Si reculem en la història del poblament humà d’aquest àmbit, hem de dir que no sabem quins foren els primers habitants de la nostra vall, però hi ha prou proves per saber que l’home hi és des del paleolític, època de caçadors, que amb els segles s’anà transformant, abandonant la caça com a únic element de subsistència, per passar a ser ramaders i recol·lectors de vegetals.

   A Capafonts, a l’època dels romans l’agricultura era molt semblant a la que hi havia a la primera meitat del segle XX. No sabem com era l’explotació del bosc, però podem imaginar que la caça era una activitat secundària comparada al conreu de la terra que devia anar creixent ocupant terrenys de boscos en funció de l’augment del poblament. La màxima extensió de terrenys conreats coincidí amb el de màxim poblament; fou al període que va dels inicis del segle XIX fins a la meitat del segle XX quan arribà la crisi de la pagesia a causa de la baixada de preus dels productes agrícoles, i el despoblament que se'n derivà quan la gent va emigrar a les ciutats. Les terres de conreu van quedar abandonades i ràpidament foren envaïdes pel bosc que avui ocupa la major part de la superfície del terme.

   Ara a Capafonts ja no hi ha cap pagès que visqui exclusivament de la terra, vet aquí el gran canvi.

   Però hi hagué un altre canvi que en aquell moment va passar desapercebut: amb l’arribada de nous combustibles per cuinar a les llars va desaparèixer el carboneig, en paral·lel i per altres causes, també l'explotació de la fusta. Fins llavors quan alguna casa necessitava diners i no hi havia cap collita per a vendre, el recurs per sortir del mal pas era fer una carbonera a l’espera de la tardor quan els fruits ja eren a casa. També, quan hi havia males collites o necessitats sobrevingudes, fer carbó o tallar el bosc era la solució.

   A Capafonts tots els boscos són de propietat privada i els amos eren els que en feien la gestió emprant, de feia segles, mètodes tradicionals. Es tenia clar que el bosc era una riquesa que s'havia de preservar i cuidar. Tenim memòria de l'activitat de l’aprofitament del bosc des de principi del segle XX, fent carbó d’alzina i tallant pins. Abans també s’explotava el bosc, però, possiblement, de manera menys intensiva i diferent en alguns aspectes.

   Totes les carboneres les feien gent del poble, però als anys quaranta i cinquanta del segle passat vingueren famílies de les comarques de l’Ebre que es dedicaven a carbonejar boscos de manera intensiva, tallant tota la fusta que podien perquè cobraven pels quintars de carbó que produïen. Aquest carboneig intensiu decaigué ràpidament fins a desaparèixer cap a finals dels cinquanta.

   De carboneres enceses, en tot moment, n’hi havia moltes per tot el terme; només al poble, a l’era del Besora i a la del Cerdà sempre n’hi havia alguna cremant. El carboneig consumia molta llenya, bàsicament d’alzina, però també de boix, grèvol, roure, aladern, ametller, etc., de manera que tots els arbres de bona fusta escassejaven. Els boscos estaven sobreexplotats i feia falta emprar llenya de menys qualitat, bàsicament pi, però també, savines, grèvols, soques de bruc i altres arbusts per primes que fossin les seves branques, de manera que el sotabosc també estava literalment arrasat. Quan no es disposava de llenya per fer una carbonera s’havia de recórrer a fer tractes amb unes poques cases que tenien boscos més extensos i que no carbonejaven tant perquè les collites ja els arribaven per anar tirant; llavors, rebien la visita dels qui no tenien prou bosc i pactaven fer una carbonera. Era una pràctica freqüent en la qual el carboner abonava un percentatge del valor del carbó a l’amo del bosc.

   Una vegada cuita la carbonera el carbó es posava en sarrions d’espart que es pesaven amb una romana i es transportaven a bast fins als mercats, bàsicament al de Reus, on es tenia la garantia de vendre'l a majoristes si la venda al detall flaquejava.

