Festa de la innauguració de la llum
Jordi Fort Besora |
17 de juliol de 1953. El sol s'havia post feia estona però la llum del crepuscle encara permetia anar pel carrer i veure l'arribada de les autoritats provincials a l'era del Rector. Mai abans havien vingut al poble, els bisbes si que de tant en tant pujaven a conèixer els seus fidels, però les autoritats civils era la primera vegada que trepitjaven el racó més deixat de la mà de Deu de la seva província. L'ocasió s'ho mereixia perquè els dos últims pobles de la demarcació sense llum elèctrica, Capafonts i La Febró, aquell dia veurien els seus carrers i les seves cases il·luminades amb bombetes de filament.
Havia costat molt i molt aconseguir els diners per costejar la conducció des de Prades, però finalment la Diputació va aportar 341.550 pessetes al projecte comú i Capafonts 100.000; no sabem quantes La Febró. El govern Civil res, ni cinc. L'endemà se celebrava el 18 de Juliol i aquesta inauguració era el pròleg dels fastos amb que el Régimen celebrava aquell any l'efemèride.
Les obres les va fer Fecsa, segurament amb una empresa subcontractada, però el poble hi va aportar ma d'obra per fer els clots dels pals de fusta que sustentarien els cables. De Prades fins la bifurcació, a l'Estret d'en Palau, conjuntament la gent de La Febró i la de Capafonts; a partir d'allà cada poble el seu tram fins als respectius transformadors. El cablejat pel carrers també el feu l'empresa de Fecsa i la resta, la connexió, el comptador de la llum i la instal·lació dins de les cases, a càrrec dels propietaris. Les aportacions de jornals es feren a tomb de poble.
Quasi totes les instal·lacions als domicilis les feu l'Eduard Prats ajudat pel seu fill Quimet i el nebot, el Josep del Cisco Llarg; algunes cases contractaren un altre electricista perquè no es parlaven amb l'Eduard i entre els dos ho feren tot. L'ajuntament subministrava el material que necessitaven els lampistes i aquests passaven la llista de tol el que havien necessitat a l'ajuntament, que ho cobrava casa per casa.
El dia de la inauguració hi havia el governador civil José González Sama, el cardenal Benjamin de Arriba y Castro, el president de la diputació Enric Guasch, els diputats Soler Morey, Ricomà i Rull, l'enginyer de l'obra Ventosa, l'inspector d'ensenyament primari Andrés Castillón, i d'altres autoritats. No hi faltava ningú.
Quatre joves del poble –el Joaquim de la Trinitat, el Daniel de cal Ros, l'Alfonso Ponos i el Joan de la Feliciana- vestits de catalanets van anar a rebre'ls al pont del riu d'en Seguer cavalcant quatre mules, de cavalls no n'hi havia a Capafonts, i els van acompanyar fins l'era del Rector on les autoritats de Capafonts i de la Febrò els presentaren els seus respectes i l'agraïment per haver pujat fins aquell poble humil i fins llavors abandonat per les institucions. |
Els quatre joves del poble rebent les autoritats al pont del riu d'en Seguer.
|
Un Te Deum a l'Església, fou el primer acte, seguit de la benedicció del transformador i amb ell de tot el cablejat, i allà a la vora, a la paret de l'hort de cal Blaió el Governador Civil va aixecar un connector trifàsic i la llum va arribar. Els vilatans va esclatar amb aplaudiments.
La gent estava molt emocionada, tothom cridava, i alguns ploraven. Hi havia el convenciment que amb aquelles bombetes enceses, el poble s'incorporava a la modernitat, al segle de la ciència. S'havien acabat els llums d'oli que venien de l'època romana, les espelmes i les teies de reminiscències medievals, el carbur de calci -digne representant del segle de la química- que llavors era el molt utilitzat per fer funcionar els llums d'acetilè -tot i que sovint escassejava i no se'n podia comprar- i també els tres Petromax que il·luminaven les dues sales dels cafès i la del ball. La llum d'aquests artefactes era millor que la d'aquelles primeres bombetes, però també foren jubilats perquè eren complicats i perillosos de manipular. A poc a poc, els primes llums –un portalàmpades i com a molt un plat rodó de porcellana- foren substituïts per aranyes de cristalls, globus de colors, penjolls de tota mena, etc., com a tot arreu, i els modestos duets portalàmpades-bombeta quedaren només als estables, pallisses, golfes, etc. Acomplerta la fase il·luminadora, arribaren algunes dutxes amb escalfadors elèctrics -fins i tot abans de tenir l'aigua corrent a les cases- els timbres de les portes, les ràdios, mes tard els televisors, i finalment ja als anys seixanta les neveres i les màquines de rentar, tot al ritme que marcava la industrialització del país. |
El Governador Civil aixecant el connector trifàsic a la paret de cal Blaió. |
|
L'Isidro Pastisser va posar el primer motor elèctric per fer anar la màquina de pastar, però sàviament no va jubilar l'antiquíssim motor d'explosió, joia mecànica singular que encara hagué de treballar més del previst perquè hi havia restriccions i també talls del corrent elèctric per culpa de les turmentes, o pel fet de que tota la instal·lació era molt de fireta i no aguantava una mestralada; el motor sempre complia, tot i que venia de lluny, i era costós d'engegar, però ja estava molt bregat i no fallava.
Acabades les inauguracions, el cardenal tornà a l'església per desvestir-se, i tot seguit, a les escales del temple hi hagué els parlaments. Com que l'alcalde Tomàs era asmàtic i tenia dificultat per parlar, mossèn Salvador el va substituir i tot seguit la resta d'autoritats exposaren les seves raons. La festa va continuar al pati de l'Abadia on es va preparar un àpat a peu dret amb menges pròpies de Capafonts, que foren degudament celebrades per les autoritats. |
La comitiva després de beneir els transformador. |
No sabem si fou al principi o al final dels actes quan també es van beneir les escoles, que ja feia dos anys que funcionaven. Aprofitant que El Pisuerga pasa por Valladolid, els organitzadors degueren pensar que també serviria per commemorar els fastos d'aquell 18 de juliol. La benedicció d'aquelles escoles que havia construït el poble tot solet, sense ni cinc d'ajuda de cap institució, fou una mena de torna, però el senyor Cardenal també les va santificar degudament.
Val a dir que aquelles escoles eren fruit d'una iniciativa personal de mossèn Joan, capellà de Capafonts fins 1950, i de l'Inspector de Primera Enseñanza Andrés Castillón que era present a l'acte. Segurament fou l'inspector qui es va preocupar de fer arribar mobiliari escolar per equipar les dues aules. Fins fa poc encara dormien per algun racó de la darrera aula, el que avui es la sala de la gent gran, uns mapes, un retrat del Caudillo, el crucifix, etc. A cadascú el que sigui seu, però ben mirat no hagués estat malament convidar a mossèn Joan Mercader; mossèn Salvador Ramon, el seu successor que era una bona persona, ho hagués aprovat. |
La benedicció de les Escoles. |
Quantes emocions, quantes circumstancies, quantes anècdotes que ja no recordem d'aquell acte i d'aquells dies. Algunes si que encara son presents, i val la pena explicar-les perquè exemplifiquen les emocions millor que les paraules.
