites, el porró. Actualment al món rural i sobretot entre la gent gran, encara es parla d'unitats com aquestes, com una reminiscència dels segles passats.

       Per tal de fer-nos una idea aproximada de la magnitud de les collites, tinguem en compte les equivalències. Hem simplificat les xifres, eliminant alguns decimals i hem deixat de banda les petites diferències que podia haver-hi d'un lloc a un altre de la nostra geografia. Cal recordar que, per exemple el valor en quilos d'un quintà o d'una arrova en el sistema antic no era el mateix a tot arreu.

       Hem adoptat  les següents equivalències:

             Quartera, 70,8 litres
             Mesura, 17,75 litres
             Quintar, 40 kg
             Arrova, 10 kg
             Càrrega de vi, 120 litres


       4.3. La producció agrària

       Què es conreava a les finques d'aquella família els anys vint i trenta del segle passat? Doncs com a bons administradors, seguien la regla d'or de diversificar els productes -cereals, patates, llegums, vi, etc.-, de manera que si els preus d'un d'ells baixaven o algun any hi havia mala collita d'algun producte, ho compensaven amb altres.

       Segons la informació que s’ha esmentat, l’any 1934 la producció de cal Llarg fou aquesta:

             Blat: 40 quarteres, que, d’acord amb densitat mitjana del gra -uns 80 kg cada hectolitre-, equivalien a uns 2.266 kg.
             Ordi: 30 quarteres, o sia, 1.274 kg.
             Patates: 1.000 arroves, és a dir, 10.000 kg.
             Castanyes: 40 quarteres, que devien ser uns 2.000 quilos.
             Fesols: 20 quarteres, més de 1.000 kg.
             Moresc: 15 quarteres, 800 kg aproximadament.
             Avellanes: 14 sacs, 798 kg.
             Ametlla llargueta: 36 quintars, 1.440 kg.
             Ametlla motlle: 238 kg.
             Vi: 16 càrregues, 1.984 litres.


       Com es pot apreciar, es tracta de quantitats respectables, a les quals s'han d'afegir les hortalisses, la palla -que aleshores tenia un valor- la fruita, el farratge, l'aviram, els porcs, etc. Aquestes partides, tret dels porcs, no figuren consignades en el llibre de comptes.



    Escairant troncs de pi.
        4.4. Les despeses

       Els adobs i els jornals eren les despeses més importants, però no s'ha d'oblidar que n'hi havia d'altres, com el manteniment de d'utillatge. La partida més important en aquest sentit era la referent als treballs encomanats al ferrer. Per exemple, el 1929 pagà un total de 198,50 pessetes per treballs com aquests: llossar una rella de dos caps, fer una arnella per les valencianes del carro, empeltar l'esteva de la pollegana i del forcat, ferrar la mula, referrar el ruc, entre d'altres. I el 1932, pagà per llisar una aixada i unes graupes, fer una puntera a la rella d'orelles, llisar la rella de parpal o uns càvecs, etc.

       4.4.1. Els adobs

    No hi ha informació detallada del valor dels adobs, però hem de tenir present que aquell tipus d’agricultura n’emprava pocs de sintètics. La terra s’adobava amb la matèria orgànica procedent de les comunes de les cases -treure la comuna amb els barrals era una operació habitual als pobles-, amb els fems dels estables -als llibres hi consta algun jornal pagat per replegar els fems-, la gallinassa dels corrals, els formiguers, etc. Durant molt anys, abans de què es generalitzés l’ús dels plàstics, perdurà el costum de llençar les escombraries de les cases all peu d’un arbre fruiter, o barrejar-les amb la terra: l’ús dels abocadors primer i dels contenidors després es relativament modern.

        L’any 1935 es gastaren les següents quantitats en adobs químics:

             4 sacs d’amoníac,114 Pts.
             2 sacs de súper, 30 Pts.
             1 sac de ferro, 15 Pts.
             Total adobs: 159 Pts.


