Revisant l’ortofoto, que el servei cartogràfic de l’exèrcit nord-americà havia fet als anys 1956-57, s’hi pot veure l'espai que ocupava l’antiga font, enclavat al mig de terres conreades, i també, a uns 100 metres de distància en direcció al camí de la font del Toll, a l’esquerra, les restes del molí del Quirmo, situat en terres de cal Pocurull.

   Com a la majoria dels pobles, a Capafonts a més del campaner moltes persones pujaven a tocar-les en ocasions assenyalades, sobretot la gent jove, pels quals era motiu d’esbarjo. Els tocs especials de les misses, tals com “les tres” -que es tocava pocs minuts abans de començar l’ofici- o les tres batallades que assenyalaven el moment de l’alçament, a la consagració- els feien els escolans, estirant una corda que penjava pel buit del campanar fins al nivell del terra.

   La funció de campaner la feia l’agutzil del poble, una figura important que s’encarregava, a més, de fer els pregons, de transmetre les ordres de l’alcalde o de les decisions del consistori, etc. Era l’encarregat de donar corda al rellotge, pujant les peses cada quaranta-vuit hores. Per cert, aquell rellotge era un mecanisme molt valuós, del segle XVIII i fabricat a Montblanc que un bon dia, allà per la dècada del cinquanta del passat segle, fou desmuntat per tal de reparar-lo i mai més se n’ha sabut res.

   L’agutzil era també el dipositari de la romana, del doble i dels tres quartans, que eren les mesures oficials del poble i es deixaven en préstec al veí que les necessitava. Algun també feia de fosser, l’encarregat de fer els clots al cementiri, abans que es construïssin els nínxols.

En la memòria col·lectiva del poble es conserven els noms dels quatre darrers agutzils-campaners, que cobreixen entre tots una part important del segle vint.

   Des de l’any 1922 fins al 1939 ho era en Francesc Llort Pocurull (1890-1965), conegut com el Cisco de la Malena, o l’Agutzil. En aquest any ho deixà per qüestions familiars, i retornà al càrrec l’any 1948. L’exercí fins al 1956, quan marxà a viure a Reus, on morí nou anys després. Era una persona molt seriosa i complia la seva funció amb professionalitat impecable, com els altres, no cal dir-ho. Ell sol ventava les dues campanes, les feia asseure mantenint-les en equilibri en posició inversa fins que les deixava anar. Tenia molta cura a l’hora de combinar els sons del conjunt quan les feia repicar, i és que en el tritlleig o repic és on es pot veure amb més claredat l’habilitat del campaner, i en aquest afer tant el Cisco de la Malena com els que el seguiren foren autèntics mestres.

   El Francesc Llort no feu de fosser, cosa que li desagradava, per la qual cosa aquesta funció la realitzava una altra persona.

   S’ha de dir, però, que l’ofici de campaner no és mort del tot i que existeixen associacions que el mantenen viu. I que allà on el nombre de campanes ho permet -per exemple a Valls- grups de voluntaris les converteixen en instruments musicals, interpretant melodies diverses. Les campanes es resisteixen a morir. Pel que fa a casa nostra, continuen sent testimonis d’esdeveniments importants i tornen a alegrar la vall de Capafonts amb el so alegre i brillant de la petita i el greu, cerimoniós, solemne i alhora amb una gràcia especial de la gran. La mitjana espera la seva restauració, que no fou possible per manca de recursos, però que confiem l’hi arribi algun dia no massa llunyà. Pensem que és el desig de tots els capafontins i capafontines.

   L’hivern a Capafonts és l’època freda i, abans, les cases començaven a tenir el foc encès per escalfar dia i nit durant una llarga temporada. Una de les olors que associo a aquest fet és el de la fusta que s’acumulava a les cases, ja fos a l’entrada o a un altre espai de la casa. La fusta verda, acabada de tallar, fa una olor intensa bastant dominada per l’olor de la resina. Un nas una mica experimentat podria diferenciar entre la fusta de pi i la fusta d’alzina, les dues que es cremaven més perquè eren les dels boscos més propers. O bé entre la d’ametller i la de castanyer, cada una amb una capacitat d’escalfar força diferent. D’aquesta manera s’aprofitava la llenya dels arbres que ja eren morts o que s’havien de tallar per algun altre motiu. Després de tallada, aquesta fusta es crema i desprèn una olor diferent. Quan les cases encara s’escalfaven amb foc, els carrers del poble s’omplien d’Aquesta olor que ho impregnava tot. Era l’indicatiu de l’inici de la temporada hivernal. Anessis per on anessis, cada racó del poble feia olor d’hivern i no deixava de fer aquesta olor fins ben entrada la primavera. Avui dia, aquesta olor s’ha perdut o bé és menys intensa, ja que la majoria de gent utilitza sistemes de calefacció amb gasoil, que en el millor dels casos és inodor, però de vegades desprèn una mica d’olor més artificial.

   També hi havia una olor tancada, resclosida, diria jo, que era la del bar. En aquella època es fumava i molt als llocs tancats. Els homes anaven al cafè i hi passaven llargues estones jugant a cartes, xerrant o mirant el temps passar. I mentre ho feien prenien cafè i fumaven. El bar era aquesta olor, i sobretot a l’hivern, on la porta havia d’estar tancada pel fred, adquiria una concentració molt elevada que et colpia a la cara només entrar. I també t’acompanyava un cop havies sortit del bar. O sigui que l’hivern es podria traduir en olor de fum.

   L’hivern dona pas a la primavera, on ja deixem enrere el fred i el camp comença a estar florit. En aquest període començava la feina de preparar el tros. En una època no molt llunyana, aquest treball del camp es feia amb l’ajuda dels animals. Les bèsties vivien al poble, al costat de les cases de les persones i per tant hi dormien, menjaven i feien les seves necessitats. Quan hi havia animals, el poble feia una olor intensa allà on hi havia animals a prop. Tot i la higiene que es dedicava a la seva cura, no hem d’oblidar que eren animals i desprenien una olor molt forta. Ja fossin mules, que ajudaven amb la feina més dura al tros, o gossos que anaven a la trufa, a caçar o feien companyia, o bé gallines i conills. En la època que m’ha tocat viure ja no he vist bens a les cases, tot i que en un temps no molt llunyà encara n’hi havia. Actualment, els únics animals que conviuen al poble son els gossos i els gats, que sempre son allà sigil·losament vigilant-nos i molt fets a la seva.