El Pere del Salvador Batistó, el dia abans, el 16 de juliol, va haver de sortir a fora, a Reus, i quan en arribar al poble li explicaren que els electricistes ja havien encès els llums per fer proves, es volia morir i es planyia dient: Tota la vida havia esperat viure aquest moment i me l'he perdut. El qui escriu aquestes línies dona fe de que pocs com el Pere s'estimaven el poble i havien treballat molt perquè aquell projecte tirés endavant, per tant la seva exclamació era més sentida del que us podeu imaginar.
Quan acabats els actes el Pep Fortet va tornar a casa i en veure el foc i el menjador il·luminats, va agafar tots els llums d'oli, va sortir al terrat, i els va llençar Ferratgetes avall mentre els maleïa per la poca llum que havien fet i per les llànties a la roba que et regalaven de tant en tant.
Però l'anècdota més significativa fou que, una vegada acabat l'acte de l'era del Rector, mentre les autoritats feien l'àpat al pati de l'Abadia, els vilatans anaren corrents al bar del Joan i la Maria de l'Agneta per escoltar la ràdio que havien comprat perquè els seus clients poguessin seguir els partits de futbol del diumenge |
La gent del poble esperant l'arribada de les autoritats des de la barana del pati de l'Abadia. |
Aquell estiu per la Festa Major, la pista de ball de l'era del Nan a més de paperets tenia penjolls de bombetes que pel balladors feien massa llum, però molt celebrades per la resta de personal. Per a l'orquestra també fou una millora; el Petromax, que fins llavors havia presidit el sostre de l'empostissat, il·luminava només les partitures dels qui estaven vora de l'estri, però ara ja tots els músics tenien bombetes per damunt dels seus caps. De moment el corrent elèctric no tenia més avantatges per els músics, perquè els seus instruments encara no estaven electrificats i la vocalista no necessitava ni micròfon ni amplificador: amb les seves dots admirades pels assistents en tenia prou. Als bons melòmans els va costar adonar-se que a mesura que la música s'electrificava anava perdent qualitat; anys més tard enyoràvem aquelles orquestres que progressivament foren substituïdes per altres amb taules de so, farcides d'equalitzadors que corrompien els sons de cada instrument, capaces de fer vomitar als altaveus la música a un nivell tant alt de decibels com per impedir parlar amb normalitat. i que a més fa retrunyir l'estómac. A les discoteques on la música hi és per tapar, sembla que la cosa funciona molt bé, però per ballar, no. Bé potser passa que avui el ballar es secundari.
La pianola que durant tants anys havia posat so a les nostres danses tingué un memorable comiat: fou aixecada a força de braços fins dalt d'un carro i amb tracció humana va passar per tots els carrers dels poble fen sonar per última vegada les seves melodies.
Un amplificador, una gramola elèctrica, i un altaveu, donaren entrada a la electrònica, però amb el pas del temps les agulles d'acer anaven aprofundint el solcs dels elapés fins que es tornaven inaudibles i calia posar sobre la pista algunes pessetes per comprar-ne de nous. Amb l'electricitat no tot eren avantatges.
Els llums del carrer foren molt celebrats; caminar a les fosques per sobre dels empedrats medievals no era cap meravella. Abans el nois que tornaven tard a casa tenien lots molt útils per als dies que no hi havia lluna, però les piles es gastaven i eren molt cares. Es curiós que a Capafonts no es van conèixer mai les ràdios de galena que també funcionaven amb piles.
Com hem dit, el primer electrodomèstic foren les ràdios. No hi havia casa sense un aparell, i no hi havia conversa sense que els interlocutors presumissin del seu com el millor del poble. Un passeig pels carrers a qualsevol hora donava accés a noticies o musiques que venien d'Andorra, Reus, Calatayud o Terol, entre altres. A la part occidental del poble Radio Terol era la que arribava de manera més clara i potent i va ser molt popular. |
Les autoritats fent els parlaments. |
El que si va arribar immediatament fou el cinema. Un promotor ambulant que anava de poble en poble va pujar a Capafonts per veure d'ampliar el negoci. El primer dia va posar el projector dins de ca l'Enquino i un llençol penjat al balcó de l'Abadia. D'entrada tos els veïns mes propers hagueren de tancar els seus comptadors perquè el corrent elèctric arribava molt fluixet i la màquina de cine necessitava una certa potencia. Resolt el problema els capafontins poguérem veure en primícia al seu ídol James Stewart campant per l'oest americà amb un Winchester 73 a les mans.
Ben aviat el Josep i el Quimet Prats, que eren de l'ofici, pujaren un projector Ossa que instal·laren a la planta superior de les escoles, llavors sense finestres i amb el terra sense rajoles, que quedà transformada en una sala de projecció humil però tècnicament bona, cosa que va permetre veure una programació al nivell de la que es feia a qualsevol ciutat. La gent s'havia de portar les cadires, el preu era raonable, la programació boníssima i la qualitat tècnica molt alta. Els dos germans s'estimaven el cinema i esmerçaven hores i diners en el projecte que va durar uns anys, fins que la televisió va arribar. Si ho haguessin fet per diners no hauria durat ni dues sessions, però el cinema sempre ha tingut els seus fidels que el promouen al preu que sigui. Quan ells van plegar, el poble va comprar un projector de 16 mil·límetres i les bones pel·lícules van continuar arribant; era l'època dels cinefòrums i amb aquest format hi havia molts bons films. L'existència dels recaders va permetre gestionar des de Barcelona el lloguer d'aquestes cintes. Quan els recaders van plegar el cinema es va acabar.
Les fallades de subministrament eren freqüents i sovint eren lentes de reparar. Quan passaven en dies normals, la gent tornava a la època dels romans i del carbur de calci, però si passava el dia de Nadal o de la Festa Major, tornar a les antigues maneres de fer ja no era acceptable i la festa quedava anorreada, no del tot, perquè venint d'on veníem feia falta quelcom més que l'absència de corrent elèctrica per parar les ganes de ballar.
El llums al carrer foren una gran millora, però tingueren un afecte nociu del qual ningú s'havia adonat fins que l'Eugenio de cal Anton Cerdà un dia va sentenciar: Els estels s'estan apagant.
A Capafonts havia començat la globalització, a petita escala, però globalització. |
Una excursió a la Cova Fosca amb troballes inesperades
Llorenç Balañà |
Ja feia anys que tenia la dèria de conèixer la cova Fosca, la mare n'havia parlat molt perquè va estar-hi refugiada amb tota la família els dies de la guerra previs a l'arribada de les tropes franquistes. Era un dels pocs llocs de Capafonts que encara no coneixia i ara, havia trobat companyia per la caminada i no volia esperar més. Arribat el moment vaig telefonar al Jordi Fortet que si sabia on era i com anar-hi. Ja d'entrada em va advertir que l'expedició no seria fàcil degut a la manca de camins transitables i la gran espessor del sotabosc.
M'aconsellà entrar per les parades de cal Fumat, al coll Roig, i anar baixant fins travessar el barranc de la cova Fosca i seguir la cinglera en direcció al mas del Joaquimet.