       També es feien formiguers als horts. Un formiguer era una barreja de males herbes i terra, completada amb branques de pi quan no hi havia prou herba, a la que s'hi calava foc. Quan deixava de cremar, després d'alguns dies, s'escampava tot per la terra i allò servia, en primer lloc, per esponjar la terra quan era massa atapeïda, i en segon lloc, la cendra aportava minerals al sòl. Era totalment ecològic i barat, i a més matava les cuques i les males llavors, encara que tenia ---l'inconvenient de destruir la matèria orgànica i la flora microbiana del sòl. ---



    Una batuda a l'era del Batistó abans del a Guerra Civil.
        4.4.2. Els jornals

       Pel que fa als jornals, la dimensió de l'explotació requeria llogar gent per fer determinades feines, que eren fora de l'abast del personal de la casa, inclòs el mosso. Durant l'any es pagaven jornals de diferents tipus i en determinades èpoques. Aquesta és la relació de les feines i l'import en els anys 1931 a 1935, en pessetes/dia:


    Feines
    Preu jornal (pessetes)
    Home Dona

    Noi

    Batuda amb animal 10-11    
    Segar amb dalla 7    
    Empeltar vinya 5    
    Replegar fems 5    
    Sembrar patates 5    
    Traginar llenya amb animal 5    
    Batre 3-5    
    Traginar garbes 3    
    Trencar ametlles   2,5  
    Sembrar fesols   2,5  
    Plegar avellanes   2,5  
    Rentar   1,5  
    Treballs diversos     1,5
        Hi ha constància de jornals pagats al Pere Tomàs, al Joan Tous, al Joan Ferré, al Pep Toni, al Domingo de cal Toni, al Emili Barberà, al Joaquim Besora, al Josep Barberà (peó i matxo), al Joan Blaió, la seva dona Francesca i el seu fill Josep, la Francesca de cal Fumat, la Maria de l'Agneta, la Francesca de cal Toni, i la Maria de cal Cisco Llarg, entre d'altres que no s'han pogut identificar.

       4.5. La Ramaderia

       Cal Llarg feien negoci també amb ramats de bens, encara que aquesta activitat era complementària, tot i proporcionar ingressos interessants. Per aquells anys tenien acords amb el pastor Joan Llort. Posem com exemple els comptes de l'any 1927. L'anotació diu així:

          Conte del ganado que yo tengo en capital dado en negocio a Juan Llort.
          Dia 25 de abril del año 1927.
          Por una parte 15 borregas al precio de 82,50 son 1237,50
          Por otra parte 37 borregas al precio de 78,75 son 2914,75
          Cantidad dada en negocio total 2914,75
          Mes del mismo por un molton 110,00


    Són quantitats respectables, per l’època.

    L’any anterior havia fet algunes operacions en aquest negoci. Per exemple, tenia invertit en bestiar amb Joan Llort 17 ovellles a 69 cadascuna,12 primales a 71.25 i un moltó a 100 pessetes. Al novembre vengué a Pere Perutxo de Mont-ral 10 ovelles a 86,25 cadascuna. El mateix mes comprà al Joan del mas de Vilaplana 12 ovelles a 78,75 cadascuna. Al desembre, vengué al Pinrón de Mont-ral 30 parelles a 98,15 la parella. També el mateix mes comprà a Joan Sulo de la Febró 41 borregues a 70 pessetes.

    Aquest any invertí en bestiar amb el soci Joan Llort 2232 pessetes.

    Com es veu, per aquells anys la dedicació al negoci del bestiar era important. No degué continuar, perquè en anys successius no apareixen anotacions en aquest sentit.

    L’altra font d’ingressos era l’engreix i venda de porcs, encara que es tractava d’una activitat més aviat familiar, tret d’alguna operació esporàdica de venda d’alguns exemplars a Alcover o l’Espluga de Francolí. La gran majoria de les cases tenien una cort on els criaven. Es tractava d’una activitat molt rendible, atès que els productes de la matança eren la base de l’alimentació de les famílies pràcticament durant tot l’any.