   I amb això arribem a l’estiu, l’època de portes i finestres obertes, i més activitat entre habitants habituals i estiuejants. A l’imaginari col·lectiu, l’estiu també té unes olors que evoquen a una altra època. Com que les cases no estaven tancades pel fred, sinó que estava tot obert -cal recordar que en una altra època, les cases ni tan sols tancaven la porta amb clau ja que tothom es coneixia- , els sorolls i les olors s’escapaven al carrer. Si ens centrem en les olors, la principal és la del menjar. Era una època en que es cuinava a tots els àpats, i normalment ho feien les dones, que es quedaven a casa. També era diferent el tipus de menjar respecte al que s’acostuma a fer ara: es feien més cassoles, fregits, guisats, xup-xups, tots amb una olor molt agradable que feia venir gana. Recordo que a casa, quan es cuinava d’aquesta manera, les jaquetes que deixàvem als penjadors acabava fent olor de rostit o de guisat i al sortir t’enduies aquesta olor al carrer amb tu.

   Durant tot l’any també era recurrent l’olor de terra mullada. Especialment a l’estiu, quan hi havia episodis de tempesta on queien molts litres en poc temps i la terra passava d’estar seca per la calor a estar amarada de pluja. Llavors desprenia una olor molt característica que evocava frescor i un alleujament de la calor. Val a dir que l’efecte durava poques hores i amb l’aparició del sol entre els núvols es tornava a la situació anterior.

   Les últimes olors les vull associar a la festa major, com a tancament d’aquesta passejada sensorial olfactiva pel poble. Quan jo era petita, el ball de festa major es feia a la pista. Aquesta es guarnia molt profusament amb rama de boix que anaven a buscar una colla d’homes del poble un o dos dies abans de la festa. El boix tallat que guarnia la pista desprenia olor de fusta verda, humitat, bosc. Estic segura que a molts de nosaltres, si olorem un boix, ens vindria al cap aquest moment emocionant de l’arribada al ball de tarda i estrena de la pista.

   L’altra olor que associo a la festa major és la de les orelletes. Abans, se’n feien a totes les cases. Les dones es reunien pocs dies abans per fer-ne (se’n feia molta quantitat) amb la família o alguna veïna de confiança. Jo ho recordo com un acte que es feia d’amagat dels ulls de la gent, ningú volia dir quantes n’havia fet i ni quan les havia fet. Però un fet les delatava: l’olor quan es fregeixen les orelletes. Crec que es podia fer un recorregut olfactiu pel poble i endevinar les cases on se n’estaven fent. L’olor de l’orelleta és una barreja de fregit, d’anís i de dolç, molt bona. Avui en dia, rarament en fa algú a casa i més aviat les comprem per menjar-ne el dia de la Mare de Déu mentre es dina en família. L’últim any, s’ha recordat aquest costum amb un taller d’orelletes organitzat per l’Associació de Dones Verge de Barrulles, que esperem que tingui continuïtat amb les noves generacions.

   Tanquem aquest passeig olfactiu amb l’orelleta de Capafonts que, igual que la magdalena de Proust, ens porta a altres temps de joventut o infantesa.

El silenci és el soroll més fort.
(Miles Davis, músic i compositor)

   O bé la història dels sorolls, que és quelcom semblant.

   És ben sabut que a tot arreu hi ha vestigis del passat, en moltes formes: terres de conreu amb les instal·lacions corresponents, plantacions, boscos de repoblació, edificis, ponts i camins, escrits, obres d’art, etc. Els fets queden registrats en documents de tipus diversos, de manera que el patrimoni del passat es pot reconstruir amb més o menys aproximació a partir de les restes que han anat quedant de l’activitat humana. Però hi ha un aspecte de la vida dels avantpassats que no ha quedat enregistrat enlloc: els sorolls. Moltes activitats humanes –gairebé totes- produeixen sorolls més o menys forts, i més o menys agradables, que formen part de la vida, donen fe de l’existència de grups humans dedicats a unes feines determinades i que viuen d’una manera pròpia. Aquests sorolls formen part del dia a dia de la col·lectivitat, són la manifestació de la seva vitalitat i alhora serveixen de guia i font d’informació.

   Els sorolls actuals són ben diferents dels d’èpoques passades per la raó senzilla que han canviat els sistemes de vida. Durant segles hi hagué activitat -i per tant sorolls- a la vila, als camps de conreu i als boscos, llocs on sempre hi havia algú treballant. Ara, el silenci dels camps es trenca només pel motor d’algun tractor, als boscos la remor del vent que mou el fullatge únicament es trenca de tant en tant pel brogit d’una motoserra, i a la vila el protagonista majoritari és el silenci.

   Referint-nos al passat, i tenint en compte els sistemes de vida que prevalgueren durant segles, podem imaginar-nos els sorolls que se sentien un dia qualsevol per Capafonts i el seu entorn. Només podem fer això: imaginar-los i recordar-los en el cas de que els hàgim sentit.

   Diguem d’antuvi que ens referim als sorolls d’origen humà, a partit de les múltiples activitats de la vida quotidiana. Deixem de banda els de la natura que, sens dubte són de gran interès i mereixen un capítol a part. Perquè, per exemple, qui no ha quedat embadalit escoltant el refilar d’un rossinyol? O qui no ha sentit un cert neguit quan el cel d’una tempesta brama amb el tro? O els sentiments dispars que provoca el vent quan es desferma amb violència? O la relaxació que ens produeix el murmuri de l’aigua d’un rierol saltant per les roques de la llera? Els exemples són múltiples i han estat font d’inspiració per artistes en totes les èpoques. Ens centrem, doncs en els sorolls que acompanyen moltes activitats humanes del passat, els sorolls de la història.

   Vet ‘aquí un catàleg -de ben segur incomplet- d’alguns dels que recorda la gent gran:

   - Les ferradures dels animals trepitjant les pedres dels carrers. La pavimentació dels carrers amb ciment és relativament moderna: començà per la Barceloneta a la dècada dels seixanta i paulatinament es feu a la resta del poble. Abans, eren de terra, excepció feta dels costeruts, que eren de pedres irregulars, gastades per l’ús.