   El carbó no era l'única explotació del bosc, les tallades de pins eren molt més rendibles i eren part important d’aquesta explotació. Es feien de forma i manera calculada, tallant els arbres més gruixuts, els de més valor, i es deixaven els més joves, calculant una rotació d’uns 20 anys entre una tallada i la següent. Era una manera de fer tradicional que les tècniques de silvicultura poden millorar, però no era una explotació feta de qualsevol manera. Per exemple, un bosc es podia deixar créixer uns anys més, fins que els fills es casaven; llavors un bosc equivalia a un dot. Els capafontins tenien clar que els boscos de pins eren una reserva d'ingressos, puntuals, però importants. Hem de diferenciar un abans i un després de l’arribada de la carretera al principi dels anys trenta. Fins llavors hi havia algun racó, algun recingle, que no s’havia tallat mai, perquè no era rendible, a causa dels costos d'arrossegar els troncs fins a un lloc on arribessin els carros i els camions; com a molt s’hi tallaven pins molt grossos per fer bigues que, amb molts treballs, es portaven fins al poble. Ens faríem creus de boscos que s’havien tallat fent passar els troncs per llocs impossibles i perillosos. Tenim l’exemple del mas del Carles, situat a la part més baixa del terme a tocar del mas d’en Toni, que abans de la carretera pujaven els troncs a bast, costa amunt amb 400 m de desnivell, fins al pla del Pagès on arribaven les carretes que portaven la fusta per terreny més planer fins a Prades. Ja amb la carretera que travessava el terme pel mig, es van tallar boscos quasi verges, amb d’arbres que avui serien monumentals.

   També era important la tallada de pins, rectes i de qualitat per a fer cabirons que s’escairaven al bosc a cops de destral. Era una feina que no tothom sabia fer. Ja a la segona meitat del segle hi hagué una serra mecànica a cal Cerdà, que podia fer-ho amb molta més precisió, però la construcció de noves cases, llavors, ja era una raresa i avui el ciment i el ferro han substituït els cabirons de fusta.

   Bàsicament, s’explotava la fusta de pi Rojalet, d’algun pi Sorrut, però també el pi Blanc que tenia un valor bastant més baix - la seva fusta servia per a fer palets i també anava a les papereres. Hi havia gent del país que es dedicaven a comprar fusta; per començar, s’anava al bosc per marcar els pins que es volien tallar i llavors el comprador calculava mentalment els quintars que hi hauria, cosa que permetia arribar a un acord sobre el preu. Una encaixada de mans segellava el pacte i el comprador s’encarregava de tot. Acabada la tallada el venedor cobrava. Antigament, no es pesaven els troncs, però des que hi va haver bàscules públiques es liquidava segons el pes exacte. Els tracte era sagrat i sempre es complia per les dues parts. De disputes i baralles n'hi havia entre els propietaris veïns a causa de les partions, amb queixes de què s’havia tallat un pi que no era seu; les fites -tres pedres planes, una de més alta i dos que la falcaven assenyalant el límit i la direcció de la partió- eren sagrades, però sovint hi havia baralles amb acusacions que algun dels dos propietaris les havia mogut de lloc o simplement perquè l'arbre havia crescut al mig de la partió i era difícil saber de qui era.

   Tallar pins era una feina molt dura que permetia guanyar diners als homes joves o grans bregats en aquesta professió tan dura. Es pagava a tant per arbre tallat i a Capafonts, de sempre, hi havia gent que s’ajuntaven per formar una colla i anar a fer tallades pels voltants, al Bosc de Poblet, la Conca, la Segarra, etc.