Vam iniciar la caminada al pont Vell per agafar l'antic camí de Mont-ral que comença tot just travessat el pont per arribar primer al tomb del Tomás que es al final de la recta del Pladencot. Seguint la carretera, al primer revolt a la dreta, el camí continua pel costat d'una basseta que recull l'aigua que s'escola de la Basa del mas de Fortet, i després d'una curta pujada s'arriba al coll Roig. Passat el coll i desprès de creuar altra vagada la carretera s'entra a les parades de cal Fumat fins arribar al bosc que ja és penjat al barranc de la Cova Fosca. Uns paradons abandonats ja fa molts anys obliguen a anar saltant els marges fins a trobar la llera del barranc que sempre porta un petit cabdal d'aigua. Vam continuar en direcció al mas del Joaquimet, tram molt complicat perquè el bosc és ple de malesa, amb blocs de roca de grans dimensions que cal superar, i sense punts de referència que serveixin de guia. Ja pujant cap el mas, a mitja costa i mirant en direcció a les parades de cal Fumat, es poden veure els penya-segats totalment verticals i coronats per un marge de pedra seca en molt bon estat de conservació que conformen la part est el serret del Fumat que va fins damunt de la Manugra. És el paratge de la Cova Fosca, o més pròpiament el barranc de la Cova Fosca vist des de la part est. L'espessor de la vegetació i les cingleres que l'envolten dibuixen un lloc amagat, fascinant, que jo no havia vist mai.
Després de regirar la zona de dalt a baix no vam trobar la cova i vam acabar sortint a la carretera prop del mas del Joaquimet. Finalment vam decidir fer un darrer intent per sota la bassa dels bombers, baixant per un comellar de paradons una mica més nets que la zona anterior, i en el darrer marge -ja a prop de la cinglera del barranc- vam trobar-hi una barraca de pedra seca ben treballada amb lloses de dimensions considerables que fan de teulada, tota ella molt bonica i ben conservada. No era la cova que buscàvem però va servir per no marxar tan desanimats cap a casa.
|
La cinglera del serret del Fumat coronada pel singular marge que aguantava la terra dels antics conreus.
|
Barraca de marge trobada a la vora del mas del Joaquimet. |
Hi tornarem molt aviat. Prèviament vam parlar altra vegada amb el Jordi Fort i també amb el Diego López que ens van donar noves referències, i amb el suport de les noves tecnologies que ens van ajudar a afinar el tret.
Aquesta segona vegada vam fer el mateix trajecte fins a la parada del Fumat, però en aquesta ocasió ens vam adreçar cap el maset del Fumat recentment reconstruït. Sense allunyar-nos-en molt vam anar trencant a mà esquerra fins a trobar unes fites a sobre d'un marge que marcaven l'inici del camí que mena a la llera del barranc; la seva ajuda va ser clau. Vam enfilar el senderó avall -que contràriament al del dia anterior estava molt més aclarit de malesa- i a mitja baixada ja vam poder-hi contemplar el penya-segat de l'altre costat el que tanca pel nord el racó, també vertical i magnífic. En poc temps, però amb una certa dificultat, es pot creuar la rasa profunda que, els darrers anys, ha fet l'aigua a la llera del barranc. Per obrir camí entre els arítjols, esbarzers, boixos, i arbusts de tota mena és molt recomanable anar-hi equipat amb tisores de podar i un destraló. Continuarem baixant pel barranquet amb força dificultat i esforç recompensat per la immensa bellesa de l'indret amb raconets dignes de pessebre i el rierol abraçat per una natura desbordant que recorda d'alguna manera les reconegudes Tosques. I per fi… si, un petit corriol i en poc temps érem a la balma dita encertadament, la cova Fosca. Un cop arribats vàrem gaudir, no només de la cova, sinó també de l'espectacular teix multi centenari que es troba davant seu, segurament l'arbre amb la soca més espectacular i gruixuda de tota la contrada.
Ja barranc avall, altra vegada obrint-nos camí per l'espès sotabosc i superant alguns obstacles considerables en forma de roques i pendents. Per si no n'hi hagués hagut prou, vam trobar una nova cova; aquesta molt més curta i ample, amb i una paret de pedra que no arriba a tancar-la del tot. |
La cova Fosca.
|
Abraçant la soca del Teix de la Cova Fosca. |
|
Ja a tocar del riu, i força alliberats de l'espessa vegetació vam trobar tres pedres colossals que estan disposades de manera que fan pensar en els històrics dòlmens. Finalment els paradons de cal Marino, minúsculs, i el riu; allà mateix, a uns metres hi ha les modestes restes del pont de Besora que han resistit tots els aiguats. |
La cova inferior que no te nom específic.
|
Roques amuntegades de forma i manera que recorden un dolmen.
Son a la part baixa de la Cova Fosca. |
La cova inferior que no te nom especific.
Roques amuntegades de forma i manera que recorden un dolmen. Son a la part baixa de la Cova Fosca.
Les restes del pont del Besora.
|
La Manugra just abans de l'aiguat de Sant Marc. |
|
Tornem riu amunt torçant a l'esquerra i ben a prop, la Manugra, roca emblemàtica com n'hi han poques. Al seu costat el toll de la Manugra, el més gran al terme de Capafonts, amb la seva aigua netíssima que reflecteix tots els colors que l'envolten, encaixat entre la cinglera del Salt de la Vella, realment espectacular, i uns blocs de roca colossals a l'altra banda. Tot plegat conforma l'indret més bucòlic de la Fou. |
El toll de la Manugra encaixonat entre el Salt de la Vella i unes roques enormes.
|
Panoràmica on es pot veure a l'esquerra el barranc de la Cova Fosca, al centre el serret del Fumat i el Salt de la Vella, i el tram de riu entre el toll de la Manugra i i el Pont de Besora. |
Una mica més amunt i a la vora del camí s'hi troben les restes del moli de Mes Avall molt tapat per la malesa.
Abans d'arribar al barranc del Forn Teuler trobem la resclosa del molí que hem deixat enrere, alineada en diagonal respecte el riu, bastida amb uns carreus magnífics, ben travats, i que malgrat els embats violents que esporàdicament ens ofereix el Brugent, resten estoicament al seu lloc sense moure's ni un mil·límetre. A l'altre costat de riu sota una cinglera modesta i aspre s'hi veu el pi del Salomó, l'arbre més alt de tota la vall; esvelt i ben format.
A la dreta queden el barranc del Forn Teuler i la Fou del Garriga, l'un i la altra llueixen unes balmes molt ben formades i vistoses però gens profundes.
|
Sortida del carcau del molí de Més Avall.
|
La resclosa del molí de Més Avall |
El pi del Salomó |
|
Tot seguit en front de la balma del Garriga hi ha les restes del molí del Mig, una obra desconeguda pels capafontins i per els qui no ho son. La bassa està en un estat perfecte, el molí molt enrunat, però és un indret molt evocador, molt romàntic. Les restes de la sèquia d'aquest molí les podem veure arrapades a les roques que envolten les parades de la Fou del mas de Fortet, són una mostra d'enginy molt notable. |
Restes del molí del Mig.
|
Balma al barranc del Forn Teuler. |
Després de creuar dues vegades el riu i remullar els peus per la falta de pedres passeres, arribem a moli del Balenyà o de Mes Amunt, i al pont Vell.