   - Les rodes dels carros en el joc que feien sobre els eixos i sobre l’empedrat de carrers i camins. Fou un soroll de curta durada, des que es feren els camins carreters per anar a les partides del terme, ja en ple segle vint, fins que animals i carros foren substituïts pels tractors.
   - La remor sorda de les petjades dels ramats quan passaven pels carrers. El belar i les esquelles dels bens.

   - La xerrameca de les dones o els homes quan es reunien en grup a la font, al davant de cal Cutxó, al Perxo, rentant al riu...

   - Quan esclatava alguna disputa al carrer. Sobretot les dones d’èpoques passades eren propenses a dirimir les seves diferències a crits, en públic, i de vegades es passava de les paraules als fets. L’expressió “estirar-se del monyo” expressava uns nivells d’agressivitat que anaven més enllà dels crits. Aquestes discussions degueren sovintejar, fins el punt que en un moment donat hi prengué part l’autoritat: en la sessió de l’Ajuntament del vint-i-quatre de juny de mil nou-cents trenta tres, sent president de la Comissió Gestora que governava el poble per aquelles dates, Salvador Balañà, es prengué el següent acord (transcripció literal):

   A proposta del senyor President s’acorda fer un Ban al efecte de veure si es podrà evitar desde aquesta data ‘n avant que ‘s barallin les dones pels carrers de la població, puig degut amb això, podria sobre-venir s’hi barreijessin los seus homes i ales-hores fora mes de lamentar pugentse taxar a l’autoritat de poc impossada.

   Tanmateix, s’acordà sancionar, en el seu cas, amb deu pessetes a cadascuna de les contrincants. Aquesta quantitat era l’equivalent a dos jornals d’un treballador.

   - Els crits i els xiscles de la canalla quan jugava. El mateix que hom pot sentir ara a l’estiu, quan els carrers s’omplen de nou amb la quitxalla.

   - El toc de les campanes a les diferents hores del dia. Cal senyalar que aquest és l’únic soroll que no ha canviat des del moment en què foren col·locades al seu lloc. El so és el mateix que escoltaren els nostres avantpassats, però s’han perdut els tocs específics d’algunes activitats: a tall d’exemple, els de difunts, diferenciant si es tractava d’una persona adulta o una criatura; el de sometent, “les tres” quan en el transcurs de la missa arribava el moment de l’elevació, etc.

   - Els cants al carrer quan hi havia alguna festa. La gent gran comenta que “abans” hi havia misèria, però es cantava; es passaven dificultats, però sovint hi havia alegria; es feia festa amb qualsevol excusa, i aleshores, “cant que caigui” als carrers, als cellers, al cafè....

   - Els cants de les dones a casa, mentre feien les feines domèstiques, era molt freqüent i algunes refilaven de manera notable. Més d’una vegada algú pensà que eren veus mal aprofitades, perquè tenien qualitat.

   - De tant en tant, el soroll de l’enclusa del ferrer.

   - Les orenetes i les falzilles a l’estiu, mentre caçaven insectes; les orenetes encara ens visiten cada any.

   - Els pagesos als camps: crits i renecs amb els animals, converses, cants...

   - La destral al bosc, abatent algun alzina per fer carbó, o algun pi per vendre la fusta. O el destraló per fer llenya per la llar.

   - El silenci especial quan tot estava nevat.

   - La trompeta de l’agutzil quan feia algun pregó. Ara continua havent-hi agutzil, però els pregons es fan a través de la megafonia.

   - Els drapaires que venien de fora i cantaven: Qui te pells de conill?

   - El llauner, que pregonava la reparació d’olles i cassoles.

   - Les matraques i els carraus per Setmana Santa. S’empraven a l’ofici del dijous sant, després d’una llarga successió d’oracions i cants quan, una vegada acabat, el capellà donava el senyal. Aleshores, tothom, i especialment la canalla, que havia seguit la cerimònia amb nerviosisme creixent, s’afanyava amb entusiasme en fer el màxim de soroll possible. El concert durava una estoneta, fins que el capellà ho donava per acabat, deixant un cert regust de tristor en pensar que fins al cap d’un any no es tornaria a repetir.

   - El silenci d’un enterrament trencat pel plor de les dones i la remor de les petjades.

   - Els cants solemnes a la processó del divendres sant. Es feia al capvespre, pels carrers mal il·luminats, amb un silenci absolut, trencat per les veus que cantaven el “De profundis”. Impressionant.

   -El so del manubri, un instrument que fou protagonista dels balls i música als carrers del poble.

   -Els crits del camp de futbol que es podien sentir del poble estant.

   -El so dels bastons del matalasser esparpillant la llana dels matalassos, operació que es feia al carrer. Un so que es repetia inexorablement cada any abans de la festa major.

   - El xiulet metàl·lic de l’esmolet anunciant la seva presència. L’aconseguia rascant una làmina metàl·lica flexible amb la llanta de ferro de la roda del carretó, aconseguint una certa varietat de notes. Cadascú tenia el seu propi so.

   - Els cants de les batudes. Algunes veus tenien gran qualitat i eren lloades pel personal.

   - Els soroll dels cotxes a la carretera. En passaven tan pocs que cridaven l’atenció.

   - Els cants del galls i el caqueig de les gallines als corrals.

   - El soroll de la destral i la maça quan es feien ascles.

   - Els cants de la canalla la vigília de reis mentre cremaven manats d'espígol.

   - Els esquellots. Quan es casava un vidu, gent del poble es concentrava davant de casa seva fent soroll amb tota classe d’objectes o de viva veu, fins que la víctima s’avenia a pagar, normalment en espècie, per tal que el deixessin tranquil.

   - L'orquestra acompanyant la processo de la Festa major.

   - Les matines. Ara també es fan el dia de la festa major, però tradicionalment tenien un caire religiós.

   - Els trets dels caçadors pels voltants del poble.

   Tots aquests sorolls i d’altres que de ben segur ens deixem, conformaven un món i eren la manifestació d’una manera de viure, d’unes activitats i d’uns estats d’ànim.