   A les tallades fetes al terme s’aprofitava tot, des de l’escorça que venien als pelleters, fins als feixos de branca de pi per escalfar el forn. No hi ha record d'algú que escalfés el forn de pa amb llenya; la branca de pi, que contenia molta reïna, donava un toc perfumat al pa del poble que tenia fama d'excel·lent. La llenya també es venia, principalment les branques de l’arbre, a gent del poble i més rarament als mercats. També s’aprofitava el cor resinós de les soques de pi, quan ja estaven podrides, per a fer teies que es venien als mercats per encendre els focs i el carbó dels fogons que hi havia a les cuines; a les cases del poble sempre n’hi havia. Quan escassejava el carbur de calci que alimentava és llums típics dels miners, molts usats per il·luminar les cases quan encara no hi havia electricitat, les teies enceses a teieres clavades dins les fumeres dels focs a terra, eren un recurs per llegir a la vora del foc i il·luminar la cuina una mica més que els llums d’oli; tenien una pega, feien molt de fum i ho deixaven tot ben mascarat.

   La llenya, com tantes altres coses, anava molt escassa i les cases que no tenien bosc propi o pocs arbres, sovint tenien problemes per fer foc. Sembla cosa d’aquells contes amb pagesos molt pobres, però a Capafonts era una realitat. Si la llenya escassejava, podem imaginar fins a quin punt els boscos estaven explotats.

   Hi havia altres activitats relacionades amb l'explotació dels boscos, algunes de ben curioses com fer vesc amb l’escorça del grèvol, vesc que es venia als apotecaris de Reus. És tot un art fer vesc i a Quaderns de Capafons ja n’hem parlat. Convé recordar que el grèvol escassejava perquè la seva llenya fa un carbó de bona qualitat, i la solució a la seva escassetat era anar al bosc de Poblet a furtar la seva escorça. Al bosc de Poblet també s’hi anava, i més sovint, per a robar llenya d’alzina. Aquest és un tema històric pels problemes amb els monjos de Poblet i més recentment amb els guardaboscos.

   Una altra pràctica, avui desconeguda, eren els formiguers que es cremaven amb tota de mena de ramatges, arbusts, herbes seques, etc.

Una altra activitat que podem relacionar amb la silvicultura, eren les herbes remeieres. A Capafonts era poc freqüent que algú es dediqués a aquesta feina si exceptuem una temporada en què els apotecaris de Reus compraven una herba de flor blava, que mai ningú va saber quina utilitat tenia -potser la de fer tints de color cian- i que la gent collia perquè sortia a compte.

   Un darrer producte relacionat amb el bosc són els bolets. Tradicionalment, hi ha hagut homes que, si la temporada és bona, s’han dedicat a vendre bolets a Reus o als compradors que passaven pel poble. Era una font de diners gens menyspreable, més del que ens podem imaginar, i més rendible que treballar la terra o fer carbó. Avui, i des de fa anys, hi ha un element pertorbador, els automòbils, que permeten als jubilats i als aficionats dels caps de setmana, agafar un cistell i procurar omplir-lo de rovellons. Com que plegar bolets no ha estat regulat, tota aquesta activitat de gent forana que es fiquen per tot arreu, també als camps d’ametlles i d’avellaners per fer collita furtiva, ha acabat sent un desastre. Als boletaires d’ocasió no els pots demanar que arrenquin els bolets sense cavar el sotabosc, i ara mateix tot l’espai proper a la carretera està malmès, de manera que guanyar-se la vida amb aquesta activitat és poc rendible i els que en volen trobar han d’anar a llocs ben allunyats de les carreteres. El sota bosc restarà com a mal productor de bolets fins que no es reguli aquesta activitat.

   Avui ha aparegut una nova activitat relacionada amb els bolets, les plantacions d’alzines per conrear tòfones. Ningú hauria de posar en dubte que els boletaires no tenen cap dret a collir aquestes tòfones.