    Dia de matança. D'esquerra a dreta, el Pere del Salvador, el seu germà Joaquim, el Pep Llarg, el Joan Fortet, el Joan Llarg i el Joan Cutxó.

       Als llibres de comptes de cal Llarg hi trobem anotacions sobre les despeses i els ingressos dels porcs cada any. Com exemple, fem la transcripció literal corresponent al 1934. De pas, la informació serveix per conèixer el règim d'engreix en una època en la qual els pinsos compostos no havien arribat al poble.


      Conte de los cerdos que compramos el año 1934:  
      Por dos cerdos, pessetas 125
      Mayo de Reus por una saca (1) 23,50
      Julio de Reus por una saca 19,00
      Agosto por una saca de Alcover 20,00
      Septiembre por tres quarteras de sègol de Granadella 21,50
      Id. por una saca de Reus 26,00
      Diciembre dia 9 por cuatro cerdos que compré 180,00
      Id. por una cuartera de ordi  17,00
      Id. por una cuartera de moresc 25,00
      Id. por una saca de Valls   22,00
      Id. por despojos del trigo de casa 40,00
      Id. por una saca de Alcover 23,00
      Id. por 114 kilos de maiz y moltura 53,00
      Id. por una saca de Alcover 29,00
      Id. por 112 kilos de maiz  50,00
      Id. por 65 kilos de trigo  30,00
      Id. por una saca de Alcover  29,00
      Id. por una saca de Alcover 27,00
        -------
        817,00
         
      Ingreso de los cerdos del año 1934:  
      Por un cerdo que matamos yo y Juan que pesó 87 a 3,50 kilo vale  304,50
      Por otro cerdo que matamos en casa 93 kilos a 3,27 kilo vale    303,60
      Por otro cerdo que vendo a Alcover 60 kilos valor 181,00
      Por otro cerdo que vendo a Alcover valor 184,75
      Por dos cerdos que vendo en Espluga 114 kilos valor 354,72
        -------
        1327,57
         
      (1) Un sac de 100 kg de farina de blat  


       Com es pot veure, el benefici no fou gens menyspreable.

       4.6. Comercialització

       Part de la producció es venia al mateix poble, mentre que també es comercialitzava en pobles de l’entorn -Prades, Ulldemolins, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Alcover- i al mercat de Reus. També es barataven patates i fesols amb oli en algun poble de les Garrigues, especialment la Granadella i Bellaguarda.

       Els preus aquell any de 1934 foren aquests:

    Producte
    Unitat Preu
    (Pessetes)
    Blat Quartera 25,00
    Ordi Quartera 15,00
    Patates Arroba 2,00
    Castanyes Quartera 16,00
    Fesols Quartera 55,00
    Moresc Quartera 23,00
    Avellanes Sac de 57Kg 55,00
    Ametlla llargueta Quintar 26,00
    Ametlla molla Kg 1,50
    Vi Carga 40,00
       Amb aquests preus de venda, el valor de la producció esmentada fou de 7.811,50 pessetes.

       Una part de la producció es venia al detall, i en aquest cas, els preus variaven una mica. Per tal de donar una idea aproximada sobre el nivell de vida aquells anys, anotem alguns exemples de preus de venda de productes alimentaris:


    Producte
    Unitat Preu
    (Pessetes)
    Patates Kg 0,15
    Fesols Mesura (17,5 Litres) 17,50 (1)
    Faves Kg 0,20
    Vi Litre 0,40 a 0,60
    Moresc Kg 0,50
    Carbó Kg 0,20
    Palla Quintar 1,75 a 2,00
    Tomquets Kg 0,50
    Cebes Manat 0,50
    Ous Dotzena 4,00
    Pollastre Unitat 5,50
    3 Conills +1 Perdiu - 10,50
    1 ànec + 1 Gallina - 14,00
    Sal Quintar 5,00

    (1) En general, la venda es feia a pes, a 1 pesseta el quilo.