   Ara ha canviat tot. Les dones gairebé no canten a casa, els homes tampoc ho fan mentre treballen, a part de què ja són pocs els que es dediquen a les feines del camp. El soroll de les aixades i els renecs que es llençaven per arriar els animals han estat substituïts pel dels tractors o les màquines, que gairebé han desaparegut també. Pels carrers pavimentats del poble hi circulen vehicles de motor o bicicletes. Als dies freds de l’hivern, les calefaccions llencen la seva remor a l’aire.

   La major part dels dies de l’any el poble i els camps són en silenci, un silenci només trencat pel pas d’algun vehicle i pel soroll de l’aigua que raja contínuament a la font de la plaça. I ocasionalment el dels paletes quan fan la seva feina.

   Podem concloure dient que l’evolució del món ha comportat que tot allò que perdurà durant segles s’acabà definitivament per donar pas a nous sistemes de vida, i en conseqüència, a nous sorolls.

   Les tavernes i els cafès. Pel que fa a l’anuari Riera consten als anys 1897,1898 i 1899 una taverna a nom de Josep Llort. El 1901 una a nom de Pere Vendrell. El 1902 i 1903 dos cafès a nom de Joan Llort i Pere Vendrell. El 1904, 1905, a més dels abans citats un tercer a nom Josep Corts; tots continuen fins al 1908 últim any amb dades.

   Sabem molt poc d’aquests establiments, però per a un lloc com Capafonts que no tenia carretera i que tot s’havia de transportar a bast, podem suposar que a part del vi, que majorment s’anava a buscar a Farena, poca cosa més haurien de tenir per a la clientela. Els nostres pares explicaven que hi havia moltes borratxeres i molta gent que gastava mala salut per culta de l’excés de vi.

   La més antiga de la que tenim notícia oral és que la que hi havia a cal Pep Roc, al costat de ca l’Hestoler, on a més de vi si podia comprar pa.

   A la mateixa època també hi havia cal Joan Carles que era bar i sala de ball, ca l’Oficial que tenien una petita taverna i cal Taverner que a més del bar també hi feien escola.

   Ja a partir dels anys vint tenim record de totes aquestes altres tavernes-bars: cal Gravat, cal Xep, la Societat, ca la Remei, els bars del Tomàs, del Xitxo i de la Nuri a l’edifici del Grèvol abans que fos restaurant, el bar del Daniel, i la guingueta de la Piscina.

   Cal Gravat fou una taverna molt important, era al carrer Nou, a la casa actual que construïren quan deixaren el petit habitatge on vivien, al costat de ca l'Oficial, per fer-ne una de nova a aquest carrer, entre cal Cisco Cerdà i ca La Mistera. Primer fou un bar-taverna fins que acabada la Guerra Civil, transformaren el bar en la botiga coneguda com cal Gravat, l'establiment més emblemàtic de la història del poble. Vegis QC número 6.

   Abans de la Guerra Civil degueren estar actius cal Taverner i sobretot cal Xep que a més de bar fou sala de ball i també escola. Cal Xep ha passat a la memòria popular per un accident que hagués pogut ser molt greu i que sortosament no va ocasionar cap víctima. Era el 1920 aproximadament quan decidiren reforçar el pilar que suportava la biga central de la construcció i els que hi treballaven s'adonaren que el pilar fallava i la casa començava a esfondrar-se. Tots van sortir corrent i ningú va prendre mal. Fou un cop moral per als de dretes, ja que aquell era el seu local. Tots col·laboraren a la seva reconstrucció, però molt aviat i per diferents causes decidiren que era millor fer un local nou al pati de cal Macià que era l'altre costat de carrer. Es posaren d'acord amb l'amo, el Pep Macià, que a canvi de l'ajuda per aixecar el nou local, que fou la seu de La Societat, els hi va cedir en contracte.

   La Societat fou una entitat que es va fundar justament per legalitzar l'acord amb el Pep Macià i fou el local de dretes cedit en arrendament, on es feia ball a la planta baixa, i s'explotava un cafè a la planta superior. A QC hem parlat en diferents articles de les peripècies d'aquest local, però ara explicarem en què consistia la seva activitat amb una mica més de detall.

   Aquell era diguem-ne un cafè modern. L'edifici era espaiós, amb una façana amb estucat de calç blanca i alguns elements renaixentistes -el balcó de ferro forjat i altres detalls menors. Una sala àmplia amb un taulell força gran i una cafetera russa niquelada enorme, una peça de col·lecció. Uns sanitaris moderns per a l'època, però que avui no utilitzaria ningú per poc higiènics i gens pràctics.

   En aquesta sala a més de cafè s'hi podia consumir vi i una varietat de licors tan àmplia com: conyac i anís de garrafa, més rarament d’ampolla de marques barates, Calisay i altres licors dits estomacals. Refrescos com la gasosa, el sidral, el zuau, etc. També bolados, anissets, caramels i galetes. El vermut de garrafa amb olives o cloïsses de llauna sense que hi faltés l'ampolla de sifó de cal Gili de Reus, que era un extra, també pels dies de Festa Major, i una tradició que no es podia passar per alt. També es podia prendre el famós Plim, un antecedent de la Coca-cola molt estimat pels ganxets.

   Però més que en les consumicions l'activitat de la sala se substanciava en les partides de cartes: manilla, subhastat, set i mig, etc. El set i mig tenia la seva hora a partir de les dotze de la nit quan damunt de la taula apareixien els bitllets de cent i, si feia falta, de mil pessetes. Més d'un hi va perdre bous i esquelles, però no es coneix a ningú que s'hi fes ric, tot i que alguns quasi sempre guanyaven i no els anava pas malament. Ni quan al poble hi havia la Guàrdia Civil ni després, mai, cap autoritat va suspendre cap partida. També s'hi jugava al parxís i al dominó. A l'hivern al centre de la sala hi havia l'estufa que per alguna estranya circumstància sempre va fer fum, ningú va aconseguir que tingués una combustió normal, i per aquesta raó el fum, amb el reforç de les cigarretes, era del tot espès, quasi impenetrable. Donat que al cafè hi anaven només els homes, aquesta fumarel·la tant mal sana podria tenir relació amb el fet que llavors al poble les vídues eren majoria.