   Ja entrant al tema dels incendis, podem dir que a Capafonts es cremaven boscos bastant sovint. Quan es declarava l’incendi, les campanes avisaven amb el toc pertinent que tothom identificava. Es localitzava l’incendi pel fum, i es posava en marxa la solidaritat de tots els veïns que acudien al lloc per col·laborar a apagar-lo. Naturalment, no hi havia serveis d’extinció oficials, per la qual cosa s’apagava amb mitjans propis, entre els quals no figurava l’aigua. Quins mitjans s’empraven? Branques de pi que es tallaven allà mateix i abundants càntirs d'aigua, per fer passar la set als qui apagaven l’incendi, càntirs que portaven les dones sense que ningú els ho hagués de demanar. Alguna vegada també es feien tallafocs, allà on es podia; primer s’estudiava la direcció del front de l'incendi i a continuació es feia una crema controlada. Quan es considerava que ja era apagat, la gent tornava a les seves ocupacions, mentre les restes de l’incendi s’extingien per si soles. Tot plegat era possible fer-ho així perquè la massa de combustible era escassa i aclarida. Quasi tots els focs d’aquella època eren de petites dimensions perquè el terreny estava molt fragmentat pels conreus. A vegades n'hi havia algun que es descontrolava i acabava cremant grans extensions. Aquests incendis eren recordats i algunes partides es coneixen amb el mot socarrat per referir-s'hi.

   De tot el que hem explicat sobre els boscos es pot deduir que no eren les pràctiques agrícoles sinó les forestals, les que els mantenien amb una massa de combustible molt baixa. Els pagesos també eren silvicultors. Avui aquesta explotació del bosc no existeix perquè el carbó ja no és un combustible per cuinar, les tallades de pins són residuals perquè la fusta té poc valor i la resta d’activitats que contribuïen a treure combustible del bosc ja no existeixen. Tot plegat ha tingut conseqüències molt greus: la superfície de bosc ha anat ocupant les terres abandonades, la massa forestal ha anat creixent sense control i avui tenim més incendis forestals i més incontrolables.

   A Quaderns de Capafonts no podem ser insensibles a aquesta greu qüestió i aquest article ha de servir per expressar la nostra opinió sobre la situació actual conformada a partir del que vam viure en un lloc concret.

   Ara els incendis els apaguen els bombers de la Generalitat experts en aquesta feina i els seus mètodes d'extinció són els més adequats sense cap mena de dubte. L’any 2006 van apagar un incendi que va afectar boscos propers al poble de Capafonts -vegis QC núm. VII- La seva actuació fou d’una professionalitat i eficàcia inqüestionables. El seu prestigi és altíssim entre els ciutadans que viuen als pobles amb boscos, entre altres motius, pel fet que expliquen el que passa, no amaguen la gravetat de la situació i aconsellen el que cal fer.

   Segons les seves dades la despoblació del camp ha fet créixer la superfície forestal fins a ocupar més del 60% del país.

   Els bombers, quan parlen del problema, es pregunten si té sentit la política actual, clarament conservacionista, que s’aplica als nostres boscos. Deixar fer a la natura ens ha portat on som ara, per contra, tot el que feien els pagesos mantenia el territori sota control. Si volem protegir la biodiversitat i posar remeis al canvi climàtic hem de revisar les polítiques actuals, i el que calgui fer no es podrà fer només amb la pagesia i apagant els incendis. Els pagesos poden garantir un mosaic boscós controlat i la biodiversitat, però la massa boscosa anirà creixent si no hi ha silvicultors que l'explotin. Els ramats de bestiar ajuden a contenir aquesta massa forestal, però de ramats cada vegada n'hi ha menys.

   mena que no recollirem en aquest article perquè serià molt llarg.

   Els bombers actuen sincronitzats amb el voluntariat dels ADF, i amb els pagesos que poden llaurar els camps i proporcionar cisternes de suport, etc. La col·laboració sempre és beneficiosa en tots els camps de l’activitat humana.

   Segons ells per fer una bona gestió forestal cal fer una mirada més ampla i aplicar les següents polítiques de caràcter general: adaptació al canvi climàtic, adaptació al territori, dissenyar i construir el país que volem per als nostres fills.