El molí és una runa prou coneguda que té l'encant d'estar situat a la vora del pont Vell i a l'inici de la Fou, i el Pont és sobradament conegut. Són dues peces molt importants dins del nostre patrimoni monumental. Per posar fi a la nostra excursió entrem dins la bassa del molí , pel costat de pont i ens fem passar la set amb l'aigua sempre fresca, que raja de la font del Molí. |
La font de bassa del molí del Balenyà.
|
El molí del Balenyà. |
La mola del molí del Balenyà.
|
El pont Vell. |
|
A la narració de la descoberta de la Cova Fosca ens ha semblat del tot convenient ajuntar-hi un altre text que amplia la descripció del lloc i també el relat d'uns fets històrics que hi van tenir lloc al final de la Guerra Civil. |
Economia tradicional a Capafonts
Apunts relatius al sistema de vida antic a la Vall de Capafonts
Diego López Bonillo |
Capafonts és un poble de muntanya, situat al centre de la vall que forma la capçalera del Brugent, afluent del Francolí. El relleu és molt trencat, amb una forta gradació altitudinal: la cota més baixa, allà on el riu surt del terme, es troba a poc menys dels 650 metres, mentre que, als Motllats, pel Sud i al serret de la Gallarda pel Nord, s'ultrapassa el miler. Aquestes diferències altitudinals dibuixen una topografia on s'hi poden trobar tots els elements propis de la muntanya mitjana mediterrània: serrets, picons, cingleres de molts metres d'alçada, rius, barrancs, altiplans, comellars, etc. I si a tota aquesta varietat hi afegim que els materials pertanyen a totes les eres geològiques, i que les orientacions i els pendents són d'allò més divers, tindrem un quadre d'aquest indret privilegiat des del punt de vista de la riquesa paisatgística, geològica, hidrològica o biològica, un paradís pels afeccionats i estudiosos de les més diverses disciplines.
Cal afegir que, com el propi nom indica, Capafonts és ric en aigües. El drenatge el fan dos rius, el Brugent -que adopta diferents noms en els trams del recorregut per la vall- i el riuet del Barral, els quals s'alimenten del més del centenar de fonts de totes les formes i cabals, des de la més abundosa de totes al massís dels Motllats, la Llódriga, fins la més insignificant, passant per alguna certament original, com la intermitent del Molinet del Vicent.
En aquest territori hi han habitat comunitats humanes des de molt antic. Les restes trobades permeten afirmar que durant l'Epipaleolític i el Neolític, és a dir, des de fa uns deu mil anys, ja hi havia qui aprofitava l'abundància de caça en aquells boscos que devien cobrir-ho tot. I és de suposar que aquells primers pobladors, poc a poc degueren aprendre les tècniques per establir una incipient ramaderia i per començar a cultivar plantes. Material no els mancava: hi havia herba per pasturar i pel que fa a l'agricultura, només calia desembrossar algun terreny adient, per exemple al fons de la vall.
|
1. L’AGRICULTURA
L'explotació de la terra fou una constant durant la llarga història d'aquests indrets, però, a diferència d'altres territoris de topografia regular i clima més benigne, els habitants d'aquest racó de món han hagut de lluitar aferrissadament per obtenir de la terra els mitjans de subsistència. En èpoques de sobre població s'ha hagut d'aprofitar tota la terra disponible, posant en cultiu àmbits que mai ho havien estat: les artigues dels Motllats, les petites planes del Pagès, la formació de paradons minúsculs per aprofitar el minso cabal d'una fonteta o un raconet entre penyes, són proves d'una situació de gran necessitat.
1.1. Els factors negatius
Els inconvenients, de cara a l'aprofitament agrari de la vall de Capafonts són els propis de l'agricultura de muntanya. La topografia ha obligat a rectificar pendents, a base de fer marges per aconseguir parades; allà on el terreny és més o menys regular – cas de les terrasses fluvials que formen les Hortes, Damunt les Hortes, part dels Plans, el Barral, el Ribatell, la Riera i alguns petits sectors escampats per la vall- els marges són de poca alçada i les parades més grans, però en els llocs de fort pendent -per exemple les Sortasses- els marges sovint són més alts que l'amplada de la parada que sustenten.
La topografia és també un inconvenient a l'hora d'emprar maquinària, per la qual cosa l'agricultura capafontina no pogué introduir molts dels avenços tècnics que s'anaren implantant. A més, cal parlar de l'aïllament històric en què ha viscut la vall: els camins carreters que comuniquen les partides del terme no existiren fins el començament dels anys trenta del segle passat, és a dir, fins que Capafonts quedà comunicada amb l'exterior per carretera. Fins aleshores, tot es feia amb animals de tir. És difícil d'imaginar actualment, com es portaven les garbes des dels Motllats fins el poble a lloms d'animal pel camí del Grau, de la Foradada o de Pena Roja, vorejant precipicis. O com es treien els sarrions de carbó o els troncs de pi des dels boscos fins els punts de càrrega a Prades o la Cadeneta. O com es comercialitzaven els excedents d'algunes collites, per exemple les patates. Certament, els pagesos de Capafonts treballaven molt dur.
Respecte de l'aigua, si bé és cert que a la vall n'hi ha molta, no sempre es pot aprofitar per regar, per la qual cosa, la major part de la terra cultivada és de secà. Les obres hidràuliques que calgué fer -rescloses, sèquies, albellons, basses, etc.- mostren un gran enginy, sense oblidar l'organització dels torns per tal que aquest recurs arribés a tothom. |
Marges a un comellar de Serra Plana. |
1.2. La propietat
Pel que fa a l'estructura de les propietats, són poques les que tenien -i tenen encara- una dimensió mitjana, suficient per mantenir una unitat familiar i aconseguir excedents. En canvi, eren moltes les famílies que no disposaven de prou superfície cultivable per assegurar la subsistència, i s'havien de buscar fórmules per aconseguir el mínim necessari, per exemple treballar a jornal o arrendar terres pels sistemes habituals a casa nostra.
Aquest sistema es mantingué fins que la situació econòmica del país canvià a mitjans del segle passat i la situació es capgirà quan la gent començà a abandonar el poble i les terres anaren quedant botjanes. Les xifres són ben explícites: de les més de 500 hectàrees que es cultivaven a començaments del segle vint es passà a 239 l'any 1963, segons Josep Iglésies. Actualment són menys d'una trentena, gairebé totes situades en les immediacions del poble. I les previsions apunten a una continuació de l'abandó.
1.3. La producció
El conreu de la terra tenia com a finalitat principal a Capafonts l'autoconsum, excepció feta d'algunes produccions que es comercialitzaven, bé dintre del mateix poble o en mercats forans.
Hi ha dos productes que s'han cultivat des de sempre i que foren els signes d'identitat de l'agricultura capafontina: les patates -els trumfos- i els fesols, els quals tenen justa fama per ser d'una qualitat excepcional. Els dos apareixen en les estadístiques de sempre, des de la primera que es feu a mitjans del segle XIX -el diccionari Madoz- fins ara mateix. A més, en aquest llarg temps hi ha hagut altres cultius, molts dels quals han desaparegut: parlem del blat, l'ordi, la civada, el sègol o el moresc, entre els cereals; els cigrons, les veces o les guixes entre els llegums, o l'olivera, desapareguda a ran de la glaçada del 1956; les castanyes, que es produïen en quantitats notables ja no s'exploten, tampoc els farratges com la trepadella, o els llegums com l'erb i algun altre producte exòtic, com el cànem, que ja ha passat a la història. Altres, com les pomes, són de nova implantació. L'avellaner substituí l'ametller pràcticament de forma total, sobretot a les millors terres i pel que fa als conreus tradicionals com el vi, es mantenen en precari. Cal afegir els productes d'horta dedicats a l'autoconsum.