   Abans de la guerra, el jovent posava en escena obres de teatre i les cançons catalanes apreses al Paral·lel de Barcelona formaven part del repertori que estava de moda. La sala del ball era el lloc on es representaven aquestes comèdies, en escenaris improvisats amb empostissats, canyissos i brosta de boix per fer les separacions que requeria l’escenari. La renaixença i la modernitat van arribar amb la carretera que havia posat fi a l'aïllament secular. La guerra civil i el primer franquisme ho van anorrear tot.

   En aquesta època, la sala també acollia els comediants de tota mena que hi representaven els seus espectacles de cabaret de garrafa, alguna obra de teatre, titelles, etc. Als pobles treien el nas, gent de la faràndula que no tenien accés a escenaris, sovint per causes polítiques, i que trobaven una manera de fer algun calé en aquests poblets apartats on podien treballar amb el permís de la Guàrdia Civil. Fins i tot, hi hagué una parella que va estar-se al poble durant molt de temps i que va incorporar joves vilatans als seus espectacles. La gent no es cansava de veure l'obra intitulada Santa Genoveva de Brabante - els noms de les obres sovint tenien títols molt catòlics per eludir la censura tot i que l’argument podia qualificar-se com l'adaptació d’un vodevil. A la paret del fons de la sala, on es feia el ball, dels dies festius, hi va quedar el decorat pintat a l’oli que es va mantenir fins que, passats uns anys, es va tancar.

   Hi havia doble sessió de ball, de tarda i de nit, tots els dissabtes, diumenges i dies de festa assenyalada. La música sortia d'un piano llogat a cal Sugranyes de Valls -en realitat una pianola amb un corró de pues i amb una maneta que, amb la col·laboració d’algun instrumentista desvagat, posava en moviment el mecanisme musical. De tant en tant l'instrument viatjava dalt d'un carro a la capital de l'Alt Camp per canviar el corró i actualitzar el repertori. Quan va arribar el corrent elèctric el 1952, el jovent va fer a l'instrument un acomiadament especial: fou carregat damunt d’un carro, arrossegat a força de braços i passejat pels carrers oferint els seus darrers acords, i finalment degudament espenat en un terraplè a la vora del poble. RIP.

   Una gramola elèctrica i quatre discs de pasta el van substituir i els balladors dansaven amb les composicions d'Alberto Orefice y sus Havana Cuban Boys, Gleen Miller, i altres insignes figures de l'època. En dono fe perquè personalment vaig comprar els quatre LP a la botiga que hi havia al carrer Pelai de Barcelona cantonada rambla de la Universitat.

   La Societat també acollia una penya de joves futbolistes que s’havien subscrit a la Hoja del Lunes per saber els resultats del futbol. Encara no hi havia corrent elèctric, ni ràdios i fins que no arribava el correu no se sabien els resultats. Val a dir que els dies que n’hi havia La Vanguardia, que era una subscripció del Joan Fortet que havia fet a principis dels anys vint i que havia subrogat La Societat tan bon punt inicià l'altivitat de cafè, arribava puntualment al matí cap allà les onze, dins la saca de correu que el Pep Ferrer havia recollit del cotxe de línia de Prades, cotxe que abans de sortit de Reus passava per l’estació de tren on ja havia arribat el primer tren que sortia de Barcelona cap a les sis del matí i que portava les primeres edicions del diari. Un servei molt ràpid, inimaginable en una època tan llunyana i en un lloc del tot aïllat.

   Quan va tancar el bar de la sala superior, el Miquel, porter de l’equip de Futbol Capafonts, figura venerada per l’afició capafontina, va instal·lar un minibar al costat del moble que sustentava la gramola. Era un bar sense taules, bàsicament pel jovent que anava al ball i que funcionava, encara que no hi hagués ball, tots els dies de festa i també, quan s’esqueia, per motius molt variats. El Miquel va portar un futbolí que fou l’esport més practicat pel jovent d’aquella època, un estri que l’hi donà un rendiment econòmic extraordinari, tot i que funcionava d'amb peces d’una pesseta, dites rubia.

   El Miquel a més d'atendre el bar cuidava la gramola i del que fes falta, era com un amic que era allà perquè fes falta mantenir un lloc on el jovent puguen trobar-se. Aquesta mena de guingueta va durar fins al dia que es va tancar la sala de ball.

   A Capafonts, l’oració i el pecat anaven de bracet, la Societat i la sala de ball eren a tocar i a la dreta de l’església i l’altre costat hi havia el bar de ca la Remei. Una mena de trinitat cívica que acollia totes les activitats dels capafontins.

   Ca la Remei fou tota una institució que durant molts anys, després que tanqués la Societat, donà acollia als qui tenien set a qualsevol hora del dia, bàsicament de vi, i als que buscaven un lloc per a fer-la petar, però també als artistes diguem-ne de cabaret que transitaven per aquestes muntanyes i que muntaven el seu espectacle a la sala del bar on els mascles anaven a veure cuixa, asseguts a tocar de la cabaretera i tan junts que no hi cabia ni una agulla.

   El negoci el van obrir abans de la guerra el Batista de la Viuda i la seva dona la Remei, la llevadora del poble, fins que quan es jubilaren el vengueren al Joan i la Maria de l’Agneta veïns de tota la vida. Abans de que tanquéssin ca la Remei, en els anys seixanta, el Daniel va obrir un bar i una petita fonda a cal Xep on ja hi havia la centraleta de Telefònica. Primer el va instal·lar als baixos, a la porta que dóna a la Barceloneta però aviat van reformar el primer pis, el que té la porta al costat de cal Cutxó, i va quedar una sala més àmplia que traspassa la casa fins una terrassa del darrere que feia de restaurant per a celebracions. Va estar orbert molts anys i tenia una clientela molt fidel amb els que feien motorisme de muntanya i va compartir amb ca la Remei els clients del poble. Fou un establiment molt conegut pel fet de ser un bar-fonda. Va tancar quan el Daniel va emmalaltir de manera greu. Llavors ja funcionava el bar de les escoles.