       El quadre es pot completar amb els preus d'alguns productes que es compraren amb càrrec al mosso cap a les darreries del 1930:


    Producte
    Preu
    (Pessetes)
    Espardenyes 3 a 5, segons el tipus
    Una pila per la llanterna 1
    Una gavardina 9,50
    Uns calçotets 6,50
    Unes mànigues per una gavardina 2,50
    2 Metres de pisana 4
    Mocadors 1
    4 Paquets (cajetillas) de picadura de tabac 1
    Una gorra 6
    Una boina 2,50
       4.7. El bosc

       Tal com hem dit més amunt, el bosc era una important font d’ingressos. El valor era més o menys alt, segons les espècies forestals que es podien explotar.

       Les dues espècies més abundoses dels boscos d’aquesta part de la muntanya són el pi roig i l’alzina, que sovint es troben barrejats. La seva explotació era, com s’ha dit, una part important de l’economia domèstica del món rural.

       Els pins es venien per fusta i, independentment de les normes oficials, a l’hora de fer una tallada, eren els mateixos propietaris els que controlaven la mida dels exemplars a tallar per tal de no malmetre la regeneració del bosc. Com a cas curiós, molts propietaris de bosc deixaven intacte algun exemplar de pi i de roure per aconseguir gruixos extraordinaris, que es feien servir com elements de construcció: eren les bigues que aguantaven el pes de les estructures dels edificis quan les de ferro encara no eren a l’abast. Als exemplars molt grans de pi o roure se’ls deia, per extensió, bigues.

       Quan es tallava el bosc, hi havia feina per a tothom. S’havia d’eliminar el brancatge, pelar els troncs, arrossegar-los fins el lloc on es carregarien per portar-los a destí -aquesta operació es feia amb mules i se’n deia “arrastro”- i escairar quan calia.

       A més dels troncs, es treia rendiment de tota la resta dels arbres tallats: les branques gruixudes, anomenades buscalls, com a combustible de les cuines, i la part més prima, les branques, servia per fer feixos per els forns de pa o de calç; aquesta feina normalment es donava a preu fet a qui la volgués agafar. El pastisser de Capafonts, com els de tots els pobles, havia de tenir sempre una reserva de feixos de llenya a punt.

       Les alzines no serveixen per fer taulons ni cabirons, però tenen una fusta molt densa que proporciona moltes calories quan es crema. Les tallades subministraven la matèria primera per a les carboneres i per als focs de les cases, tot i que en aquest cas s’aprofitava qualsevol tronc provinent d’esporgades o arrencades d’arbres, –ametllers, ceps, oliveres,....- fins i tot les redoltes dels ceps. 

       A tot el món rural, des de sempre, la fusta d’alzina era la base per a bastir una carbonera, però també servien els boixos, aladerns, roures,... i com aquell que no vol, s’hi barrejava algun tronc de pi tot i que fa un carbó de menys qualitat i Capafonts no era una excepció. Sempre hi havia alguna carbonera fumejant en algun lloc del terme. A call Llarg el carbó era una font d’ingressos important, atès que tenien molt de bosc. Gairebé cada any es feia carbó en un indret o altre i amb els carboners, procedents de Benifallet o d’algun altre poble del riu, es mantenien unes relacions excel·lents, que han perdurat en el temps, fins i tot quan ja s’abandonà aquesta pràctica.

       Tenim dades de l’explotació d’un bosc a la partida del Pagès, d’unes 15 hectàrees, i poblat de pins i alzines. S’hi feu una tallada l’any 1929 i carbó quatre anys després.

       El primer d’aquests dos anys es vengueren 1.025 pins a 2,50 pessetes cadascun.

       El 1933 es feren 1.176 quintars de carbó, que foren venuts al mateix bosc a 2 pessetes el quintar.

       A més s’obtingueren 150 pessetes per la venda de les cornaleres i 70 més per la llenya.