Tot plegat, el sector agrari capafontí ha estat víctima, com tots els de la muntanya, del desenvolupament implacable de l'economia de mercat i no s'albira un futur positiu, a no ser que es trobi la manera d'aprofitar les potencialitats que ofereix aquesta terra, que no són poques. Per posar un exemple, els Costers són, pels sòls, pel clima i per l'orientació, molt semblants a les terres del Priorat històric. |
2. LA RAMADERIA
Era la segona font de riquesa a la vall, propiciada per l'abundància de pastures. Algunes cases, com cal Fortet, cal Pocurull o cal Cerdà tenien ramats d'un nombre important de caps de bestiar, més d'un centenar. Era costum en moltes cases tenir una cabra o una ovella, que cada dia s'afegia a un ramat per anar a pasturar. Moltes criatures completaven l'alimentació amb la llet de cabra, mentre que les cries eren una font proteínica, sobretot el corder que es criava a la venda i per sacrificar-lo per la Festa Major o quan hi havia molta necessitat.
Les pastures es trobaven als Motllats, al Pagès, a molts boscos -on pasturaven especialment les cabres-, als guarets i a les parades temporalment improductives. Com que a Capafonts no hi ha terres comunals, el pasturatge es feia a partir d'acords amb els propietaris de les finques.
La ramaderia era un sector molt actiu, i hi havia moviment freqüent de ramats que anaven o venien de les fires de Prades, Montblanc o Valls a través de les carrerades establertes des de temps immemorial.
Cal afegir la ramaderia domèstica, que era una part fonamental de l’alimentació dels capafontins, com en tot el món rural. Gairebé totes les cases criaven un porc, que era sacrificat a l’hivern i que, conservats els productes resultants a les olletes, --- normalment era la base de l’aportació proteínica de la dieta. Una dieta que, pel que fa als productes d’origen animal, es completava amb l’aviram o els conills dels corrals. Sovint es donava el cas de baratar a cal Gravat els ous de les gallines pròpies per arengades, que donaven més rendiment quan hi havia moltes boques per alimentar. |
Tancat de bestiar al Pilanot del Canya. |
3. EL BOSC
Els boscos són una de les fonts econòmiques tradicionals, que a Capafonts tingueren des de sempre una importància gran. Es deia que "qui té un bosc té una guardiola", perquè proporcionava ingressos sempre i sobretot anaven molt bé per solucionar situacions de necessitat familiar.
La superfície forestal a Capafonts és gran, però no tots els boscos són rendibles econòmicament, per diverses raons. Hi ha espècies que no tenen gran valor, com el pi blanc; altres, com l'alzina té un ús com a combustible, però sobretot en l'economia tradicional a casa nostra, s'aprofitava per fer carbó; i espècies com el teix, el roure i alguns altres, tenen un ús molt limitat. S'ha de considerar també que els exemplars aprofitables que es troben en llocs d'extracció difícil tampoc són rendibles.
Tot i aquests inconvenients, en una visió històrica -que és l'objecte d'aquest treball-, el bosc capafontí ha estat una font econòmica important. S'aprofitava tot: els pins per fer cabirons i cairats, el brancatge com a combustible, la fusta d'alzina per fer carbó, etc. Les tallades eren controlades i la superfície forestal es conservava intacta. Ara tot ha canviat i els boscos d'aquesta part de la muntanya no es tallen: no es pot competir amb els preus de la fusta d'importació. |
Capafonts, envoltat per una corona de conreus amb predomini encara dels ametllers. L'avellaner ocupa extensions notables als Plans i al Barral i acabarà per convertir-se en cultiu dominant. Intercalats en el bosc es veuen forces terres cultivades. La foto és del 1968.
| 
La vall de Capafonts el 2020. |
4. UNA CASA DE PAGÈS DE CAPAFONTS D'ARA FA CENT ANYS
Tot aquest món que s'ha esbossat ha desaparegut i només els que vam viure aquella època en primera persona podem recordar detalls del funcionament de la pagesia capafontina. Tot i això, hi ha molts aspectes oblidats o desconeguts, que són fonamentals per entendre un sistema que, com s'ha dit, havia perdurat durant segles i que s'esvaí en poques dècades.
4.1. Les fonts d'informació
Per tal d'afinar en l'anàlisi i fer-nos una imatge de les formes de vida d'aquelles èpoques passades, hem consultat els llibres de comptes d'una casa del poble, cal Llarg, on el cap de la família, el Josep Besora Balañà, conegut com el Pep Llarg, anotà tot allò que afectava a l'economia de la casa. Es recullen moltes dades, les quals ajuden a fer-se una composició fidedigna de la situació.
Les anotacions que han servit de base a l'estudi pertanyen als anys anteriors a la guerra civil del 1936, és a dir, quan l'economia dels pobles com Capafonts encara no havia sofert els avatars que vingueren a partir de l'esclat de la guerra. Es tracta, doncs, de veure un model de producció d'una casa, que seguia les pautes vigents des de molts segles enrere.
La mà d’obra era formada, en primer lloc, pels elements de la família, i un mosso que convivia amb ells; quan les feines ho requerien es llogava personal forani.
A més dels detalls econòmics de la casa, les anotacions ens permeten treure alguna informació si més no, curiosa i significativa de la situació que es vivia en aquells temps.
Llegint entre línies i afegint-hi informacions obtingudes de gran nombre de persones del poble i de l’experiència pròpia, ens podem imaginar com era la vida de la pagesia de Capafonts en aquells anys, que de ben segur era la que havia perdurat durant segles, amb poques variants. El tema dóna molt de si.
L’anàlisi de les notes permet d’extreure informacions molt diverses sobre la marxa d’una de les explotacions importants del poble: la producció, les despeses, la comercialització, etc. Es tracta d’una història viva, centrada en un temps on encara no havien arribat els canvis que acabaren per capgirar-ho tot.
L’explotació que estudiem tenia propietats diverses, escampades pel terme: forces hectàrees de regadiu a diferents partides: la Plana és la més gran, però en tenien d’altres en explotació al Rebollar, al Toll, a les Hortes... Tenien també molt de secà i forces hectàrees de bosc. |
La família de cal Llarg el 1931. Amb gorra, el Pep, asseguda, la seva esposa Antònia amb l’hereu Joan a la falda, la mare del Pep i dos enginyers de la carretera amb les respectives esposes. |
El Pep Llarg amb el seu net, el Salomó. |
Aquesta foto de la nevada del 1962 ens mostra com la part més extensa de terres de conreu és al peu del turó del poble cap a llevant.
La finca sense arbres de la dreta és la Plana del Llarg.
|
A la part de ponent també hi havia forces hectàrees de conreu.
|
4.2. Les mesures
Abans de continuar, un incís pel que fa a les unitats de mesura emprades. En la documentació consultada, les quantitats de la majoria dels productes s'expressen en les unitats que s'empraven en el món rural per aquells anys, les quals encara eren en part les antigues, barrejades amb altres modernes. El Sistema Mètric s'anava implantant, però moltes transaccions encara es feien a la manera tradicional. Per exemple, el gra no es pesava, es comptabilitzava en mesures de capacitat, normalment quarteres, mesures o dobles. Pel que fa al quilo, servia per determinats productes, sobretot quan les quantitats no eren massa grans, però encara s'emprava l'arrova o el quintar per quantitats grans, mentre que per les petites encara es feien servir la lliura, la lliura carnissera o l'unça. Pel que fa al vi, la càrrega era d'ús comú i per quantitats petites, el porró. Actualment al món rural i sobretot entre la gent gran, encara es parla d'unitats com aquestes, com una reminiscència dels segles passats.
