Una batuda era una feina poc cansada, més aviat tenia un matís festiu. El qui feia tombar els animals per arrastrar el trill, quasi sempre ho feia cantant no pas músiques conegudes amb lletra adequada, sinó cantarelles inventades, espontànies, per animar el ritme de la mula o el matxo. El més pesat era ventar, no tant perquè fos molt feixuc, sinó pels capricis del vent que deixava de bufar quan més falta feia. Al final, passar el gra per l'erer i ensacar-lo era un moment de joia, perquè aquell gra era molt valuós.
Totes les cases sembraven blat i, arribat el moment de fer la batuda, les eres escassejaven. Les més antigues tenien soleres de pedra –enllosats– i algunes, de rajola cuita; les més recents, solera de terra, que cada any, abans de batre, es reparava i s’hi tornava a posar fang i palla ben trepitjats per aconseguir una superfície llisa i dura. Val la pena citar les que recordem, que no són totes, perquè algunes tingueren poca durada, ja que els camps que les envoltaven passaren a ser conreus arboris; estaven escampades pel poble i els seus voltants, i també n’hi havia unes poques als masos: al Calvari, la del Llarg, la del Batistó, la de cal Cerdà i la de cal Balenyà; a les Eretes, la del Pobaia i la de la ca l’Anton Cerdà; dins del poble, la del Vilalta, la del Pocurull, la del Besora, la del Toni, la del Ros, la del Rector i la del Mano; pels voltants del poble, la del Quico, una altra del Ros que donava nom al Tros de l’Era i, accidentalment, una a les Sorts del Batistó; als masos, la del mas de Fortet, la del mas del Dineral, la del mas del Gravat, la del mas del Conselo, la del mas de Murtraner, i també una a la caseta de cal Llarg, a la Plana.
Just abans de ser abandonats, els conreus de cereals assoliren la seva màxima extensió, i la quantitat de blat, ordi i civada a batre foren enormes, com mai. Fou llavors quan es començaren a llogar màquines de batre que podien absorbir aquella feinada en molt menys temps. La primera, als anys quaranta, fou una d’Alcover que es va instal·lar dalt de les Eres del Calvari, cosa que va convertir el cim del poble en un descomunal munt de garbes molt vistós, però molt perillós donada la possibilitat d’incendi; era una màquina poc eficient, que vomitava la palla per darrere i obligava a treure-la amb borrasses que un exèrcit d’homes traslladaven a les pallisses corresponents. Es feia via, però això demanava molta mà d’obra i tot plegat era molt car; es va optar per crear una cooperativa que va comprar una màquina de segona mà prou eficient perquè fos rendible; es buscava un lloc ben comunicat i espaiós on instal·lar-la i posar-hi les garbes i la palla, i es va comprar un bocí del Tros de l’Era, al costat del cementiri, i allà, a més, es va construir un petit magatzem per aixoplugar tots els estris. Curiosament aquesta cooperativa es va dissoldre sense fer balanç del seu patrimoni i es va perdre l’oportunitat de cedir el terreny al poble. Va funcionar uns quants anys de manera molt eficaç, fins quan sembrar blat va ser ruïnós. Juntament amb la de la cooperativa, hi havia una màquina propietat de cal Gravat, que primer feia campanya per la Segarra i quan acabaven, venien al poble per batre les garbes dels qui no eren de la cooperativa; aquesta màquina es va instal·lar a l’era de l’Anton Cerdà i a la del Mano. D’aquestes màquines, sí que en tenim més fotografies.
[Veure]
| Batuda a l'era del Batistó l'any 1930 |
| Batuda a l'Era del Mano als anys 60 |
| Batuda a l'era del Daniel l'any 1963 |
| Aquesta imatge de l'era del Mano amb el tractor de cal Gravat, encarregat de moure la màquina –que no surt a la foto–, és interessant perquè darrere dels protagonistes hi poden veure una gran muntanya de garbes, cosa de la qual parlem en aquest treball. Els qui surten a la foto conformen el grup d'homes que treballaven fixos perquè la màquina pogués funcionar. D'esquerra a dreta, el Pep Canya, el Baptista i el Victorino Gravat, el Ramon Roget, el Joaquim Pere Tomas, el Ricardo Vicent i el Pere del Salvador Batistó. |
| Batuda a l'era del Pocurull l'any 1956. La batuda amb un trill, es de cigrons o faves. D'esquerra a dreta; Cisco Fortet, Un mosso, L'Eduard de ca l'Agneta amb el barret de palla, Salvador Pocurull, Anita de cal Vicentó de Barcelona. |
| Aquesta imatge de l'era del Mano amb el tractor de cal Gravat, encarregat de moure la màquina –que no surt a la foto–, és interessant perquè darrere dels protagonistes hi poden veure una gran muntanya de garbes, cosa de la qual parlem en aquest treball. Els qui surten a la foto conformen el grup d'homes que treballaven fixos perquè la màquina pogués funcionar. D'esquerra a dreta, el Pep Canya, el Baptista i el Victorino Gravat, el Ramon Roget, el Joaquim Pere Tomas, el Ricardo Vicent i el Pere del Salvador Batistó. |
-Els darrers campaners de Capafonts
-Anada a l'ermita de Barrulles
-Esportistes d'èlit a l'asfalt de Capafonts
[Tornar a l'Índex]