El cinema de Capafonts

   Aprofitant l'arribada de la llum elèctrica l'any 1953, la família Prats, de Reus, que havia fet la majoria de les instal·lacions a les cases, tornà a Capafonts per obsequiar la gent amb la primera sessió cinematogràfica de la història del poble que tingué lloc al pati de l'Abadia.

   Posaren el projector dins de ca l’Enquino i per pantalla penjaren un llençol al balcó de la rectoria. D’entrada, com que el corrent elèctric arribava fluixet, tots el veïns apagaren els seus comptadors perquè la màquina tingués la potència suficient per funcionar. Resolt el problema, els capafontins poguérem veure el nostre ídol James Stewart campant per l’Oest Americà amb el seu Winchester 73.

   Ben aviat un promotor ambulant va venir al poble per continuar amb les sessions de cinema, però el negoci no va funcionar i ho va deixar córrer.

   Ben aviat el Josep i el Quimet Prats, que eren de l'ofici, pujaren un projector marca Ossa que instal·laren a la planta superior de Les Escoles, l'actual Grèvol, llavors sense finestres i amb el terra sense rajoles; l’espai quedà transformat en una sala de projecció rústica però tècnicament bona, cosa que va permetre veure una programació de nivell, la mateixa d’uns cinemes de Reus. La gent s'havia de portar les cadires, el preu era raonable, l’ambient d’allò més bo, la qualitat tècnica molt alta i la satisfacció màxima. Un èxit.

   Els dos germans que estimaven el cinema hi esmerçaren hores i diners a fi que tot fos perfecte, i el projecte va durar uns quants anys. Si ho haguessin muntat com a negoci, no hauria durat ni dues sessions, però el cinema sempre ha tingut els seus fidels que el promouen amb els esforços que faci falta.

   En Quimet Prats recorda les peripècies que va haver de passar de jove per pujar les pel·lícules des de Reus fins al poble, en una època on els transports particulars eren escassos. Un bon exemple d'això fou quan ell, després d'una forta nevada, va pujar la pel·lícula amb la seva motocicleta, i ben just podia avançar per culpa de la neu acumulada. Donades aquestes circumstàncies, avui s'hauria anul·lat la sessió de cinema i tothom ho hauria entès, però llavors l’èpica ho amarava tot.

   Una vegada el projecte rodat, la presència dels dos germans emprenedors ja no fou imprescindible; instruïren l'Isidro Pastisser perquè fes de maquinista. Les pel·lícules arribaven el dissabte amb el cotxe de línia, i la canalla anaven a veure l'etiqueta del sac per proclamar i promocionar el títol d'aquell diumenge.

   Més tard, ja als anys seixanta, potser perquè havia marxat molta gent del poble, els nombres no quadraven, i els dos germans van proposar de passar als 16 mm. Tot més petit, més barat i més senzill. Les bones pel·lícules van continuar arribant; era l'època dels cinefòrums i amb aquest format hi havia molt bons films. Les bobines venien de Barcelona transportades de mil maneres, com de miracle, però amb l'ajuda de tots el repertori fou de gran qualitat. El maquinista de la General, El Procés, Bienvenido Mr. Marshall, El gran dictador... Els capafontins de fora pujaven expressament per assistir a alguna sessió. I va durar fins que els costums van canviar. Fou una mort natural com la del manubri de la sala de ball de La Societat. Aquesta vegada no hi hagué cap acomiadament, els temps canviaven i era llei de vida.

El Joan i la Maria de l’Agneta també notaven la falta de clientela i manifestaren la impossibilitat de fer les reformes necessàries al bar que regentaven i que conservava el nom de Ca La Remei.  El poble, com sempre, tornà a fer pinya per trobar una solució. Fou llavors quan la sala de cine es va reformar per acollir el bar del poble i el cinema migrà a la planta de sota, a la sala de l’escola que havia sigut la classe dels nois. Per acollir el projector, es va transformar l’antic lavabo en una petita estança on el projector quedava tancat i protegit; es féu un forat a la paret mestra i el raig de llum anava fins al fons de la sala. Era tot més petit, però funcionà de manera satisfactòria i quan el cinema va perdre, com a tants pobles, els seus fans per culpa de la TV, les sales van tancar l’una darrere l’altra. En aquell espai buit els joves de Capafonts trobaren el lloc adequat per bastir-hi la seva discoteca, la celebèrrima Virusteca que, com a local de disbauxa amb un format molt sui generis, avui continua viva després d’haver superat reiterades onades de tempestes ideològiques.  

Aquest edifici de Les Escoles, nascut del no res, ha resistit tota mena de crisis i ha albergat totes les institucions que un poble normal té en edificis ad hoc. Sempre que li mancava alguna cosa per adequar-se a les noves necessitats, canviava la pell. Les Escoles són la nostra Ave fènix i n’estem orgullosos.

font

font

Petit programa de les pel·licules de les festes de Nadal del 1958-59.


   

Cartells de dues de les pel·lícules que es van projectar aquell Nadal



font

Edifici de Les Escoles tal com era quan si feia cinema.
El nostre poble - El patrimoni históric
-El Forn de la Vila
-Els Rentadors
-Cal Macià
-El Cementiri nou
-El Cementiri vell
-Escoles
-Cinema

[Tornar a l'Índex]