       És a dir, que en un període de quatre anys el rendiment fou de 5.134 pessetes, entre fusta i carbó. Cal senyalar que aquest bosc, igual com la majoria dels de la vall, és molt productiu, per la qual cosa es podia fer una nova tallada al cap de pocs anys, vuit o deu.


    Membres de la família Cartoixà, de Benifallet, que feren carbó uns anys per cal Llarg. Les relacions entre les famílies es mantenen vives encara avui en dia.



    Els ganxos a sobre el bast servien per transportar llenya, sarrions de carbó, etc.

       4.8. Altres fonts d'ingressos

       A més dels ingressos senyalats fins aquí, s’obtenien diners per molts altres conceptes. Alguns exemples:

       El 1927 cobrà 10 pessetes pel lloguer de l’era.

       El transport era una altra font d’ingressos; es feu amb la mula o el ruc, fins que es comprà un carro tant bon punt es feu la carretera. Exemples dels preus que es pagaven pel transport:

       Portar 4 sacs de guano des d’Alcover, l’any 1933 es cobraven 6 pessetes.

       Sarrions de carbó des del Pagès a Prades: 1 pesseta el sarrió.

       Transport de carbó fins la carretera: 14 pts/dia

       Compra-venda de productes: les transaccions no es limitaven a vendre la producció pròpia, també comercialitzava productes -especialment ametlles o patates- que comprava a diferents proveïdors del poble, de la Febró o de Prades.

       Una font d’ingressos important era la que sortia de l’arrendament de la terra: es feia cessió d’algun tros, cobrant en espècies. La Plana del Llarg és gran i per aquells anys i posteriors n’hi havia una part cedida a persones que l’explotaven “a mitges”, és a dir, fent entrega de la meitat de les collites al propietari. També consta que tenia arrendat a cal Toni un tros del Rebollar, pel qual cobrava 30 pessetes anuals.

       A cal Llarg estaven oberts a obtenir ingressos procedents d’altres fonts diferents de l’explotació de la terra. Un exemple el tenim quan l’octubre del 1930 s’encarregaren de la manutenció durant una setmana dels quatre enginyers de la carretera, que s’estava construint. El preu era 10 pessetes per sopar i dormir, i a part es cobraven les despeses per altres conceptes. Les anotacions en aquest sentit donen fe de la meticulositat del Pep Llarg a l’hora de comptabilitzar-ho tot. Són aquestes:



    Restes d'una barraca de carboners a l'Aragonesa.


    Producte
    Preu
    (Pessetes)
    Productes diversos de l’adroguer de Reus 42,00
    Plàtans 3,00
    Dues ampolles de licor 8,00
    Carn de porc d’Alcover 10,00
    Carn de porc de casa 6,00
    Carn 11,25
    Dues dotzenes d’ous 8,00
    3 conills i una perdiu 10,50
    Un ànec i una gallina 14,00
    Plàtans i carn de Prades 10,00
    Carn de porc 6,40
    Un pollastre 5,50
    Pa 10,00
    Vi 5,00
    Oli 4,50
    10 jornals de servidumbre (una dona) 30,00
    Pesca 5,00
    Carbó 1,00
       També tingueren a dispesa personal que treballava  la carretera, entre els quals hi figura el contractista. A la foto es poden veure els preus que es pagaven per aquest concepte.


    Comptes de l'hospedatge del contractista de la carretera.

       En resum, s'aprofitaven tots els recursos a l'abast, en primer lloc per explotar les propietats i en segon lloc, les oportunitats d'obtenir uns guanys per vies d'allò més divers. Curiosament, gairebé un segle després es tornà a reprendre l'activitat de l'allotjament, instal·lant la Casa Rural Cal Llarg.
       Conclusió