Per tal de fer-nos una idea aproximada de la magnitud de les collites, tinguem en compte les equivalències. Hem simplificat les xifres, eliminant alguns decimals i hem deixat de banda les petites diferències que podia haver-hi d'un lloc a un altre de la nostra geografia. Cal recordar que, per exemple el valor en quilos d'un quintà o d'una arrova en el sistema antic no era el mateix a tot arreu.
Hem adoptat les següents equivalències:
Quartera, 70,8 litres
Mesura, 17,75 litres
Quintar, 40 kg
Arrova, 10 kg
Càrrega de vi, 120 litres
4.3. La producció agrària
Què es conreava a les finques d'aquella família els anys vint i trenta del segle passat? Doncs com a bons administradors, seguien la regla d'or de diversificar els productes -cereals, patates, llegums, vi, etc.-, de manera que si els preus d'un d'ells baixaven o algun any hi havia mala collita d'algun producte, ho compensaven amb altres.
Segons la informació que s’ha esmentat, l’any 1934 la producció de cal Llarg fou aquesta:
Blat: 40 quarteres, que, d’acord amb densitat mitjana del gra -uns 80 kg cada hectolitre-, equivalien a uns 2.266 kg.
Ordi: 30 quarteres, o sia, 1.274 kg.
Patates: 1.000 arroves, és a dir, 10.000 kg.
Castanyes: 40 quarteres, que devien ser uns 2.000 quilos.
Fesols: 20 quarteres, més de 1.000 kg.
Moresc: 15 quarteres, 800 kg aproximadament.
Avellanes: 14 sacs, 798 kg.
Ametlla llargueta: 36 quintars, 1.440 kg.
Ametlla motlle: 238 kg.
Vi: 16 càrregues, 1.984 litres.
Com es pot apreciar, es tracta de quantitats respectables, a les quals s'han d'afegir les hortalisses, la palla -que aleshores tenia un valor- la fruita, el farratge, l'aviram, els porcs, etc. Aquestes partides, tret dels porcs, no figuren consignades en el llibre de comptes. |
Escairant troncs de pi. |
4.4. Les despeses
Els adobs i els jornals eren les despeses més importants, però no s'ha d'oblidar que n'hi havia d'altres, com el manteniment de d'utillatge. La partida més important en aquest sentit era la referent als treballs encomanats al ferrer. Per exemple, el 1929 pagà un total de 198,50 pessetes per treballs com aquests: llossar una rella de dos caps, fer una arnella per les valencianes del carro, empeltar l'esteva de la pollegana i del forcat, ferrar la mula, referrar el ruc, entre d'altres. I el 1932, pagà per llisar una aixada i unes graupes, fer una puntera a la rella d'orelles, llisar la rella de parpal o uns càvecs, etc.
4.4.1. Els adobs
No hi ha informació detallada del valor dels adobs, però hem de tenir present que aquell tipus d’agricultura n’emprava pocs de sintètics. La terra s’adobava amb la matèria orgànica procedent de les comunes de les cases -treure la comuna amb els barrals era una operació habitual als pobles-, amb els fems dels estables -als llibres hi consta algun jornal pagat per replegar els fems-, la gallinassa dels corrals, els formiguers, etc. Durant molt anys, abans de què es generalitzés l’ús dels plàstics, perdurà el costum de llençar les escombraries de les cases all peu d’un arbre fruiter, o barrejar-les amb la terra: l’ús dels abocadors primer i dels contenidors després es relativament modern.
L’any 1935 es gastaren les següents quantitats en adobs químics:
4 sacs d’amoníac,114 Pts.
2 sacs de súper, 30 Pts.
1 sac de ferro, 15 Pts.
Total adobs: 159 Pts.
També es feien formiguers als horts. Un formiguer era una barreja de males herbes i terra, completada amb branques de pi quan no hi havia prou herba, a la que s'hi calava foc. Quan deixava de cremar, després d'alguns dies, s'escampava tot per la terra i allò servia, en primer lloc, per esponjar la terra quan era massa atapeïda, i en segon lloc, la cendra aportava minerals al sòl. Era totalment ecològic i barat, i a més matava les cuques i les males llavors, encara que tenia ---l'inconvenient de destruir la matèria orgànica i la flora microbiana del sòl. ---
|
Una batuda a l'era del Batistó abans del a Guerra Civil. |
4.4.2. Els jornals
Pel que fa als jornals, la dimensió de l'explotació requeria llogar gent per fer determinades feines, que eren fora de l'abast del personal de la casa, inclòs el mosso. Durant l'any es pagaven jornals de diferents tipus i en determinades èpoques. Aquesta és la relació de les feines i l'import en els anys 1931 a 1935, en pessetes/dia:
|
Feines |
Preu jornal (pessetes) |
| Home |
Dona |
Noi |
| Batuda amb animal |
10-11 |
|
|
| Segar amb dalla |
7 |
|
|
| Empeltar vinya |
5 |
|
|
| Replegar fems |
5 |
|
|
| Sembrar patates |
5 |
|
|
| Traginar llenya amb animal |
5 |
|
|
| Batre |
3-5 |
|
|
| Traginar garbes |
3 |
|
|
| Trencar ametlles |
|
2,5 |
|
| Sembrar fesols |
|
2,5 |
|
| Plegar avellanes |
|
2,5 |
|
| Rentar |
|
1,5 |
|
| Treballs diversos |
|
|
1,5 |
|
Hi ha constància de jornals pagats al Pere Tomàs, al Joan Tous, al Joan Ferré, al Pep Toni, al Domingo de cal Toni, al Emili Barberà, al Joaquim Besora, al Josep Barberà (peó i matxo), al Joan Blaió, la seva dona Francesca i el seu fill Josep, la Francesca de cal Fumat, la Maria de l'Agneta, la Francesca de cal Toni, i la Maria de cal Cisco Llarg, entre d'altres que no s'han pogut identificar.
|
4.5. La Ramaderia
Cal Llarg feien negoci també amb ramats de bens, encara que aquesta activitat era complementària, tot i proporcionar ingressos interessants. Per aquells anys tenien acords amb el pastor Joan Llort. Posem com exemple els comptes de l'any 1927. L'anotació diu així:
Conte del ganado que yo tengo en capital dado en negocio a Juan Llort.
Dia 25 de abril del año 1927.
Por una parte 15 borregas al precio de 82,50 son 1237,50
Por otra parte 37 borregas al precio de 78,75 son 2914,75
Cantidad dada en negocio total 2914,75
Mes del mismo por un molton 110,00
Són quantitats respectables, per l’època.
L’any anterior havia fet algunes operacions en aquest negoci. Per exemple, tenia invertit en bestiar amb Joan Llort 17 ovellles a 69 cadascuna,12 primales a 71.25 i un moltó a 100 pessetes. Al novembre vengué a Pere Perutxo de Mont-ral 10 ovelles a 86,25 cadascuna. El mateix mes comprà al Joan del mas de Vilaplana 12 ovelles a 78,75 cadascuna. Al desembre, vengué al Pinrón de Mont-ral 30 parelles a 98,15 la parella. També el mateix mes comprà a Joan Sulo de la Febró 41 borregues a 70 pessetes.
Aquest any invertí en bestiar amb el soci Joan Llort 2232 pessetes.
Com es veu, per aquells anys la dedicació al negoci del bestiar era important. No degué continuar, perquè en anys successius no apareixen anotacions en aquest sentit.