   A Quaderns de Capafons hi estem d’acord i aplaudim els seus plans detallats per executar tot això, però cal recordar una qüestió que no es pot menystenir: la nostra gent del camp, a més de pagesos, eren silvicultors que frenaven el creixement de la massa boscosa. Per tant, fan falta silvicultors que explotin els boscos si volem controlar el creixement imparable de la massa forestal. Si només controlem el seu perímetre amb l’ajuda dels pagesos no haurem resolt el problema.

   La mala nova és que avui el valor de la fusta dels nostres boscos, el paràmetre més important pel que fa als incendis, és molt baix i serà difícil trobar silvicultors que l'explotin per guanyar-se la vida. I si pensar que els pagesos poden tornar a conrear les terres abandonades és utòpic. Amb el canvi que comporta la mecanització del camp -molt baixa quan es van abandonar les terres als anys cinquanta del segle XX- pensar que hi pot tornar a haver molts pagesos és no tocar de peus a terra. Els pagesos no tornaran perquè faria falta subvencionar-los - cosa que ens semblaria bé- per trobar sortida a una producció agrícola que és poc competitiva, a més de molts altres problemes, però per sobre de tot, faria falta gent jove emprenedora que percebés la tornada al camp com una oportunitat per tenir empresa pròpia i administrar els seus ingressos en comptes de voler ser funcionari o assalariat per no tenir massa maldecaps, que és al que aspiren avui els nostres joves.

   Pel que fa als ramats de bens i cabres, pensem que efectivament ajuden a millorar la situació dels boscos, però de manera molt modesta. Per tant, si volem controlar la superfície i la massa boscosa, potser haurem de començar per trobar al·licients per als joves pagesos i els nous silvicultors que hauran d’explotar el bosc, trobar noves utilitats per aquesta fusta i aquesta massa vegetal, i completar els seus ingressos, si fa falta, amb subvencions que tindrien un retorn segur pels menors costos per apagar els incendis, millor ordenament del territori, etc.

   Nosaltres, com els bombers, pensem que cal actuar en part d’aquests boscos, majorment els de pi blanc, Pinus Halepensis, per fer, per exemple, franges o zones de baixa càrrega de foc en llocs estratègics, que serveixin per evitar la propagació del foc, com a zones segures per l’actuació dels bombers, i sobretot, fer lleis adequades per canviar el paradigma del bosc sagrat que no es pot tocar. Cal que els ciutadans entenguin que els nostres boscos són perillosos i de poc valor ecològic, el contrari dels pocs boscos vells que encara tenim i que cal preservar-los com el que són: reserves molt valuoses de la biodiversitat. També hem de preservar els boscos que podem classificar com a singulars, els arbres monumentals i tots els espais que mereixin aquestes consideracions.

    Del paisatge mosaic agroforestal que encara teníem als anys 60 del segle XX, hem passat a un paisatge continu forestal amb molta càrrega de foc, com que aquests boscos no es gestionen de fa molts anys i en conseqüència faciliten la propagació dels incendis i limiten la capacitat d’extinció dels bombers.