       La lectura d'un llibre de comptes ens ha permès de fer-nos una idea de la vida pagesa tradicional a Capafonts. Les dades amaguen una realitat, la de la lluita diària per tal d'aconseguir el màxim rendiment de la terra o dels boscos, una lluita tant antiga com la Humanitat, i en la qual hi juga la intel·ligència, el saber fer, l'esperit de decisió, la fortalesa davant les adversitats de tota mena -meteorològiques, preus, malalties...- que amenacen de manera constant la pagesia, la saviesa o l'experiència per prendre en tot moment la millor decisió. I un gran esperit de sacrifici davant la duresa dels treballs. Podem imaginar, per exemple, l'esforç que calia per carregar a la mula dos sarrions de seixanta quilos cadascun i portar-los des del bosc fins els punts de destí, Reus, Montblanc, l'Espluga, Prades...., per camins de ferradura la major part del trajecte. I així fins treure els 376 sarrions que es feren l'any 1932, per parlar d'un dels anys que consten en les notes. Si s'aconseguia vendre la producció de carbó al bosc, era un èxit. O el de les persones que anaven a vendre el carbó a Reus, als clients habituals i pregonant la resta pels carrers, amb el risc d'haver de tornar al poble amb una part no venuda. Realment, era dur.

       Podríem esmentar alguns aspectes lligats a l'activitat forestal, per exemple els tractes quan s'havia de fer una tallada al bosc, calculant "a ull" el nombre d'arbres que es podrien tallar. O emprant el mateix procediment per saber els quintars de fusta que es podrien extreure. I tants i tants aspectes... Aquí només s'ha esbossat una pinzellada dels temes, però resta encara molt per investigar.
       Agraïments:

       A la família de cal Llarg, i de manera especial a la Pilar, per proporcionar la informació de base i molts altres detalls sobre aquella època.

       Al Jordi Fort per les indicacions encertades que han permès afinar en l’exposició del tema.

       A totes les persones que, d’una forma o altra, han aportat dades i valuoses informacions.




    El carrer Nou


    Llorenç Balañà
       Pels capafontins de principis del segle XX el nom tenia tot el sentit, el carrer era nou, s’hi acabava de fer una reforma substancial.

       En realitat aquest carrer formava part d’una de les quatre eixides del poble, la que anava a Prades i també a l’Ermita, l’Espluga i Montblanc, les altres tres eren: la Barceloneta que portava cap a Farena, Mont-ral i el camí de la Foradada, el Ribatell cap al camí de Reus, i el camí de la font Vella.

       El carrer Nou està emplaçat al nucli antic del poble i cal recordar que en aquest espai hi ha l’antic cementiri -ara convertit en parc infantil-, restes de l’església romànica i l’Abadia, a més de l’era del Rector i les parades de l’Abadia, tots patrimoni de l’església.  Tocant a l’Abadia hi ha cal Macià, segurament la casa del castlà Pere que trobem documentat a finals del segle XII. Per tant ens trobem al lloc més antic de la vila.

       Aquesta reforma es va fer en un dels trams del citat carrer, precisament la zona descrita anteriorment.

       A finals del segle XIX, els propietaris de les parades de l'Abadia, els de cal Ros, van vendre parcel·les per edificar, primer cal Baptista Cutxó (actualment cal Gravat) i posteriorment i de manera conjunta cal Pep Sardà i cal Pere Fortet.

       Amb la venda d'aquests terrenys s'hi va incloure una servitud de pas per tal que el venedor tingués accés a les seves citades parades de l'Abadia. Cal recordar que aleshores encara no existia el carrer Pau Casals. La casa que tenia dita servitud era cal Gravat.

       Aquest porxo també comunicava mitjançant un camí fins l’era del Besora i l’utilitzaven especialment els veïns de la Barceloneta per poder accedir més fàcilment a l’era del Rector.

       La construcció de les dues darreres cases la van portar a terme els de cal Fortet per allotjar-hi dos dels seus cabalers, el Pere Fort que es va casar amb la Francesca Balanyà de cal Garriga i la Teresa Fort casada amb el Pep Besora de cal Cerdà.