L’altra font d’ingressos era l’engreix i venda de porcs, encara que es tractava d’una activitat més aviat familiar, tret d’alguna operació esporàdica de venda d’alguns exemplars a Alcover o l’Espluga de Francolí. La gran majoria de les cases tenien una cort on els criaven. Es tractava d’una activitat molt rendible, atès que els productes de la matança eren la base de l’alimentació de les famílies pràcticament durant tot l’any.
|
Dia de matança. D'esquerra a dreta, el Pere del Salvador, el seu germà Joaquim, el Pep Llarg, el Joan Fortet, el Joan Llarg i el Joan Cutxó. |
Als llibres de comptes de cal Llarg hi trobem anotacions sobre les despeses i els ingressos dels porcs cada any. Com exemple, fem la transcripció literal corresponent al 1934. De pas, la informació serveix per conèixer el règim d'engreix en una època en la qual els pinsos compostos no havien arribat al poble.
| |
Conte de los cerdos que compramos el año 1934: |
|
| |
Por dos cerdos, pessetas |
125 |
| |
Mayo de Reus por una saca (1) |
23,50 |
| |
Julio de Reus por una saca |
19,00 |
| |
Agosto por una saca de Alcover |
20,00 |
| |
Septiembre por tres quarteras de sègol de Granadella |
21,50 |
| |
Id. por una saca de Reus |
26,00 |
| |
Diciembre dia 9 por cuatro cerdos que compré |
180,00 |
| |
Id. por una cuartera de ordi |
17,00 |
| |
Id. por una cuartera de moresc |
25,00 |
| |
Id. por una saca de Valls |
22,00 |
| |
Id. por despojos del trigo de casa |
40,00 |
| |
Id. por una saca de Alcover |
23,00 |
| |
Id. por 114 kilos de maiz y moltura |
53,00 |
| |
Id. por una saca de Alcover |
29,00 |
| |
Id. por 112 kilos de maiz |
50,00 |
| |
Id. por 65 kilos de trigo |
30,00 |
| |
Id. por una saca de Alcover |
29,00 |
| |
Id. por una saca de Alcover |
27,00 |
| |
|
------- |
| |
|
817,00 |
| |
|
|
| |
Ingreso de los cerdos del año 1934: |
|
| |
Por un cerdo que matamos yo y Juan que pesó 87 a 3,50 kilo vale |
304,50 |
| |
Por otro cerdo que matamos en casa 93 kilos a 3,27 kilo vale |
303,60 |
| |
Por otro cerdo que vendo a Alcover 60 kilos valor |
181,00 |
| |
Por otro cerdo que vendo a Alcover valor |
184,75 |
| |
Por dos cerdos que vendo en Espluga 114 kilos valor |
354,72 |
| |
|
------- |
| |
|
1327,57 |
| |
|
|
| |
(1) Un sac de 100 kg de farina de blat |
|
Com es pot veure, el benefici no fou gens menyspreable.
|
4.6. Comercialització
Part de la producció es venia al mateix poble, mentre que també es comercialitzava en pobles de l’entorn -Prades, Ulldemolins, l’Espluga de Francolí, Montblanc, Alcover- i al mercat de Reus. També es barataven patates i fesols amb oli en algun poble de les Garrigues, especialment la Granadella i Bellaguarda.
Els preus aquell any de 1934 foren aquests: |
Producte |
Unitat |
Preu
(Pessetes)
|
| Blat |
Quartera |
25,00 |
| Ordi |
Quartera |
15,00 |
| Patates |
Arroba |
2,00 |
| Castanyes |
Quartera |
16,00 |
| Fesols |
Quartera |
55,00 |
| Moresc |
Quartera |
23,00 |
| Avellanes |
Sac de 57Kg |
55,00 |
| Ametlla llargueta |
Quintar |
26,00 |
| Ametlla molla |
Kg |
1,50 |
| Vi |
Carga |
40,00 |
|
Amb aquests preus de venda, el valor de la producció esmentada fou de 7.811,50 pessetes.
Una part de la producció es venia al detall, i en aquest cas, els preus variaven una mica. Per tal de donar una idea aproximada sobre el nivell de vida aquells anys, anotem alguns exemples de preus de venda de productes alimentaris:
|
Producte |
Unitat |
Preu
(Pessetes)
|
| Patates |
Kg |
0,15 |
| Fesols |
Mesura (17,5 Litres) |
17,50 (1) |
| Faves |
Kg |
0,20 |
| Vi |
Litre |
0,40 a 0,60 |
| Moresc |
Kg |
0,50 |
| Carbó |
Kg |
0,20 |
| Palla |
Quintar |
1,75 a 2,00 |
| Tomquets |
Kg |
0,50 |
| Cebes |
Manat |
0,50 |
| Ous |
Dotzena |
4,00 |
| Pollastre |
Unitat |
5,50 |
| 3 Conills +1 Perdiu |
- |
10,50 |
| 1 ànec + 1 Gallina |
- |
14,00 |
| Sal |
Quintar |
5,00 |
(1) En general, la venda es feia a pes, a 1 pesseta el quilo.
|
El quadre es pot completar amb els preus d'alguns productes que es compraren amb càrrec al mosso cap a les darreries del 1930:
|
Producte |
Preu
(Pessetes)
|
| Espardenyes |
3 a 5, segons el tipus |
| Una pila per la llanterna |
1 |
| Una gavardina |
9,50 |
| Uns calçotets |
6,50 |
| Unes mànigues per una gavardina |
2,50 |
| 2 Metres de pisana |
4 |
| Mocadors |
1 |
| 4 Paquets (cajetillas) de picadura de tabac |
1 |
| Una gorra |
6 |
| Una boina |
2,50 |
|
4.7. El bosc
Tal com hem dit més amunt, el bosc era una important font d’ingressos. El valor era més o menys alt, segons les espècies forestals que es podien explotar.
Les dues espècies més abundoses dels boscos d’aquesta part de la muntanya són el pi roig i l’alzina, que sovint es troben barrejats. La seva explotació era, com s’ha dit, una part important de l’economia domèstica del món rural.
Els pins es venien per fusta i, independentment de les normes oficials, a l’hora de fer una tallada, eren els mateixos propietaris els que controlaven la mida dels exemplars a tallar per tal de no malmetre la regeneració del bosc. Com a cas curiós, molts propietaris de bosc deixaven intacte algun exemplar de pi i de roure per aconseguir gruixos extraordinaris, que es feien servir com elements de construcció: eren les bigues que aguantaven el pes de les estructures dels edificis quan les de ferro encara no eren a l’abast. Als exemplars molt grans de pi o roure se’ls deia, per extensió, bigues.
Quan es tallava el bosc, hi havia feina per a tothom. S’havia d’eliminar el brancatge, pelar els troncs, arrossegar-los fins el lloc on es carregarien per portar-los a destí -aquesta operació es feia amb mules i se’n deia “arrastro”- i escairar quan calia.
A més dels troncs, es treia rendiment de tota la resta dels arbres tallats: les branques gruixudes, anomenades buscalls, com a combustible de les cuines, i la part més prima, les branques, servia per fer feixos per els forns de pa o de calç; aquesta feina normalment es donava a preu fet a qui la volgués agafar. El pastisser de Capafonts, com els de tots els pobles, havia de tenir sempre una reserva de feixos de llenya a punt.