   Quan es va arreglar la sala de dalt de l’edifici de les escoles, avui el Grèvol, es va oferir la possibilitat que se’n fes càrrec el Joan Ferrer, però s’ho va pensar i ho proposà al Tomàs de cal Pere Tomàs que ho va acceptar i el va regentar uns anys fins que el va agafar el Marcel Juanpere i el local va agafar el seu sobrenom "Xixo" que tingué a la joventut com a principal clientela i després ja tot el poble quan va tancar el Daniel. Quan el Marcel va haver de decidir plegar perquè anà a viure a Reus, el local es va transformar durant molts anys en el punt de reunió dels joves del poble que l'utilitzaven per protegir-se del fred durant l'hivern i com a bar i discoteca durant les Festes Majors. Finalment, uns anys més tard, en una altra reforma integral, el va agafar la Núria del Pere Genet i junt amb el seu home els transformaren en bar restaurant amb el nom de El Grèvol. Els següents arrendataris, d'entre altres foren el Xavi i la Rebeca i el Manolo i la Pris que sortiren per TV3 i posaren l'establiment al mapa de Catalunya. Actualment, està en mans de l’Eva i el Sergi, que també tenen la formatgeria a l’era del Quico, al costat de la pista poliesportiva.

   La guingueta de la piscina va donar servei als Capafontints durant molts anys, obrint portes només els estius. Fins que arran de les obres de recondicionament l'any 2022, finalment es va transformar en un bar i botiga per donar servei tot l'any. El Xiri de La Carmen, regentat actualment pel Jesús i la Carmen.

   El primer establement a Capafonts tipus fonda que donava servei de restaurant i habitacions fou el bar del Daniel, del que ja hem parlat a l’apartat de bars. És curiós perquè de fondes n'hi havia a quasi tots els pobles.

   A principis de l'any 2007, fruit d'un somni d'una parella amb arrels familiars a Capafonts, va obrir les portes de l'Hotel Davall Plaça, nom de la partida on es va construir.

   Amb una categoria de 4 estrelles va ser una peculiar porta d'entrada a Capafonts per a clients de tots els indrets, nacionals i estrangers.

   El restaurant de cuina catalana evolucionada, va resultar un referent a totes les Muntanyes de Prades i fins i tot, va atreure clientela del Camp de Tarragona i passavolants de diferents orígens. Tot això, no hauria estat possible sense l'esforç i la feina de Capafontins originaris o d'adopció, que van compartir el somni. L'1 de gener del 2018, després de patir diferents sotracs, es va veure obligat a tancar.

   A l’anuari hi trobem una fusteria a nom Joan Magrané els anys 1897,1898, 1899. El 1901 consta, a més, a nom de Baptista Magranè, pare i fill de cal Cutxó, fins al 1908, però continuà oberta molts més anys.

   El Cutxó fou l'únic fuster de qui tenim notícia i que a més de fuster tenia una premsa de vi a l'espai de la fusteria.  De premses n'hi hagué d’altres; segurament la primera fou la del mas de Fortet, i l'última la del de cal Gravat situada al garatge de l’era del Rector. A cal Llarg en conserven una de molt antiga i actualment encara en fan servir una altra manual però relativament moderna.  La de mas de Fortet era particular, molt rarament algú hi anava a premsar la verema. 

   El Cutxó era amb tota seguretat el fuster més heterodox de tot el gremi. Treballava amb les eines mínimes, per exemple no feia servir cap metro, les mesures les prenia amb un cordill i sovint tenia problemes d’encaix amb les seves peces a l’hora de posar-les a lloc.

   Era conegut sobretot perquè feia les caixes dels morts i algun difunt hi encaixava balder i uns pocs hagueren d'anar al cementiri amb les cames arrupides. Una altra excentricitat del personatge es que es va casar amb una senyora de Reus que va aportar al patrimoni conjugal un gramòfon que sonava els diumenges al balcó de la casa fent la competència al piano-manubri-de la sala del ball. Més o menys a la mateixa època una família de Reus, el Pesoler, va emigrar de la ciutat al poble portant la contrària a la tendència de l'època i també van aportar un altre gramòfon que a les tardes dels dies festius sonava al carrer Major amb repertori exclusiu de sarsuela.

   Del nostre record al poble hi havia l’Isidre Perelló, el Pep Macià i el Mingo que tenien eines per resoldre urgències i atenien a qui els anava a buscar, però que no eren pròpiament paletes d’ofici, ells eren pagesos que feien de paleta si feia falta. De fet, les coses més menudes les feien la gent pel seu compte. Abans d’ells no consta que hi hagués al poble ningú que es dediqués a aquest ofici.

   El primer paleta de qui tenim memòria fou el Pep Paleta que era de Montblanc i anarquista. Era un bon paleta que va arribar al poble abans de la Guerra Civil i va treballar fins al dia que el cotxe de línia va arribar a l’era del Gravat, just davant del garatge que ell estava construint, i portà la nova que la guerra havia començat. El Pep va clavar la paleta a la biga que tenia sobre el seu cap i va proclamar que anava a fer la revolució. La seva ànima anarquista va passar per sobre del seu ofici i pel que sabem, en un primer moment va anar a matar capellans, després va lluitar al front d'Aragó, i sembla que va morir als anys quaranta en un camp de concentració.

   Immediatament d’acabada la guerra va pujar al poble, també des de Montblanc el Joan Paleta, també un home d’ofici que molt aviat va trobar feina segura i el poble va quedar altra vegada sense paleta professional.

   Durant uns anys quan s’havien de fer obres baixaven paletes de Prades, els Mestrics fins que, a finals dels anys dels anys quaranta a cal Fortet van coure un forn de calç perquè el seu mas necessitava una reparació general i per consell de familiars, que originàriament vivien a l'Aixàvega, però llavors ja eren veïns d'Alcover, pujaren dos joves paletes que van treballar-hi uns mesos i en acabar al mas foren contractats per l’ajuntament per acabar l’Escola en aquelles parts més delicades que els paletes del poble no sabien fer, bàsicament les barbacanes i la teulada. En tots els mesos que foren al poble van ser considerats com un més a la colla del jovent i jugaren amb l’equip de futbol del poble com a reforços de qualitat.