       En aquell moment les tres cases tenien la façana i la porta d’accés sota l’actual carrer, a l’espai que ara és el perxo. Passats uns anys es va construir el marge de contenció per reomplir, anivellar i engrandir el carrer i alhora salvar el fort desnivell fins arribar a l'altura de ca l’Enquino. Per evitar l’embassament de l’aigua de pluja van fer-hi el primer desguàs en un carrer del poble, que drenava l’aigua cap a les parades de l’Abadia.

       Va ser aleshores quan les tres cases es van ampliar fins buscar el peu pla del nou carrer, cosa que s’aconseguí bastint l'actual perxo on es poden veure les portes originals d’aquestes cases. Encara avui es pot comprovar com el material utilitzat aleshores per aquesta ampliació ja era diferent del de l’obra inicial.


    Capafonts el 1915. A la dreta de la imatge es veu la sortida del perxo, una arcada gran, amb el camí que, a través d'ell, comunicava l'era del Rector amb la del Besora.



    En unes obres recents l'arcada que donava pas a les parades de l'Abadia va quedar altra vegada a la vista.


    La porta de cal Pere Fortet que comunica la casa amb el perxo. Com es pot veure no es una sencilla porta d'uns baixos, sinó la porta principal de la casa en aquell moment.



    El carrer Nou i el Perxo avui.




    Pregó de la Festa Major


    Capafonts, agost de 2020

    Josep Cruset Vallverdú
       En primer lloc, gràcies al poble de Capafonts, a l'Associació de Veïns Riu Brugent, a l'Ajuntament i a la seva alcaldessa per fer-me pregoner de la Festa Major. Poques coses impliquen un honor i una responsabilitat tan gran com que et convidin a fer el pregó de la Festa Major del teu poble. I d'una festa major que jo, com tota la colla de la meva generació, capafontins i estiuejants, vam viure amb tantíssima intensitat durant l'adolescència i la joventut, igual com segur que ho han fet els de qualsevol altra generació.

       Però enguany la festa haurà de ser diferent de com ha estat sempre, perquè la salut, la prevenció i la precaució passen al davant. Per això, avui m'agradaria parlar-vos d'una altra faceta del que ha significat Capafonts per la meva família i per mi mateix, que vull relacionar amb aquests temps insòlits i difícils que estem vivint actualment.

       A casa, Capafonts, a banda de ser el lloc dels orígens, ha estat també el poble que ha fet de zona de protecció, de malla de seguretat. Ho va ser durant la guerra civil, perquè quan a Reus els bombardejos eren devastadors tota la família va pujar a refugiar-se al Mas de Fortet i allí van viure, amagats en coves, com suposo que la majoria de capafontins, el pas del front el gener de 1939.

       Ho va ser durant els moments més crus de la postguerra, perquè gràcies al sac de patates, el conill o el gall que baixaven els oncles de cal Llarg o de cal Fortet quan les coses estaven molt feixugues a Reus, aquells dies no van ser encara més magres. Imagino que molts de vosaltres també en podríeu explicar un grapat d'històries de solidaritat entre la família del poble i la de la ciutat en aquells anys obscurs.

       I Capafonts feia també de recer en moments de desgràcies familiars. La meva mare explicava que quan el seu pare es va posar molt malalt, com ella era la germana més petita la van enviar cap a Capafonts per estalviar-li el tràngol i que estigues ben cuidada. El seu pare va morir precisament durant els dies de la festa major de 1941 i com que aleshores això d'anar i venir de Reus no era tan senzill, van optar per no dir-li res fins quan pugés pujar la seva mare, li van posar un vestit negre, va seguir corrent per la festa major i tothom del poble va fer com si no hagués passat res fins el dia que la seva mare va poder venir i explicar-li el que havia passat.