Les alzines no serveixen per fer taulons ni cabirons, però tenen una fusta molt densa que proporciona moltes calories quan es crema. Les tallades subministraven la matèria primera per a les carboneres i per als focs de les cases, tot i que en aquest cas s’aprofitava qualsevol tronc provinent d’esporgades o arrencades d’arbres, –ametllers, ceps, oliveres,....- fins i tot les redoltes dels ceps.
A tot el món rural, des de sempre, la fusta d’alzina era la base per a bastir una carbonera, però també servien els boixos, aladerns, roures,... i com aquell que no vol, s’hi barrejava algun tronc de pi tot i que fa un carbó de menys qualitat i Capafonts no era una excepció. Sempre hi havia alguna carbonera fumejant en algun lloc del terme. A call Llarg el carbó era una font d’ingressos important, atès que tenien molt de bosc. Gairebé cada any es feia carbó en un indret o altre i amb els carboners, procedents de Benifallet o d’algun altre poble del riu, es mantenien unes relacions excel·lents, que han perdurat en el temps, fins i tot quan ja s’abandonà aquesta pràctica.
Tenim dades de l’explotació d’un bosc a la partida del Pagès, d’unes 15 hectàrees, i poblat de pins i alzines. S’hi feu una tallada l’any 1929 i carbó quatre anys després.
El primer d’aquests dos anys es vengueren 1.025 pins a 2,50 pessetes cadascun.
El 1933 es feren 1.176 quintars de carbó, que foren venuts al mateix bosc a 2 pessetes el quintar.
A més s’obtingueren 150 pessetes per la venda de les cornaleres i 70 més per la llenya.
És a dir, que en un període de quatre anys el rendiment fou de 5.134 pessetes, entre fusta i carbó. Cal senyalar que aquest bosc, igual com la majoria dels de la vall, és molt productiu, per la qual cosa es podia fer una nova tallada al cap de pocs anys, vuit o deu. |
Membres de la família Cartoixà, de Benifallet, que feren carbó uns anys per cal Llarg. Les relacions entre les famílies es mantenen vives encara avui en dia. |
Els ganxos a sobre el bast servien per transportar llenya, sarrions de carbó, etc.
|
4.8. Altres fonts d'ingressos
A més dels ingressos senyalats fins aquí, s’obtenien diners per molts altres conceptes. Alguns exemples:
El 1927 cobrà 10 pessetes pel lloguer de l’era.
El transport era una altra font d’ingressos; es feu amb la mula o el ruc, fins que es comprà un carro tant bon punt es feu la carretera. Exemples dels preus que es pagaven pel transport:
Portar 4 sacs de guano des d’Alcover, l’any 1933 es cobraven 6 pessetes.
Sarrions de carbó des del Pagès a Prades: 1 pesseta el sarrió.
Transport de carbó fins la carretera: 14 pts/dia
Compra-venda de productes: les transaccions no es limitaven a vendre la producció pròpia, també comercialitzava productes -especialment ametlles o patates- que comprava a diferents proveïdors del poble, de la Febró o de Prades.
Una font d’ingressos important era la que sortia de l’arrendament de la terra: es feia cessió d’algun tros, cobrant en espècies. La Plana del Llarg és gran i per aquells anys i posteriors n’hi havia una part cedida a persones que l’explotaven “a mitges”, és a dir, fent entrega de la meitat de les collites al propietari. També consta que tenia arrendat a cal Toni un tros del Rebollar, pel qual cobrava 30 pessetes anuals.
A cal Llarg estaven oberts a obtenir ingressos procedents d’altres fonts diferents de l’explotació de la terra. Un exemple el tenim quan l’octubre del 1930 s’encarregaren de la manutenció durant una setmana dels quatre enginyers de la carretera, que s’estava construint. El preu era 10 pessetes per sopar i dormir, i a part es cobraven les despeses per altres conceptes. Les anotacions en aquest sentit donen fe de la meticulositat del Pep Llarg a l’hora de comptabilitzar-ho tot. Són aquestes: |
Restes d'una barraca de carboners a l'Aragonesa. |
Producte |
Preu
(Pessetes)
|
| Productes diversos de l’adroguer de Reus |
42,00 |
| Plàtans |
3,00 |
| Dues ampolles de licor |
8,00 |
| Carn de porc d’Alcover |
10,00 |
| Carn de porc de casa |
6,00 |
| Carn |
11,25 |
| Dues dotzenes d’ous |
8,00 |
| 3 conills i una perdiu |
10,50 |
| Un ànec i una gallina |
14,00 |
| Plàtans i carn de Prades |
10,00 |
| Carn de porc |
6,40 |
| Un pollastre |
5,50 |
| Pa |
10,00 |
| Vi |
5,00 |
| Oli |
4,50 |
| 10 jornals de servidumbre (una dona) |
30,00 |
| Pesca |
5,00 |
| Carbó |
1,00 |
|
| També tingueren a dispesa personal que treballava la carretera, entre els quals hi figura el contractista. A la foto es poden veure els preus que es pagaven per aquest concepte. |
Comptes de l'hospedatge del contractista de la carretera. |
| En resum, s'aprofitaven tots els recursos a l'abast, en primer lloc per explotar les propietats i en segon lloc, les oportunitats d'obtenir uns guanys per vies d'allò més divers. Curiosament, gairebé un segle després es tornà a reprendre l'activitat de l'allotjament, instal·lant la Casa Rural Cal Llarg. |
Conclusió
La lectura d'un llibre de comptes ens ha permès de fer-nos una idea de la vida pagesa tradicional a Capafonts. Les dades amaguen una realitat, la de la lluita diària per tal d'aconseguir el màxim rendiment de la terra o dels boscos, una lluita tant antiga com la Humanitat, i en la qual hi juga la intel·ligència, el saber fer, l'esperit de decisió, la fortalesa davant les adversitats de tota mena -meteorològiques, preus, malalties...- que amenacen de manera constant la pagesia, la saviesa o l'experiència per prendre en tot moment la millor decisió. I un gran esperit de sacrifici davant la duresa dels treballs. Podem imaginar, per exemple, l'esforç que calia per carregar a la mula dos sarrions de seixanta quilos cadascun i portar-los des del bosc fins els punts de destí, Reus, Montblanc, l'Espluga, Prades...., per camins de ferradura la major part del trajecte. I així fins treure els 376 sarrions que es feren l'any 1932, per parlar d'un dels anys que consten en les notes. Si s'aconseguia vendre la producció de carbó al bosc, era un èxit. O el de les persones que anaven a vendre el carbó a Reus, als clients habituals i pregonant la resta pels carrers, amb el risc d'haver de tornar al poble amb una part no venuda. Realment, era dur.
Podríem esmentar alguns aspectes lligats a l'activitat forestal, per exemple els tractes quan s'havia de fer una tallada al bosc, calculant "a ull" el nombre d'arbres que es podrien tallar. O emprant el mateix procediment per saber els quintars de fusta que es podrien extreure. I tants i tants aspectes... Aquí només s'ha esbossat una pinzellada dels temes, però resta encara molt per investigar.
|
Agraïments:
A la família de cal Llarg, i de manera especial a la Pilar, per proporcionar la informació de base i molts altres detalls sobre aquella època.
Al Jordi Fort per les indicacions encertades que han permès afinar en l’exposició del tema.
A totes les persones que, d’una forma o altra, han aportat dades i valuoses informacions.
|