   El primer paleta que s'instal·là de manera definitiva a Capafonts fou l'Antonio Hortoneda que amb el Roc de cal Roc Carles i els seus germans formaren la primera empresa que va bastir i reformar cases. El Roc, l'Abelard i el Rafel foren els qui els succeïren, i per primera vegada hi hagué un equip amb professionalitat que va canviar la fesomia del poble. Dissortadament, el Roc no ha tingut successor i ara al segle XX el poble no té paleta i han de venir forans per a construir o reparar el que fa falta.

   La vianda animal que proporciona proteïna al cos dels humans havia estat més aviat escassa pels capafontins fins als anys cinquanta del segle XX, quan per pura necessitat va haver-hi una carnisseria al poble, cal Cerdà. Fins llavors, la carn dels porcs que es mataven a l’hivern i que ben curats als saladors es feien arribar fins ben entrat l’estiu, i a partir d'aquí amb les olletes, la resta de mesos fins a les noves festes familiars del mondongo eren la principal font de tall. Les gallines i els seus ous, pocs perquè la majoria es venien, els conills de corral, algun de bosc, poquíssimes perdius i rarament algun senglar ajudaven a posar al plat més tall. La resta ho aportaven les arengades, el bacallà i els ganyims. Hi havia una altra vianda, potser la més preuada per la seva escassetat, el corder que per la festa major no faltava a cap casa, però que la resta de l’any només les cases que tenien ramat, de tant en tant sacrificaven un corder o un crestó per anar tirant, majorment en les èpoques de més feina que hi havia jornals i més boques per alimentar. Quan algú matava un cap de bestiar els amics , els veïns, uns pocs afortunats podien comprar una mica de carn a la casa que mataven el be que els hi venia com a favor, no pas com a negoci. Fou el Joaquim Cerdà que s’adonà de la demanda i començà a matar un corder cada setmana i com que feia curt anà ampliant l'oferta. Ràpidament, passà a matar un porc i aquí la demanda encara fou més i alta. Aviat el seu fill Albert ajuda a son pare i molt aviat agafa la direcció del negoci. Va posar la qualitat com a condició irrenunciable i la clientela va créixer, no amb els clients del poble sinó amb forans que de feia anys passaven a buscar pa i van ampliar la seva compra a la botifarra, llonganissa, cansalada, pernil, etc. Però com el cas del Roc com a paleta i del pa de l’Isidro pastisser no hi va haver successor, i quan es jubilà, fórem molts el qui ens lamentaven que les coses bones tenen una fi.

   Si el Roc, l’Isidro i l’Albert haguessin tingut successors avui Capafonts seria un altre poble. És un fet, un misteri, que els bons ebenistes, ferrers, fusters, etc. avui no trobin joves disposats a tenir el seu propi negoci i a guanyar diners, tot el contrari molts joves argumenten que no volen fer diners, que això és capitalisme, només volen tenir més temps.

   Els que no estan dins d’aquests paràmetres busquen feina com a bojos a l’administració, principalment com a bombers i feines semblants amb pocs dies de treball a la setmana, o com a funcionaris per tenir plaça assegurada fins a la jubilació.  Avui a Capafonts ja no hi ha cap pagès, uns pocs funcionaris, la formatgeria i dos restaurants, i la resta jubilats.

   La parella formada per l'Eva Hortoneda de Capafonts i el Sergi Serra de Reus, que va voler ser pastor, van emprendre l’aventura de fer formatge de cabra. Amb sacrificis i treball ho van aconseguir i avui el seu formatge es pot trobar a molts establiments de la comarca i entorns. A més avui es l'únic ramat que hi ha al poble. Des de sempre n’havia tingut uns quants, amb centenars de caps de bestiar - ovelles i cabres.

   El Pep Fortet va decidir posar a ca La Tina un moló elèctric per moldre gra i tota mena de vegetals per fer pinso. Tenia la categoria d'instal·lació industrial i va requerir bastant paperassa.

   Va tenir molt èxit i durant uns anys no parava de moldre gra de la gent del poble i dels veïns mentre a les cases s’engreixaven porcs per sacrificar a l'hivern. Amb la democràcia va arribar la reglamentació de totes les activitats i les relacionades amb l’alimentació van exigir que els porcs es matessin a escorxadors autoritzats; matar a casa el porc va ser una pràctica prohibida i el molí va quedar sense clientela. El benestar sovint crea situacions curioses com aquesta: per garantir la nostra salut vam haver de renunciar a matar el porc i els xais a casa i vam perdre aquelles viandes saboroses que havíem tingut des de sempre.

   Encara queden les restes de quatre, però l’últim que va funcionar ho feu fins als anys quaranta del segle XX, fou el Molí de més Avall de cal Balanyà que llavors molia gra d’estraperlo, però la qualitat de la farina era molt poca i no sortia a compte. Consta a la guia del 1896 primer a nom de Josep Balañá Pocurull i a partir del 1908 a nom de Joaquim Balañá.

   Tenim notícia que a l’antic cal Fortet del carrer Major, on després hi hagué cal Poma que avui es part de cal Joaquimet, hi hagué un molí d'oli. D’aquest molí encara es conserva la tremuja.

   Al Ribet, vora el camí que va cap al Toll, avui terra de cal Pocurull hi hagué el molí del Quirmo. La mola d'aquest molí cap allà el 1860 es va portar al mas de Fortet fent-la rodolar damunt de troncs amb l'ajuda d'animals i amb molts esforços. Del molí del mas de Fortet es conserva quasi tot: la mola, la premsa que també servia per al vi, les copelles de decantació, la fornal, l’albelló per on s’evacuaven les morques i ja fora del molí l’infern on aquestes morques quedaven enterrades.

   Fou una societat que aplegava la majoria dels veïns del poble que van comprar una màquina de batre de segona mà que va funcionar uns anys, mentre hi va haver garbes per batre.

   Aquesta societat va comprar a més de la màquina un bocí del tros de l’Era al Joaquim Batistó i van edificar un cobert om guardar-la màquina, però mai van constituir legalment la societat ni van inscriure al registre de la propietat el terreny comprat; amb els anys va tornar a ser del venedor perquè ningú va reclamar la propietat. Aquesta mandra a fer papers, a passar pel notari, era típica dels Capafontins i tant si es tractava de propietats col·lectives com privades la falta de papers eren causa de problemes.