       Fins i tot jo l'he viscut aquesta faceta de Capafonts com a resguard. El primer estiu que vaig pujar va ser per qüestions de salut. Estava malalt molt sovint, menjava poc, tenia molta tos i em van enviar una temporada aquí dalt a veure si l'aire i l'aigua de Capafonts em feien bo. Això era abans que els meus tiets, el Josep i la Juanita, es fessin el xalet a l'era de ca l'Enriqueta. Jo era molt petit i vaig venir amb la meva àvia i el poc que recordo era anar cada tarda a alguna font, i sobretot a la font del Toll, a berenar pa amb xocolata i a beure aigua acompanyada d'un d'aquells caramelets que n'hi deien anissos. Desconec si mai ha existit alguna tradició o creença sobre les virtuts de l'aigua del Toll, però el que si em ve present és que la meva àvia li tenia molta fe. O potser era perquè la font estava en terrenys de la seva família. No ho sé, però l'apreciava tant que recordo que una de les coses que va demanar als seus últims dies és que li baixessin una mica aigua de Capafonts, i concretament de la font del Toll, per poder-ne beure.

       He volgut citar alguns records dels temps de la guerra i la postguerra perquè enguany hem patit i encara estem vivint el que segurament és el pitjor drama col·lectiu des de la guerra civil. Curiosament, avui com ahir, Capafonts ha tornat a fer de recer quan les coses s'han posat complicades. Ho ha estat per la gent que va decidir passar el confinament aquí allunyats del virus que assolava les ciutats. I ho ha estat pels milers de persones que han trobat en Capafonts, en les seves muntanyes i rius, el lloc on tornar a gaudir dels paisatges i la natura un cop recuperada la llibertat de poder sortir de casa.

       Potser mai com aquests darrers mesos Capafonts ha exercit de paradís perdut per a tantíssima gent, que l'han descobert o l'han retrobat. Ara és més important que mai que aquests visitants prenguin consciència que els paradisos naturals són fràgils, i que si Capafonts els ha permès tornar a assaborir un dels plaers de viure la vida, el mínim que poden fer és esmerçar-se en respectar-lo i conservar-lo per a que tots en podem seguir gaudint.

       L'altra conclusió, en el mateix sentit, és que si Capafonts i tants altres pobles són un lloc extraordinari per aixoplugar-se d'una epidèmia, si les muntanyes esdevenen la vàlvula d'escapament per milers de famílies atrapades a les ciutats, si el medi natural de les nostres comarques constitueix un lloc d'esbarjo impagable per a tota la gent d'aquest país, cal exigir a les administracions públiques que actuïn per a que tot això no només no es malmeti i rebi l'atenció que mereix un patrimoni tan valuós.

       I no parlo només de lluitar contra els incívics que embruten i els incapaços de conviure ni amb la natura ni amb els seus conciutadans. I tampoc em refereixo només a que la cura del medi rural no pot dependre del que puguin fer municipis petits amb pocs recursos i de la bona voluntat i els esforços dels que hi viuen.

       Això va molt més enllà. Va de lluitar contra el despoblament amb mesures que ajudin a garantir el futur dels pobles de muntanya. Va d’entendre que no es poden preservar viles i entorns naturals preciosos si no hi ha gent que hi visqui i treballi. Va de que les persones que viuen lluny de les zones urbanes no han de tenir més dificultats per teletreballar o estudiar, per disposar d’una bona assistència sanitària o uns bons serveis socials.

       Per sort, i des d’abans de nosaltres, no som pocs els que estem compromesos amb aquest projecte vital que es diu Capafonts. Un anhel que compartim tant els que hi heu nascut com les persones que l’hem fet nostre perquè en som descendents o el vam escollir per passar-hi les vacances. A totes i tots els que ja fa molts anys que us afanyeu per fer possible que el poble rutlli; a totes i tots que treballeu i col·laboreu des de les més diverses vessants pel present i el futur d’aquesta comunitat i d’aquesta vall; jo només puc reconèixer i reivindicar el valor d’aquesta tasca, que si bé és esforçada i mai no s’acaba, porta la immensa recompensa de mantenir viu Capafonts i honrar i conservar el llegat dels que ens han precedit i ja no hi són.

          Moltes gràcies, que passeu una bona festa major i visca Capafonts!




    El pregó de la Festa Major es va fer a l'era del Rector perquè els presents poguesin guardar els espais de seguretat preceptius.