   Certament, l’Administració ja comença a crear ajuts per pasturatge extensiu, neteja del sota bosc per abaixar la càrrega de foc, ajuts pel conreu d'espècies poc piròfiles -vinya, cirerers...- en zones específiques per crear franges tallafocs i segures pels bombers, neteja de zones i franges amb mitjans mecànics per baixar la càrrega de foc ..., però, per exemple, encara no es fa res perquè es repoblin els pobles, possibilitant que la gent pugui viure d’unes activitats que vagin adreçades a aquests fins com: aprofitar la massa forestal que s'obté quan es neteja un bosc, recuperar de les terres agrícoles abandonades al voltant dels nuclis de població, o allunyades que es considerin estratègiques per combatre el foc, reobertura d’escoles, facilitar habitatges ... Només són algunes de les moltes coses que es poden fer. N’hi ha una de principal: ordenar el territori d’una vegada, marcant zones adequades per a cada activitat, prohibint edificar en zones inundables, etc., etc. Tenim l’Institut Cartogràfic i Geològic, que ho està proposant i que té les eines per fer-ho. També els meteoròlegs, i moltes altres institucions preparades cadascuna en el seu àmbit. Tan sols fa falta gestionar-ho coordinadament i oblidar-se de polítiques poc científiques tenyides de càrregues ideològiques de tipus polític. Al parlament s’aproven lleis que contemplen els problemes ecològics sense tenir en compte tots els coneixements que la ciència ens forneix. Posar remei a aquesta barbaritat requerirà valentia política i admetre que són els bombes i les institucions de caràcter científic els que hi entenen i saben allò que cal fer i el que no es pot fer. Ho tenim tot previst, tot catalogat, tot conegut, operó tenim un problema greu: apagar un incendi afecta moltes administracions tals com bombers, sanitat, policia, etc. I coordinar aquestes diferents administracions avui és impossible, tothom vol manar, ningú està disposat a compartir els seus poders. És molt greu.

   Darrerament, hem tingut estius molt dolents pel que fa als incendis. La premsa n’ha parlat molt i molts han manifestat les seves opinions. A nosaltres ens interessen les dels bombers i les dels experts com ara els enginyers forestals i en recollim algunes que ens semblen molt importants.

   Cal fer camins, àrees lliures de vegetació als voltants dels nuclis poblats i de les cases aïllades, desbrossades, podes, diversificar els paisatges amb un mosaic de conreus adequats, fer pastures...

   Ja s’admet que tornar a posar més pagesos és una utopia.

   Hi ha 150.000 hectàrees estratègiques que caldria cuidar i fer-ne un manteniment.

   Els incendis de sisena generació són incontrolables i, per tant, no serveix de res augmentar els medis d'extinció. Se sap que és més rendible la inversió en prevenció i, per tant, aplicar les noves recomanacions. Ja hi ha consens en dir que el problema principal rau en l’excés de massa boscosa que és més de dues vegades i mitja la del 1950. El problema ja no és només la falta de pagesos. Els incendis intencionats tenen poca rellevància, les principals causes són les pràctiques agrícoles tradicionals, llamps, i tot el que acabem d'explicar.

   Especialment importants són les darreres manifestacions de Marc Castellnou, cap dels GRAFS. Que diu:

   El model d’incendis actual ja ha caducat. D’ara l'endavant cal gestionar els boscos, i el clima que el tenim en contra. Els focs seran impossibles d'apagar. Centrar-ho tot en l’extinció ja no serveix. Només podrem protegir les persones i els edificis.

   També diu que és imprescindible un acord de país per a gestionar el territori.

   Les noves estratègies impliquen provocar, tot l’any, focs de baixa intensitat per anar rebaixant el perill. A Catalunya faria falta cremar unes 15.000 hectàrees que representen el 2-3% de la superfície forestal.

   Si a partir d’ara es fa bé, d'aquí a 15 anys, podríem apagar tots els incendis.

   Resumint, nosaltres pensem que tot això es pot resumir en trobar la manera d’explotar el bosc intensivament, com abans, cremar el que faci falta per poder maniobrar amb eficàcia i aplicar les recomanacions dels que hi entenen; seria més barat i més eficaç.

   La idea central és: Als nostres boscos hi ha massa combustible, són una bomba de destrucció, i ve una evolució climàtica que per desgràcia no podem controlar.

   Post
   El model exposat correspon i encaixa bé amb el bosc mediterrani de la Serralada Prelitoral a les comarques tarragonines. Altres boscos com els del Montseny, Solsonès, Pirineu, etc. són diferents i també ho serien els remeis.