   A la noia, li deien La Ninota i al poble era molt estimada perquè sempre feia el crit a tothom i ajudava a qui li convenia un cop de mà. Era una noia feta per ser pagesa: li agradava molt anar al tros, plantar verdura o passejar-se pels boscos.

   Heu de saber que el fet que va marcar la seva vida fou que va quedar orfe de mare de ben joveneta i el pare quan la noia ja va ser fadrina, maldava per ben casar-la. Volia per a ella el Baró de la Mussara perquè així a les moltes terres que posseïen, hi afegiria un títol de renom a tota la contrada. A la jove, però, els pensaments del pare no li agradaven gens i un dia mentre eren al defora, tota decidida li va dir: “pare, si marit em deu, no me’l deu de la Mussara on la boira sempre hi jau i la terra no m’agrada”.

   Com us podeu imaginar, al pare no li va agradar gens que la seva filla fos tan “rebosa” i el contradigués i a partir d’aquell dia la va castigar fent-la escombrar, rentar i fregar sense deixar-la anar al tros, que era el que més li agradava. El pare, però, de seguida va trobar que les feines al defora s’endarrerien amb l’absència de la seva filla. Això l’amoïnava i més ara que arribava l’hivern i no sabia si tindria temps de portar la collita a casa abans no fes un aiguat.

   Un dia de tardor va arribar al poble un jove ben plantat i que es veia espavilat. Anava per les cases buscant aixopluc i algú que el llogués per treballar del que fos! Era destre i es veia amb cor d’entomar qualsevol tasca. No cal dir que al pare Ninot de seguida se li va obrir el cel en veure’l! Era just el que necessitava! “Quina sort! Tindré un mosso que m’ajudarà al defora així la noia tindrà temps per que li marxin els pardals del cap i acabarà per voler-se casar amb el Baró quan estigui farta i tipa de fregar”, va pensar cofoi.

   El mosso va resultar ser molt treballador, arribava a punta de dia al tros i en marxava el darrer. Era destre amb el bestiar i tant sabia fer una sèquia com espatllar un “jabalí”. Tota la gent del poble ho reconeixia i miraven amb certa enveja el pare mentre li reconeixien que havia llogat un bon mosso. Li deien que havia trobat “or andant!”

   No cal dir que a La Ninota li feia molt poca gràcia veure com aquell mosso feia bé la feina que a ella tant li agradava, però reconeixia que el noi servia i era ben plantat i al capdavall, amb un home així, les terres encara serien més pròsperes. De cada dia el parell de joves tenien més conversa i ella badava escoltant les històries que li explicava.

   Un dia, tot fent el mondongo per “l’ensandemà” anar al defora, li va preguntar al mosso: “ i tu, d’on vens? Qui ets?: “Vinc de la Mussara” va dir el mosso, “m’he escapat del Baró que era qui em tenia llogat fins ara. He marxat perquè és un home malcarat i gandul. No treballa gens i cada cop les terres quedaven més botjanes i ben just podíem menjar, ni nosaltres ni el bestiar. Vaig decidir venir aquí perquè arreu se sap que no només és un poble molt bonic sinó que la gent sou molt treballadors i la terra és molt pròspera”.

   La noia va quedar esverada i aterrida, però alhora, es va enamorar del xicot veient la seva valentia de marxar a buscar la sort valent-se del seu esforç. La Ninota va anar a trobar de seguida el pare, li va explicar què li havia dit el mosso i li va dir que ella, a qui volia per marit, era a ell! Tot això va arribar a orelles del Baró que anava per les contrades amb la seva mula famolenca buscant el mosso i va entrar en còlera veient que el podia perdre definitivament i que de retruc es quedaria sense les terres de la xica.

   El Baró va decidir que d’això ni parlar-ne! I va conjurar un encanteri amb una veu tant forta, que va ressonar per tota la muntanya. De cop, una espessa boira barrejada amb pols de teix verinós, va començar a baixar de La Mussara. El teix estaborniria la gent del poble mentre ell es podria endur el mosso per treballar i a la noia per casar i així acabar amb les seves penúries. La fada de la Llódriga en sentir el crit de l’encanteri, va afanyar-se a socórrer la gent del poble enviant-los dolls i dolls d’aigua que desfeien la pols verinosa de la boira mentre el brogit de l’aigua, va fer recular el Baró ben atemorit.

   Mentrestant, el pare de la noia va quedar del tot abatut i trist pel que havia passat. Els remordiments de pensar on hagués acabat malvivint la seva filla, el corsecaren fins que va acabar morint. La noia que estimava el seu pare per sobre de totes les coses no podia parar de plorar. Va plorar tant, va deixar anar tantes llàgrimes, que el seu cos de tan sec va quedar petrificat mentre li deia al mosso amb molta tristor que mai es podrien casar.

   Totes aquelles llàgrimes es van convertir en fonts. Unes fonts que juntament amb la Llódriga mai més deixarien d’abastir el poble i la seva gent. El mosso, veient que perdia la seva estimada, va demanar a la fada de la Llódriga, tornar-lo com ella: una roca noble i forta que juntament s’erigissin en guardians d’aquella vall perquè mai més pogués baixar la boira de la Mussara i posar en perill el poble i la seva gent. La fada de la Llódriga, li ho va concedir: “Ella serà una roca i a tu et convertiré en un Pic. Esdevindreu símbols del poble que es dirà Capafonts. Tu seràs conegut com el “Pic Orandan" i juntament amb “La Ninota” guardareu el poble. A més a més, us concedeixo que un cop a l’any, el dia que el sol es pon dues vegades, us podreu abraçar.

   I és així que heu de saber que cada dia sis de gener, el dia de Reis, si observeu el Pic Orandan al capvespre, veureu com el sol es pon dues vegades. És llavors, quan la foscor, que la Ninota i el Pic Orandan que durant tot l’any guarden Capafonts, s’abracen. Tot i que els vostres ulls no ho puguin apreciar, sí que podreu notar que aquell dia la llum del capvespre és diferent de la de la resta dels dies de l’any.

   De tot això s’acostuma a dir que són llegendes, però jo us puc ben dir que en aquesta vall són veritat.

   Alfred Pérez de Tudela Molina
   agost de 2023